Pel Comtat fins l'Alqueria

Sec en un roc i no em moc fins que em toca el sol. Deu minuts triga a davallar des del cim del Benicadell. La bellesa millor si no és estàtica; si és que la immobilitat pot ser-ho mai, de bella. Les oliveres poden semblar aturades només des de la nostra incapacitat per a copsar segons quins ritmes.
Em dolen les ensulsiades que van escarbotant els bancals; ferides obertes per on sagna la terra roja. Que ningú s'afanyi a guarir-les em parla d'un declivi. N'aprendré mai a suportar les esllavissades i els declivis de la meva terra? De la indiferència tan sols en sé que no la vull conèixer.
Au, que ja és hora d'endinsar-se al Comtat!

La piragua, la piragua! Poc em pensava que per aquestes terres ressonaria l'excitat crit de guerra que sempre em provoca la visió d'unes insinuants aigües dolces. Quin somni lliscar enmig d'aquestes boirines fumejants... M'apunto el propòsit: Embassament de Beniarrés al Serpis, a primera hora amb anticicló.

Per Planes ens endinsem a les muntanyes i poc després prenem el trencall del Barranc de l'Encantada. Quan per una cresta de roca m'atanso al toll del Salt escolto un Xoofff... I encara sóc a temps d'endevinar a una dona d'aigua abans no s'amagui a les pregoneses del balmat. Qui ho havia de dir! Res de més impronosticable que l'encontre amb éssers fantàstics i..., ja veus... Avui una genuïna encantada comtal.

Saltem a la veïna Marina Alta per tastar la vall de la Rambla Gallinera fins a Benialí; terra de sobergues fortaleses roqueres encimbellades a la Serra Foradà. Davall el Castell d'Alcalà, que de tan amunt domina Benissili, em dic el mateix que degueren dir-se els seus assetjants: A fer la mà, que no estic dispost per impossibles!

Retornem a la conca del Serpis on ens apartem del dens eix urbà que configuren Muro, Cocentaina i Alcoi per entrar a l'Alqueria d'Asnar.

Després de creuar el polígon Bambú que encercla la proa del poble vell acabem al gual del riu; encara prou viu si faig cas als ànecs que corren a arrecerar-se entre els vigorosos bogars.

Poca conversa tindrà avui la dona que s'afanya al llavador adossat a les fàbriques. I aquesta és la paperera on la Nivala fa bondat mentre espera a la seva mestressa.

Una sumària coneixença de l'Alqueria no ens exigeix massa temps. Són quatre carrers curosament arranjats. A la balconada prominent de la plaça (la de nits que s'allargassen deu haver conegut i coneixerà), lligats de la pèrgola, uns obrers maniobren amb cordes per esporgar el talús.
Acabarem acceptant sense queixa la taxa que ens imposa el xicot del forn:
-Quan és la barra?
-Seixanta cèntims i la voluntat.
I s'inventa que el canvi d'un euro és una moneda daurada de vint. Molt d'ull, doncs, amb alguns de l'Alqueria d'Asnar, que, pel que es veu, se les saben totes!

20 comentaris:

Galderich ha dit...

El rètol de l'Alqueria d'Asnar ha estat degudament fotoxopat?
El el bar, és real o és un dimoni del forn?
Passeig fantàstic per les terres de la gran comtessa?

Gràcies per aquest raig de sol que ens il·lumna des de l'ordinador estant, deleitant-nos en la lectura d'un altre apunt viatger.

matilde urbach ha dit...

Saps què, Girb, com si ja hi hagués estat. Haig de deixar d'esnifar clor. Jo ja m'entenc.

Clidice ha dit...

és clar, amb l'accent pagues barceloní ;P t'imagines que l'arribes a enxampar a la dona d'aigua?

Carles Tomàs ha dit...

He descobert al teu blog que coneixes ben bé la meua terreta. Sempre és motiu d'alegria veure's reflectit per aquest món d'internet.

maite mas ha dit...

