Singularitats interiors

De pont a pont seguim cap el sud. Travessem les feréstegues serralades que separen el ventall de rius de la València interior i dibuixen una geografia socialment explícita: les valls són un enfilall de viles similars -enfilades a redos d'un turó rematat per un castell- i les serres, un desert afogat qui sap quantes vegades. Així davallem al Palància, on passegem per Jérica i Segorb, i després, pel sòrdid santuari de Cueva Santa, saltem al Túria per a conèixer la perla de Xulilla.

Justificació completaVaguem pel caire dels espadats, admirats de la temerosa audàcia que va forçar semblant niu d'àligues, i ens perdem pel laberint blanc, buit a migdia però en cap cas abandonat. Tot dinant a l'únic hostal obert coincidim en l'estranyesa pel poc ressò de Xulilla... Recordem pobles provençals convertits en tòpics turístics amb ni una quarta part d'arguments. -Quan regna l'avidesa també ho fa el desequilibri i aquí, més que enlloc, els grans guanys provenen de fer possible el somni d'un feu vora mar. -Ja deu ser per això.

A la tarda ens enfilem fins a Chera, perduda entre la pelada Sierra de los Bosques i la també pelada Sierra del Negrete. Aquí encertem el Chorrero de la Garita en el moment més vívid. Per arranjar l'espai de cara al turisme s'han gastat qui sap el què (incloses unes manisses amb una prolixa explicació científica sobre la formació dels travertins), i alguns visitants -molts!- ho han anat agraint amb tota mena de pintades a l'interior de la fantàstica cova de tosca.

Corro cap el salt i medito la possibilitat -aquí factible si ets prou pacient- d'esdevenir jo també pedra. Pedra creixent nascuda de l'aigua. Per sempre tosca i no tosc... La Roma clàssica va ser construïda més amb travertins que no pas amb marbres.


* * *

Cau la tarda i baixem al proper embassament de Buseo. No es veu a ningú per enlloc, ni a un trist pescador... La il·lusió d'un món buidat post déu sabrà quina de les seves catàstrofes és del tot convincent. Farem nit a la riba. Però abans surto a fer una ullada a la immensitat.

Ben enlairada als costers encinglats endevino l'ull d'una arcada i al cap de res ja la busco pel mig d'un infern espinós de gatoses i d'arçots.
Sols una convicció forassenyada pot explicar que algú es lliuri al suplici del fiblar roent d'un redreçat mar de punxes; i jo la tinc. Sempre cap la possibilitat de què un dia, no saps on o quan, encertis l'arc precís. No el del triomf sinó aquella porta, negligida per secreta, oberta dia i nit des de sempre a un altre món, a una altra realitat.

Quan creuo l'arc ja veig que aquest no va més enllà, més enllà de ser una singularitat geològica. I no només veig això sinó que, allà dalt, al cap de la següent torre de roca, veig com s'obren dos nous arcs com dos ulls... Ves que un d'aquells no sigui el que la meva fantasia tant busca.

Al vespre, el cerç que manté el cel tan serè pren encara més força. Aquesta nit serà freda. -Haurem de dormir ben colgats... -I quin parell de penjats que estem fets! -A estones, una mica sí, de penjats.

9 comentaris:

Clidice ha dit...

Hores passades passejant els capcirons dels dits pels travertins, quina pedra més preciosa! Sort de tu que ens ofereixes l'oportunitat de "penjar-nos" quan més falta ens fa! :)

Galderich ha dit...

Quina orgia de pedres! Espectaculars imatges que ens porten a penjar-nos i trescar al vostre costat per aquest verals.
Per cert, no sé si és teva (la tens en cursiva) però és sensacional, i real, la frase de "La Roma clàssica va ser construïda més amb travertins que no pas amb marbres". I jo afegiria que els temples grecs de Sicília també però el tòpic del Partenó ha pogut més que la realitat.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Fascinant. El salt d'aigua, el text, els arcs...
E pregunto si potser no has creuat l'arc en el moment equivocat. Sovint les portes a altres móns i a les realitats paral·leles són punyeteres i desitgen ser travessades en un moment precís. Que no sigui mitjanit, o el solstici d'estiu. O el moment aquell en què el sol la travessa amb un angle concret... ves a saber!

Lluís Bosch ha dit...

Sovint, el Foravial ja té l'aspecte d'un salt a una altra dimensió, de manera que potser... que potser sí que vas creuar la porta, encara que no t'ho creguis.

Clidice ha dit...

Què tindrà el País Valencià que sembla ocupar totes les portades? Em va arribar just ahir.

en Girbén ha dit...

Clidi, sí que són una pedra preciosa, els travertins. Lleugers, fàcils d'obrar (jo els he serrat amb una serra de fuster)..., i fills de l'aigua i de la vida! Què més vols?
I, pel que he vist, faríem molt ben fet si ens deixéssim de collonades i sovintegéssim més les muntanyes valencianes. De prop te n'adones que també elles estan força maltractades i que es deleixen per unes bones carícies.

en Girbén ha dit...

Galderich, i que delicat ets quan pluralitzes!
La cursiva aquí és emfàtica, ressalta un pensament dins del monòleg que sostinc. No vàrem passar per Tívoli, però a Roma em vaig assabentar que d'allà són els seus travertins. En realitat, el pensament complert que em va suggerir l'arquitectura romana clàssica era una associació amb la cuina mediterrània. Ja saps: un 60% de maó, un 35% de pedres humils com el travertí i un 5% de tall, de marbre vull dir. Si tot hagués sigut de marbre aquest no ressaltaria, apart de què encara la tindrien a mig fer.

en Girbén ha dit...

Eulàlia: tururú! Ves-hi tu a fer semblants comprovacions; jo encara tinc les cames com un cromo d'esgarrinxades. I en el fons sóc un nen entremaliat d'aquells que es distreuen trucant a les portes i fugen corrent. Ves a saber que em podria trobar si la porta s'obrís. Si n'hi ha de contes que tracten d'aquest risc i jo encara faig cas a les seves lliçons!

en Girbén ha dit...

Lluís... Portes i blocs..., aquí tenim un fil que pot donar molt de si. No sé si les portes obertes d'un poblat tribal o si, tal vegada, l'ordenació de les portes d'un falansteri. Calla, calla, que aquí hi hi ha una dimensió espacial de mirar-se les coses... Oi que a l'entrada del bloc tots hi tenim una estoreta amb la inscripció Benvinguts?