Les caves de la Mariola

Fem el tomb que defineix l'excitada orografia d'Alcoi; de pont a pont, amb l'Alameda pel mig. Haver gosat fer créixer una ciutat entre aquests barrancs diu molt del tarannà dels alcoians: tan míticament pertinaços com tendrament abruptes. Naltros hui només fem vacances en avall d'on comença el Barranc del Cinc (o tal vegada sigui del Cint).

Migdia no és hora de fer un berenar a la muntanya sinó un dinar amb cara i ulls. De sotamà, després d'advertir-nos que ella no pot dir noms, la noia de turisme ens xiuxiueja: Casa Lolo, camí de Benilloba... Així és com anem a parar al feu del Lolo (dir-li casa és ser massa escadusser). Essent -com europeus- els primers a demanar taula ens concedeixen un lloc d'honor a la sala taurina. Menjaré sota una foto emmarcada on es veu a l'amo, cofoi en una barrera taurina, amb el príncep i la Leti just darrera seu..., una memorable amanida de salaons i un arròs de carxofes i popets enlluernador. Encendríem una traca però estan explícitament prohibides. Ens conformem fent brandar uns mocadors.

Després d'un admissible tast de luxúria retornem a la nostra condició de ferrenys, anant a acampar al cor de la Mariola, a tocar la bassa rodona de la Font del Mas dels Arbres.
No trigo a llençar-me muntanya amunt; a preu fet fins la Foia Ampla i la collada de les Saleretes. Veus, d'aquí estant, a tomba oberta no trigaria una hora a ser de nou a l'Alqueria!

Desestimo el proper Montcabrer perquè la breu tarda avança i les joies de la Mariola que vull conèixer queden per la banda oposada (De la lectura, fa un grapat d'anys, d'un article a la revista Muntanya, m'havia quedat que els testimonis del negoci de la neu eren un dels major arguments de la Serra).

Quan arribo a la Cava Gran, o dels Arcs, només puc que maleir la follia per la seguretat, envoltada com està per tanques de la diputació i nicis advertiments del perill d'abocar-s'hi. Que potser no es veu a primer cop d'ull que és un abisme? Pretendre domesticar un abisme... Ja et dic jo...

I em llenço, en una cursa brava, pel corriol que recorre les tessel·les del rascler de la Lloma Blanca -perfectament afitats tots els dubtes per precisos pedrons. Em desplau anar corrent per la muntanya però hi ha moments, com avui -acarat a un ponent encegador-, que de la necessitat en sorgeix un goig.

M'he afanyat prou com per arribar a temps a la Cava de Don Miguel. A temps d'aconseguir la imatge que volia del cor d'aquesta fortalesa benigna; dreçada només per satisfer el delit meridional pel gel. M'hi endinso a punt per recollir el darrer sol sobre la seva rotunda arquitectura amb un mosaic de deu imatges.


10 comentaris:

SergiC ha dit...

Mica en mica el convenciment de visitar el sud
va calant en mi.
N'ets un inmillorable embaixador.
Ja sento les argelagues refregant els pantalons i fons i tot la pell.

Carles Tomàs ha dit...

Cavanilles, el botànic, allà pel segle XVIII, descrivint tota la flora del País Valencià. Totes aquestes terres descrites pam a pam.

Galderich ha dit...

Gran grafitti del gran Ovidi... però m'hagués agradat veure el Barranc del Cinc amb els teus ulls amb les cendres del cantant mirant les faldilles de les xicones...

Restaurant impagable, com la foto... magistral una altra vegada!

I del camí muntanya amunt i avall, què dir! Si tens més fotografies de la Cava Gran et pregaria si me les poguessis enviar perquè encara els hi treuria profit per a les classes si no t'importa... ;-)

en Girbén ha dit...

Sergi, les serres bètiques alacantines són extraordinari terreny de joc. Diverses, denses, abruptes..., tot tall fins al mar mateix. Maltractades fins a l'extenuació les costaneres, tot al contrari de les de l'interior.

en Girbén ha dit...

T'agraeixo, Carles, la comparança que insinues.
Com perllongar, avui, la gran tradició descriptiva viatgera (de Marco Polo a Lévi-Straus passant pels científics il·lustrats del XVIII), i temptar de fer-ho, no lluny, sinó al costat de casa? Aquesta és la dèria.

en Girbén ha dit...

Galderich, com pots veure a l'Ovidi no l'obliden ni els uns ni els altres. El Barranc del Cinc, com tants llocs, queda pendent.
Si no el coneixes, et recomano el Lolo, el cau d'un fanàtic col·leccionista...
De la Cava Gran en tinc dues panoràmiques més (que reiteren la que aquí ensenyo però des dels azimuts Sud i Oest). Ja te les faré arribar.

Clidice ha dit...

Vaja, un altre apunt magistral. Amb dosis controlades de totes les meravelles que ens sols regalar. Records a l'Anna :)

en Girbén ha dit...

Clidi, aquest octubre valencià és el premi pels trenta anys de paciència -mai d'indolència- funcionarial de l'Anna. Records de part seva:)
M'has desvetllat la ferotge fera utòpica que tinc a dins, una bèstia assedegada de nous escenaris... L'Anna m'explica que unes daneses venen a conèixer el seu projecte d'escola... que unes de les seves companyes se'n van a la bota d'Itàlia per saber del tracte a la primera infància a la Campània....
Ara imaginem que el tracte fluid amb l'escola valenciana fora possible. Un transvasament bidireccional i lògic de totes totes -diríem-, un factor de cohesió cultural des de les decisives etapes inicials... Utòpic, sí; tan com propici i bell -em dic.

maite mas ha dit...

Girbén,

Em fas entrar moltes ganes d'agafar la motxilla i posar-me a voltar per Alcoi, per la serra de Mariola... Tenia entès que es conservava molt verge i tu m'ho confirmes. Amb l'esperit de l'Ovidi de rerefons i l'oloreta d'un arrosset amb carxofes i popets... Que bo!

en Girbén ha dit...

Dona, Maite, si no verge la Mariola no està massa maltractada. A favor té els accessibles relleus assuaujats del vessant ponentí per a caminar llarg i sense matar-se.