Regressions

Ens atansem a Xàbia, pàtria del Leb i la vila més llevantina de tot el llevant valencià; on les muntanyes bètiques es pronuncien mar endins després de la llarga sina del Golf de València.

Ens sobta trobar-la així, lliure de tots els estralls del negoci turístic. Serà que anàvem mal informats... Recorrem l'Arenal i ens remet als sorrals verges del cors Capu Corsu. El Cap de la Nau no és més que un confí enmig de desertes pinedes.
Aconseguim que en una taverna del port ens facin dinar; unes clòtxines de roca, un arròs amb un gramàntol que treuen d'una nansa, i una panera de figues.

Més tard, passegem pels polits carrers de la vila tot responent als "Bona vesprada" que els xabiencs ens adrecen.

Pels peus de l'abrupte Montgó ens acostem als penya-segats del Cap de Sant Antoni. Fins aquí ens arriba el tum-tum sord del motor d'un llagut.

A migjorn s'obre l'ampla badia de Xàbia, com dècades abans, com sempre... Qui ens ho havia de dir!

* * *

A Dénia reprenem el curs de la història i, com una fuetada, ens incorporem al trànsit intens. El seguirem fins a les portes de Gandia, just passada L'Alqueria de la Comtessa (la que no és -aclarim-ho- la de l'autèntica Comtessa del Comtat).

Després de mil i un equívocs provocats pel creixement viari, encerto la carretera de Tabernes. I ens aturem als vessants del Mondúver, sota mateix del repetidor que quatre rabiüts volen tancar. Per avui ja n'hi ha prou de circular.

No se m'acut un lloc millor que aquest per a posar-me a dibuixar una cérvola damunt d'una llosa calcària... Quan vaig llegir a la xarxa: "Estas reproducciones solo tienen por finalidad su exposición científica y no están a la venta." (un advertiment que acompanyava a una llarga sèrie de rèpliques dels gravats del Parpalló), em va fer molta gràcia, alhora que em va inspirar la idea d'emular als artistes de fa més de 20.000 anys.

No seria estrany que avui tinguéssim uns somnis antics -paleolítics- si ens els vigilarà la clivella fosca de la Cova del Parpalló. Tot i saber que el lloc no pot estar més triat i remenat, em poso a regirar rocs. No fos cas de trobar un dels impecables sílexs solutrians, una de les seves airoses fulles de llorer; d'aquelles que fereixen només de mirar-les.

17 comentaris:

Clidice ha dit...

m'encanta la primera part del teu apunt, tot un encert acompanyar-lo de les imatges que ens fan més proper el text :)

ah! i jo vull una cèrvola d'aquestes!

en Girbén ha dit...

Clidi, el procés va ser a la inversa: mentre esperàvem la paella al port de Xàbia -cosa que demana i ofereix molt de temps- vaig recollir les velles imatges penjades a les parets. El text me'l van suggerir elles.
I, si ho vols, no una cérvola, un retrat teu -ben solutrià- et gravo jo amb el meu punxó. No trigaré ni cinc minuts.

Galderich ha dit...

Tinc el Leb al costat plorant d'emoció perquè li has retornat la Xàbia de la seva infantesa.

Com ha estat que hem destruït aquest llegat dels nostres avantpassats? Les carenes plenes de pals elèctrics fan fredar...

Clidice ha dit...

Un oferiment molt afalagador Girb, però atenent els problemes que tinc amb la meva imatge i l'autoestimba, potser millor la cèrvola :D

SM ha dit...

M'encanten aquestes fotos anitgues de pobles de la costa mediterrània!

en Girbén ha dit...

Galde, a mi també se m'escaparen uns bons llagrimots. Si no sóc més costaner no és per altre motiu.

en Girbén ha dit...

Clidi... Massa tard m'arriba el teu advertiment. Ja sé que cinc minuts són un sospir; temps suficient com per resoldre la versió solutriana de la teva capçalera.

Clidice ha dit...

ei, si és de la capçalera no m'hi negaré pas :) i ara com corresponc?

en Girbén ha dit...

Salvador, el somieig -des de la pèrfida Albion- de litorals mediterranis assolellats, calms i accessibles és l'arrel del problema (com segur deus saber).

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, la primera part del teu apunt m'ha semblat la millor crítica que he vist/llegit mai sobre la especulació urbanística i la destrucció dels paradissos mediterranis. Unes quantes imatges valen més que mil paraules.
Ara, després de la publicació d'aquestes fotos, em penso que tothom entendrà millor el meu dessassosec quan em parlen de Xàbia i de què bonic és tot i de quants hotels i discoteques i comederos té.
Em fa ràbia, molta ràbia, la sensació d'impotència que m'envaeix cada cop que retorno al poble i veig les novetats que s'han perpetrat en forma d'edificacions monstruoses, espais destruits i silencis i remors naturals violats pel brogit salvatge de les motos nàutiques i moltíssims altres elements distorsionadors de la pau i tranquil·litat que, aparentment, hom ve a cercar en aquests paratges.
I això per no parlar d'una llengua pròpia que es va perdent dia a dia cada cop mé en benefici del castellà però sobretot de l'anglès, tant a nivell oral com escrit.
M'apassiona la diversitat i la pluralitat, però no la destrucció ni la submissió en nom del comerç i l'enriquiment desmesurat.

en Girbén ha dit...

Leb, t'agraeixo el comentari que li dediques a una mirada forastera com la meva. Més de tres són els episodis decisius que recordo haver viscut a les Marines, i d'aquí la opinió que expresso.

Aristofeles ha dit...

aqui va passa el mateix, hi ha un poble, com l'Estartit, que recordo que de petit m'hi van portat i era com Cadaqués. Ara, els retols en anglés i alemany, entre els apartaments alts, fan que només m'agradi anar a l'hivern, quan no hi ha ni un turista

Lluís Bosch ha dit...

La transformació del paisatge és un fenomen brutal i que impressiona molt quan tornes a un indret on no has estat durant anys. Se sent un dolor profund i fins i tot ràbia, perquè darrera de tot només hi ha estupidesa i cobdícia.
Però de vegades intueixes que l'estupidesa retrocedirà amb la força de la natura, que sempre acaba per recuperar el territori que li han pres, sobretot quan ho han fet amb mala idea i amb mal cor.

Amàlia ha dit...

Aquesta transformació fa mal i ens deixa perduts, sense el nostre punt de referència vital. Ja ho diu la rumba dels Ai, ai, ai: "Tot això eren vinyes, tot això era blat, tot era verd, tot era camp sembrat. No trobo casa meva".

en Girbén ha dit...

Aristofeles, geogràficament, la comparança amb l'Estartit és força encertada. Tanmateix, el pes de la presència forastera és incomparable. La comunitat anglesa de Xàbia pot fer una vida absolutament aïllada, amb agències, restaurants o supers exclusius.

en Girbén ha dit...

Lluís, la restauració que predius amb encert, serà cosa llarga. Encara resta dempeus el cinyell de torres de guaita de quan l'arribada d'uns forasters a la costa era sinònim de destrucció. I mira si n'han passat d'anys!

en Girbén ha dit...

Amalia-benvinguda-, aquí i allà van apareixent indicis d'un canvi de mentalitat, iniciatives que busquen la millora de la situació... Això no treu que el sector nàutic estigui reclamant més amarradors a la nostra costa. Diuen que aquest dèficit és un fre... Cadascú de nosaltres hauria de tenir-ne un, d'amarrador. Seria el més just!