El Benicadell

Seguim un decidit rumb sud per la València de transició; aviat a Requena, més manxega que altra cosa. Creuem Cabriol i Xúquer a la nuclear Cofrents, i a Aiora iniciem un gir de 50 kms per serres deshabitades per anar a buscar Enguera i la Canal de Navarrés. Durant el descens per unes carenes sens fi anem tenint al davant, cada cop més properes, les muntanyes que volem per avui i per demà.

Abans, però, farem una marrada per Anna. Au si una homonímia perfecta no pot donar joc... - Mira, Anna, el cementeri d'Anna! -D'Anna; no de l'Anna -protesta ella plena de raó gramatical (una protesta que no li escoltaré quan vogim la tardorenca Albufera d'Anna).
Després de dinar a Xàtiva (un arròs al forn amb cara i ulls), passem a la Vall d'Albaida per enfilar el Port de Salem, la ratlla d'Alacant que defineix el Benicadell -una muntanya amb tots els ets i uts que em crida des de fa anys.

Tramuntat el coll, a Beniarrés encerto el vial adient i acabem acampant en un dels bancals d'oliveres que pugen costers amunt. Serà la primera terra del Comtat que trepitjarem.
Aquí és quan no pots cedir a la temptació d'una hamaca ben parada, t'has de calçar les botes i penjar-te la motxilla, que és una hora avançada d'un dia curt i a la muntanya se la veu com és: ben alta i redreçada.

L'empenta inicial m'ha deixat al collet de mitja canal després d'una empitrada de nassos. Mentre reprenc l'alè em forço a interpretar la sageta de pedruscall com un senyal de direcció obligatòria. No trigo a fer-li cas, amunt pel peu d'uns esperons amb un rocam de somni.

Del cap de la canal encara em queda el flanqueig de la feixa que enllaça amb la cresta oest. Quatre passets aeris i dues bretxes més tard ja sóc al cim. Ja tinc al sarró la tríada de muntanyes valencianes amb més personalitat: el soberg Puigcampana, escalant la llarga aresta S.O. ; l'alterosa Penyagolosa, per la seva nordmal; i ara el bell Benicadell pel rude S.E.

No podia somniar una tarda ni més dolça ni més neta per estar-me aquí dalt. Sóc tot agraïment. Al nord, des de la Penyagolosa fins aquí no hi ha cap destorb. Veig complert l'itinerari que hem fet i, també, part del vinent: Mondúver, l'Horta i València, la Calderona...

I, per l'altre costat de la cresta, no es possible d'imaginar un millor sobrevol de les terres del Comtat. M'entretinc, plànol en mà, escatint els noms de les viles, de les valls i les serres. Així en prenc afectuosa possessió.

El cel és tan ras que al cap d'una estona me n'adono que aquella silueta de mar endins, enllà del Montgó i del Cap de St. Antoni, són les Pitiüses! Ja m'imagino les grades de l'eivissenc Café del Mar plenes de gent -ben ensofrada i escoltant Chill Out- esperant la revelació d'una posta de sol... I tots ben encarats cap a mi!

Conscient de què el sol va fent via i de què ser cim, per magnífic que sigui, sempre és una obligada brevetat, m'afanyo a baixar; a desobeir els senyals que m'han dut fins dalt.

Altra vegada a mitja canal veig com s'allargassa l'afuada ombra del cim i com a l'Anna se li acaba de pondre el sol. Segueixo avall, llençant-me com un esperitat pel penós solc de pedrusca rodoladissa.

Quan atenyo els nostres bancals vespreja i em sento olivera arrelada al Comtat.

14 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Xè, la terreta, tu!
plasplasplas i bravo, Girb!

en Girbén ha dit...

Ja veus, MU! I això només és començar; començar per la talaia més airosa i esquerpa a fi de tenir un cert domini dels dominis del Comtat.
Si serveix per a donar-ne notícies que guarneixin l'imaginari que ens hem anat fent, millor que millor.

Clidice ha dit...

Lluny i prop. A Anna hi tinc amistat també. I és que, al final de tot, som a casa. Meravellosa la zona, per passar-s'hi hores, o dies, o anys!

en Girbén ha dit...

