Per laberints de vidre argentat

No us hi volguéssiu trobar...
Davant d'un garbuix de centenars de clixés fotogràfics -de negatius per a espesseir encara més l'entrellat del trencaclosques-, saps que ha arribat l'hora d'acarar-te a un vertader laberint; a un laberint de plaques estereoscòpiques de vidre -ple de notícies d'un passat que et pertoca,- i redreçat, només, per la fràgil oxidació de les sals de plata en contacte amb una llum que un dia va il·luminar al món.

Desitjo que mai us arribi una feinada semblant; tot i que, el no tenir-la, em sembli pitjor.

M'arremango i, pas a passet, miro d'orientar-me per aquest laberint revingut dels anys vint. El procés, sempre el procés i el mètode permetran no foraviar-nos... Seré metòdic, seguiré el procés.
Ja ens vàrem encarar a una primera tongada del llegat fotogràfic de l'avi Mariano i d'aquí ve que sàpiga ben bé de què va la cosa... Apa, endinsem-nos sense por per terrenys perdedors!

Mires el resultat i conclous que la del farcellet és l'avia Bienve -de l'altra parella res en pots saber-, i, pels ginestells, el sòl granític de camí i el muntanyam del darrer terme, et dius que l'escena correspon a l'ample Coll de St. Marçal del Montseny. Ara només et cal correlacionar aquest fragment de vida amb d'altres que no saps si t'arribaran.

Perquè, zas, pot ser que la següent imatge et porti a una costa on la infinita parla que Ruyra va recollir encara no ha perdut esma.

O no saps si la següent et farà estar dempeus al costat d'uns civils parats en un peralt del circuit del Sant Pere de Ribes.

I no trigues a ser dalt d'un cim gloriós, meditant. Puc mirar d'acotar l'infinit? Quan dic que el cim ha de ser el del Monastero m'arriba una bravada de memòria i em sento petit...
No us explicaré el sens fi de paisatges que m'han reptat durant aquesta travessa; a cents!

Tant hi fa tot... Que això no s'atura! Aquí tinc alguns del estimats corredors de l'avi. ¿He dit que llavors ell era el cap de la secció d'sports dels magatzems el Siglo?

Heus que ara em trobo passejant pels porcs carrerons d'una Andorra que mereixia l'apel·latiu de la Vella...

I ara sóc a París. Si sóc pacient, acabaré enfilat-me a l'Eiffel, passejant pels boulevards o navegant pel Bois de Boulogne...

Em plau cosa de no dir veure a l'avi pels planells de Santa Fe amb el Morou al fons. A ell que sempre fou tant descregut!

Veig la validesa d'una lliçó vella, la del màxim contrast; aquella que possibilita -si t'afanyes de valent- que parelles impossibles puguin perdurar.

Veig a l'avi Mariano a la borda -sempre tan correcte i ben posat- i a la disbauxada de la Bienve dalt d'una carrossa a Sarrià...; i deixant-li una forta empremta a un Foix jovenet que procurarà resoldre la impressió amb les mans (sia amb un poema o de manera més matussera).
Genèticament, em pertoca un quart de l'un i un altre de l'altra; i vull vindicar-los!

Pels recolzes d'aquest laberint encerto algunes imatges irresolubles.
Aquesta lluïssor nocturna i marítima... De quin far és?
I veig a la Bienve abraçada a la Núria, la primera de les filles que varen tenir; després vingué ma mare.
Quan -davallant d'una estada a la Molina- a la Núria, emmalaltida, li diagnosticaren un tifus que no tenia i no la fatal apendicitis que sí, l'avi va plegar veles; no totes, però sí d'un llarg grapat. Ferit on més cou-i això era abans de la guerra-, el Mariano mai més va fer una foto, ni una -ja us ho puc assegurar.


18 comentaris:

Galderich ha dit...

Brutal la trobada i les fotografies. Brutal el final.
Em recorda el final de cinema amateur del meu pare. Una tràgica mort prematura va acabar amb la seva dèria. No va filmar mai més. Van quedar rotllos a mig muntar.

PD. La foto de Granada també la tinc amb els meus avis. Fa dos anys vaig tornar a Granada i mer manca de temps no em vaig poder fer una foto igual. Ho lamento, o no, però haurem de tornar a Granada.

Allau ha dit...

Quins avis més fantàstics i globe-trotters. Devien ser els anys 20 i principis dels 30, oi?

Aris ha dit...

quina meravella de fotografies! deuen ser plaques de vidre. M'agraden les fotos antigues, molt bé per publicar-les!

en Girbén ha dit...

