Per laberints irrespirables

Inhalem experiència per expel·lir-ne poesia.
Muriel Rukeyser

Les pudents fàbriques del desarrollo, a Sarrià de Ter, Balaguer o la Seda del Prat... Quan hi passàvem i, després de clamar "quina pudor!", preníem tot l'aire possible amb la il·lusió de poder quedar-ne a resguard. També la captura d'un pop, o la d'unes nacres, exigia unes bones tandes d'aguantar la respiració.

Tot ve d'una tarda de diumenge dedicada al somieig i a la curiositat (...>enllaços > carpeta subterranis>... ); curiositat pels avenços en la constant recerca d'un fosc més enllà. A Cantàbria, al Sistema Mortillano: 115 kms de pous i galeries; i segueix i segueix... Només m'he aventurat a tastar-ne una boca i és proporcional al laberint conseqüent! A Picos, després d'una brega de trenta anys, l'històric Pozu'l Hitu ja té sortida i -1232 mts...

Aquí és quan em topo amb el vídeo del Carlos.
Ja podeu anar prenent tot l'aire que pugueu!



Un rècord és banal, sempre; els suggeriments, mai.
Un d'obvi és que, si et saps moure, pots viure de no respirar; l'elit de bussos d'apnea en viu. I no és que aquest Carlos en sigui el millor... En estil No Límits, el Nitch va davallar fins a 214 mts de fondària! I el Mifsud ha resistit 11'35'' d'immersió estàtica! El vídeo ja pot ser avorrit, però... L'eternitat es pot mesurar: onze minuts llargs!

Arribats aquí cal invocar al seu llegendari precursor.
Quan, al 1966, Jacques Mayol va davallar uns ara modestos 60 metres sense que li esclatés la caixa toràcica, va obrir tot un món pels estudis de la fisiologia humana. Ara sabem que compartim més característiques amb els mamífers marins de les que ens pensàvem; capacitats reminiscents que, com el "bloodshift" o els 20 batecs del Mayol, no hem perdut del tot.
D'aquí deu venir que contemplar les danses del Mayol amb els seus estimats dofins salvatges sigui un dels espectacles més harmònics que mai arribarem a veure. Perquè, nus de tot artifici, ens fan partícips d'una comunió perduda (una bella emoció que els delfinicides japonesos han convertit en simètrica brutalitat; així es rabegen els taurins amb la mort d'un taure, cruel per sense sortida).

El Carlos, aletejant a la recerca de la sortida del laberint, invoca, també, l'estol sencer d'éssers aquàtics mítics. Nereides, oceànides i nàiades; dones d'aigua d'arreu (de la xarxa única de l'aigua -com ja reconeixien els grecs); provocatives sirenes i sorruts neptuns ..., tots queden convocats amb unes imatges.

I, del laberint que deia?
Cap dels molts vers fils d'Ariadna -els que van estenent els espeloeobussadors pels laberints negats del món- és tan llarg com el que s'estén pel subsòl del Yucatán. Un fil, que pretén donar un sentit al desconegut, que va camí del miler de quilòmetres. Només al Sistema Ox Bel Ha -de 131 entrades- amida 182 kms; i 180 al Sistema Sac Actun -de 135 entrades... Si sabem que a la península del Yucatán existeixen uns 8.000 cenotes -unes 8.000 boques d'entrada i, a ser possible, sortida-, ja ens podem anar imaginant l'envergadura del seu fosc laberint.

Conservo viva l'emoció d'atansar-me als cenotes. Llavors aspirava a ser un nou H.E.Thompson, l'arqueòleg que havia apilat ossades i or dragant el cenote de Chichén Itzá. Malaguanyades donzelles, les sacrificades aquí -em lamentava des d'un neguit d'adolescent... Ara, de gran, no puc deixar d'imaginar que algunes van saber fer com el Carlos, que van aguantar la respiració fins a encertar la sortida.


10 comentaris:

en Girbén ha dit...

Dues coses:

Fa deu mil anys, quan els laberints del Yucatán encara no estaven submergits, havien sigut un perfecte habitatge. Ara n'anem acumulant les proves.

Predic que, al febrer vinent, l'espelobusseig esdevindrà una moda universal; i en format 3D!

Eulàlia Mesalles ha dit...

La nit passada, a les hores menudes aquelles abans d'aclucar els ulls pensava en el proper post laberíntic. Tangencialment, hem tingut una nova sincronia laberíntica.
(Aviat a Riell Bulevard)

Galderich ha dit...

Girbén,
El vídeo del busseig el vaig veure fa ja un cert temps i em va fascinar la manera de baixar i com dius tu aquesta dansa minimalista. Impressionant, certament.
Sobre els cenotes, una autèntica meravella del Yucatan. Un laberint fascinant de runes maies al seu interior van des de santuaris subterranis a les connexions aquàtiques de les que parles.

maite mas ha dit...

Girbén,

Immergir-se a tals profunditats a pulmó lliure sense que esclatin els pulmons sembla impossible. Tot i la sensació de llibertat que permet l'oceà, la impressió d'ofec el converteix en un territori laberíntic. Com també ho deuen ser les cavitats que formen els cenotes.

Lluís Bosch ha dit...

Sembla impossible pensar que avui, ara, els dofins agonitzin com ho fan a The Cove. Si fossin sirenes el clam seria unànim. O potser no. No acabo de comprendre quina mena de món hem construït.
Per fortuna avui Bellver dorm sota un llençol lleuger però blanquet, immaculat.

en Girbén ha dit...

Umm... Eulàlia: No voldràs dir alguna cosa de les coves?

Eulàlia Mesalles ha dit...

la solució, en uns minuts (si no m'erro en l'hora de programació del post)

en Girbén ha dit...

Galderich, al YouTube es pot trobar el Gran Blau, la peli que va fer Luc Besson sobre el Mayol (es veu que el va enredar com un xino).
I, entre les coses fascinants, la cultura maia sempre serà de les primeres.

en Girbén ha dit...

Maite, si la recerca dels límits és radiant a algú li pertocava el camí del fons. A mi, si em dónes unes ulleres i un tub, ja vaig ben servit.

en Girbén ha dit...

Lluís, el cas de The Cove deixa clar com, tot allò de la cultura japonesa tan afí a la natura, tan harmònica, tan..., tan..., és una collonada. Que bo el Sushi de dofí assassinat!