Girbén,

La foto de l'embassament de Beniarrés sí que és màgica. Aquesta boirina que semblen focs follets, i l'illot al mig em recorda a les escenes d'una pel·licula del Kim Ki-duk: Primavera, estiu...
Trencar amb una piragua aquesta mena de fum ha de ser tota una experiència. Deuen quedar encara poques dones que fan bugada al safareig. Jo reivindico aquest costum tan saludable de fer safareig ;)

Lluís Bosch ha dit...

El joc del sol i les ombres dóna moltes possibilitats i ajuda a meditar. Jo he provat de vegades d'esperar-lo, perseguir-lo o fugir-ne. Hi ha un conte fantàstic del Pep Coll on explica una cursa per arribar al cim abans que el sol que va donar peu en un esport, una mica més amunt de Llavorsí.

en Girbén ha dit...

Galderich, degudament ressaltat, que per alguna cosa és un rètol.
El del forn tenia tanta barra que, efectivament, semblava d'un bar.
I, passet a passet, aniré seguint el delectable viatge.

en Girbén ha dit...

MU, és bo això d'entendre's, ni que sigui clorada. Cloroformada segur que no podries.

en Girbén ha dit...

Clidice, sóc molt d'imitar les cantarelles locals (l'asturianu el clavava), però a l'Alqueria no vaig gosar.
Si respectes una sèrie d'estrictes tabús, amb les encantades hi pots acabar convivint; i diuen que són tan meravelloses com sembla que són.

en Girbén ha dit...

Carles, abans d'aquests dies ho desconeixia tot de la teva terreta, tret del que explica la pertinent guia del Cebrián (força confusa, per cert). Altra cosa és que reflectir el món que no paro de recórrer sigui el meu ofici.
Després d'aquest primer tast ja estic buscant al calendari l'ocasió de tornar-hi.

en Girbén ha dit...

Maite, el rem per tranquil·les aigües interiors és una de les activitats més màgiques i antiesportives que conec; pura indolència i meditació.
I, pel que ens va explicar la Comtessa, el llavador de l'Alqueria continua sent un lloc viu.

en Girbén ha dit...

Lluís, conec el conte de La cuita del sol. Fins i tot en parlo al capítol El Pic de Màniga de l'Empriu (on també esmento Farrera, ja veus).
La cursa de davallar del Benicadell abans que el sol no està ni a l'abast del mateix Kílian!

Comtessa d´Angeville ha dit...

Ai ai ai. Ja li ho diré jo al fornero, ja...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Fan ganes de fer una expedició, certament.
La imatge de l'embassametn m'ha recordat terres llunyanes. Quan vaig visitar l'illa de Cuba a les terres on es fan els habans hi ha unes roques anomenades "mogotes" qeu de bon matí fumejaven i semblaven germanes d'aquesta...
I la dona d'aigua... mai no saps si ha estat una sort io no que s'escapolís: diuen que els encontres amb els humans són una desgràcia per a aquests. Ves que no sigui veritat!

en Girbén ha dit...

No li diga res, Comtessa, que 80 cèntims és un preu just si el pa és de llei.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, les encantades són una delícia mentre te n'estiguis de ser ambiciós enllà de la sort de tenir-les al costat.

Carles Tomàs ha dit...

Entre el Benicadell i l'embassament, com en un entrepà, està el meu poble on, per cert, no hi visc. Crec, però, que no has visitat l'espai físic anomenat Vall de Perputxent, entre Beniarrés i L'Orxa. Una llàstima, perquè és molt diferent a la resta del Comtat.

LEBLANSKY ha dit...

La millor, la foto on surt l'Anna, que queda molt digna -i molt maca; tot i estar envoltada de làmines i retrats, no li treuen protagonisme :)

en Girbén ha dit...

Carles, l'Estret de l'Orxa, la Safor, L'Encantada sencera... Tot això seran objectius per una altra ocasió. No dubtis que remenaré el teu bloc buscant-hi un millor coneixement.

en Girbén ha dit...

Leb, diria que t'has equivocat d'apunt; en aquest l'Anna no surt per enlloc. Passa res...
Ets molt galà, es posarà molt contenta amb la veritat que li dius!