Galderich, tot i que l'entenc, mira que em costa d'acceptar el "brutal"...
Tant hi fa.
Oi que veus al teu pare penjant vídeos a YouTube? Jo veig al Mariano mantenint un bloc.
I les fotos granadines -tant estil Delacroix i Fortuny- mereixerien un post com Alà mana.

en Girbén ha dit...

Allau, exactament, tot aquest laberint d'històries es concentra als anys que dius.
Recordo que als 60 recorrien Europa a bord d'un taxi 1500; pura línia clara franco-belga!

en Girbén ha dit...

Aris, de vidre -com ja dic al títol- i estereoscòpiques. Un 3D que tira d'esquena de tan tangible i real!

Clidice ha dit...

Fas santament de preservar aquesta meravella. Això si que és un tresor i no les foteses de l'Aladí!

en Girbén ha dit...

Clidi, faré santament; la de novel·les encara mai escrites, la d'espais memorables, la de possibilitats que serven aquests cristall de plata enfosquits: Benasc, el Fai, Sevilla, Ull de Ter, Donosti, ...

Galderich ha dit...

Girben,
Brutal és l'impacte que reben els meus ulls davant tanta bellesa... i a més identificada!
Brutal el carro de Festa Major de Sarrià amb la Bienve apoltronada, una Andorra que fins fa poc la varem conèixer així, el Mariano en calçacurta corrent... en fi, tota una època tancada dintre d'un vidre que torna a surar...
La bellesa per a mi és brutal perquè m'impacta més que moltes altres coses i si aquesta està vinculada a la família i als amics. Són records que no s'han perdut.

en Girbén ha dit...

No sempre, Galderich, però queda confirmat que alguna vegada paga la pena rondinar.
T'explicaré que ja portem temps acaronant la possibilitat de fer una exposició digna amb el bo i millor d'aquestes plaques (i pluralitzo perquè el meu cunyat Jordi, que de llarg en sap més que no pas jo de fotografia, també empeny amb força).
Ara mateix estava revelant més fotos, un centenar de noves, i ja et dic que vinc que Toledo i l'Escorial, d'una detallada ascensió al Canigó des de Camprodon, de ...

Jordi F.C. ha dit...

Jordi, ja que m'has implicat públicament en aquest treball de recerca, no em (ens) queda més remei que posar-me (nos) mans a l'obra.
El material s'ho val.

en Girbén ha dit...

Jordi, que t'esmenti en un racó dels comentaris és un tènue compromís. Tanmateix ja veus la resposta al tastet que he exposat. I mira't les 3 peces d'avui. La del trio és un rotund interrogant.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Em quedo embadalida per aquest laberint que ens descobreixes.

És una sort tenir-te d'amic blogaire.

Ara em quedo ensomniada pensant en l'exposició en 3D. Seria impressionant. Si mai us puc fer servei, compteu amb mi.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, vull agrair-te el teu oferiment. Portem anys de brega amb aquest llegat de centenars de clixés.
Molts, la majoria, no deixen de ser mers testimonis; tanmateix, com infiltrats, n'hi ha un grapat de magnífics.
i ja veus, no tot va anar a parar a Salamanca!

maite mas ha dit...

Girbén,

Tens a qui semblar-te amb aquestes avis tan polifacètics que tan aviat corrien una cursa, esquiaven, navegaven, es disfressaven pel Carnestotes. I de tot ha anat quedat un testimoni fotogràfic. Els teus néts podran mirar el teu blog i entendran moltes coses de tu.Gràcies per ensenyar unes fotos tan preuades.

en Girbén ha dit...

Maite, no sé. Sobre la capacitat de les sals de plata per a retenir el temps no tinc cap dubte (ni que sigui en el format negatiu); ara, no sé si el bloguer serà llegible d'aquí 80 anys... Vols dir?

marta (volar de nit) ha dit...

El que més m'agrada és poder identificar els anys i els llocs. És un plaer identificar els llocs i somiar-hi lligams amb el passat de parents i amics. Sobre el futur de tot això que no es pot tocar, desaparèixer serà tan fàcil com una caixa a les golfes que un dia acaba en un contenedor. Vull dir que abans i ara l'atzar mana i manarà... només podem gaudir del que fem.

en Girbén ha dit...

Marta, entre les plaques de l'avi una ben fàcil d'identificar era la clàssica del Monestir de Ripoll. Imagino que pertany a una aturada, camí de Camprodon, des d'on continuar a peu fins el cim del Canigó. Tot fa pensar que aquesta fou la seqüència. Fixa't quin goig més inesperat poder restablir aquells dies.