Clidi, tu si que estàs feta un bon escampall! Uix, una nova etiqueta :)
De meravellosa també la tractaven els moriscs, fins que..., ja saps.

Galderich ha dit...

Quina vista que hem tingut! Fins i tot ja puc dir que he vist Eivissa des del continent!

en Girbén ha dit...

No creus, Galderich, que, si no fora possible de veure les illes en dies clars, existiria tanta germanor?
Reclamo al cel una llarga tongada de dies semblants! Somnio les seves conseqüències...

Comtessa d´Angeville ha dit...

Aaaaaaa, el Benicadell me l'he deixat hui a l'esquerra i he seguit cap a la Safor amb la intenció del cim... Nivala és poc amiga d'anar en cotxe i ho ha tret tot (com fa sempre) i després no l'acabava de vore bé, sempre va pegant bots davant de mi i hui anava darrere, algun botet de quan en quan i s'adelantava, però res del que ha fet altres voltes amunt i avall (durant la meua absència s'ha posat fondona la tia, però fondona), una volta ens posem en marxa a mi em venen tots els mals als bessons (ara apareixen les conseqüències dels vint dies palmers) i un nuvolot negre que se'ns anava acostant han fet que a meitat camí decidira pegar mitja volta. El passeig en cotxe des de Lorxa fins a L'Alqueria, una delícia (per als conductors de darrere no crec), quina tardor tenim!!

Sé que la terreta no és lo més bonico del món, sé que tenim muntanyetes modestes i quatre camins matats que en res s'han vist... En hivern només hi ha neu pocs dies i és una neu que molesta més que altra cosa, ens falta espectacularitat i a més no ens sabem vendre perquè realment tampoc hi ha massa... però què vol Girbén, jo si s'ha disfrutat la terreta vamos, més feliç estic de llegir este post...

Lluís Bosch ha dit...

És un territori ple d'enigmes i misteris, i no m'estranya gens que hom trobi cementiris que duen el nom propi (o quasi, salvant un matís sintàctic).
D'aprop d'aquí (relativament: a la vall d'Albaida) van sorgir els gens de la meva àvia paterna, que duc incorporats.
Fins aviat!

maite mas ha dit...

Girbén,

Un territori desconegut per a mi, però que ara descobreixo. Alternança de suaus bancals amb agulles desafiadores i albuferes serenes.
L'arròs al forn no seria un arròs amb costra? L'he menjat per eixes terretes (dels meus avis patern i matern) i el trobo deliciós.

en Girbén ha dit...

Comtessa, pel que tinc vist, que no és poc, el Comtat no va just d'arguments de pes (altra cosa és que no ressaltin per falta de contrast); fins i tot recordo una surrealista escola de submarinisme... a Benilloba!!
Salvant alguns estralls evidents (concentrats a la banda que ja sap, nova autovia inclosa), la comarca excel·leix tant pel que té, que no és poc si se sap veure, com, sobretot, pel que no té. Desconèixer la maldat constructiva de la costa, a hores d'ara, ha deixat de ser un endarreriment per passar a ser una gran sort.
És clar que parlo des de lluny, amb els ulls decantats a l'estima que necessitem els rodamons.
Afegiré que em sembla curiosa la passió nival que sentiu comtals i alcoians. Corrent pels cims vaig trobar bones mostres de com n'és d'ancestral (ja anirà sortint a les 4 entrades vinents).

en Girbén ha dit...

Lluís, de a prop gens, al cim tens un peu al Comtat i l'altre a la Vall d'Albaida. Tots els primer plans de la panoràmica vers el nord et pertanyen 1/4 genèticament.

en Girbén ha dit...

Maite, amb crosta segur que no; aquest és d'Elx i del Baix Segura i sí que és deliciós amb la crosta que fa l'ou. L'arròs al forn és potser el més domèstic dels seus arrossos i porta cigrons i baldana. A Barcelona el trobaràs al recomanable recer valencià del carrer Tallers 76 que ens va ensenyar el Leb.

Carles Tomàs ha dit...

Poques muntanyes com aquesta tenen tanta personalitat.

en Girbén ha dit...

Carles, benvingut ací! I no saps com em plau saber, per boca de qui n'ha de tenir millors notícies, que anava pel bon camí. El Benicadell és una muntanya sobirana.