Dels Bísties

I quin goig que arriben a transmetre, el llibre i la llibreta, així d'acoblats, l'un dins l'altra...
La temptació de parlar-ne llarg és tan gran! Tanmateix avui només tocaré una de les parts: d'ell, el Llibre dels Bèsties.


Llegeixo els primers rengles del seu més il·lustre avantpassat, al Fèlix que no és gat sinó el Llibre de Meravelles del SúperLlull:

I. Comense lo ·VII· libre, qui és de les bísties. Cant Fèlix hac pres comiat del philosoff, ell anave per una vall plena de arbres e de fontanes. A la eixida de la vall, ell encontrà ·II· hòmens qui havien grans barbes e grans cabells, e eren pobrement vestits. Fèlix saludà aquells ·II· hòmens, e ells saludaren Fèlix. - Bells senyors -dix Fèlix-, vosaltres, ¿d'on venits? [...] - Sènyer, -digueren los ·II· hòmens-, som en Víctor e'n Roger que venim de longues terres, e som passats per ·Iª· plana que és pres de ací. An en aquella plana ha gran ajustament de bísties salvatges que volen elegir rei. [...]


[Tot sembla indicar que l'enigmàtica simbologia dels relleus de l'absis de Montbrau ha de ser llegida sota la llum d'aquest fragment; tal i com ja apuntava el doctor W. Hold a la seva tesi (Animalarium Montbravensis, Göttingen, 1936)]

700 anys més tard, el Victor Nubla i el Roger Atrofe, després d'una llarga estada a la plana on s'apleguen més bèsties salvatges (per no dir-li Zoo), han escrit, dibuixat i musicat, aquest Llibre dels Bèsties; un llibre que, abans de llegir-lo, més d'un pot menystenir com "llibret", però que, just començar-lo, notarà que la cosa s'infla, creix, i acaba fent molt de goig i la mar de gràcia. I és que aquest bestiari a quatre mans -ara l'un, ara l'altre- té el do de fer-ne molta de gràcia; cosa d'altra banda inevitable, si tenim en compte el tarannà irònic i paròdic d'aquests dos músics i escriptors, territorialment, graciencs. Perquè, au si no és ironia que el rei elegit d'entre totes les bèsties sigui una reina, i més concretament la capibara; la més grossa de totes les rates...

El llibre és, doncs, una assenyada paròdia de les seves exploracions foravila per una fabulosa terra incognita, projectant el to més feliç de la tan necessària fantasia damunt de l'aplec de bèsties objecte del seu estudi. Perquè, com bé assenyalen a l'epíleg, la faula sense moralina és l'única solució pel zoòfil de cor, sempre obligadament insatisfet.
En definitiva, un llibre per a petits i grans, molt divertit i, també, complert; en tant poc espai encara hi ha lloc per a les il·lustracions d'en Roger i, a manca de CD, la partitura perduda del Cant de la Carronya. Algú en dóna més?

Del Nubla no en penso dir res, que ja s'espavila prou -només que el llibre el publica la seva editorial privada: Biblioteca per a Misantrops-; i del Roger sols un parell. Apart de dedicar-se a tocar els baixos a un munt de gent (el Riba, el Comelade...), i de participar en no sé quants deliris musicals i poètics més (Mil pesetas, Misa Luba, Usted és un colectivo...), també el trobarem a l'antilogia "Nueve fresquíssimos d'Espanya" (Produccions Escopeta, Barcelona 2009).

Dades apart, valgui aquesta per a copsar el seu tarannà sempre desenfadat: Divendres, després d'endrapar un dinar de festa, ja al meu estudi i davant la magna ortofotografia pirinenca que el decora, el Roger m'explica que, en ocasió de fer l'Alta Ruta dels Pirineus, aprofitava les aturades per a burinar en alguna llosa de l'indret la silueta d'un animal... Toros, sobretot.

Si goso transcriure aquesta confidència és per pur amor a la ciència. No fos cas que, quan els arqueòlegs comencin a trobar aquestes plaquetes dibuixades, es posin a dir-ne coses que no són. L'explicació és força més senzilla: resulta impossible ser irònic sense ser desprès.

14 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Fa un temps, veient un documental sobre unes estranyes pedres esgrafiades que van aparèixer al desert d'Ica i que el JJ Benítez va divulgar ("Existió otra humanidad?"), se'm va passar pel cap deixar estranyes restes arqueològiques enterrades en alguna banda. Fa poc, curiosament, m'ho vaig replantejar. Ara inevitablement ho torno a pensar. Només necessito un punxó...

en Girbén ha dit...

Ja es diu, Lluís, que el gravat crida al gravat.

No ara, perquè no la trobaries, sinó quan s'en vagi la neu, corre al veí Capcir, Vall de Galba amunt fins al desaigua de l'Estany del Diable, busca-hi la impressionant Peira Escrita. Quan vegis l'antropomorf amb un sol radiant per cap diràs: d'acord!

(capítol 23 de l'Empriu)

Lluís Bosch ha dit...

Buscaré això que dius. Sobre els possibles dibuixos a gravar, òbviament es tractaria de deixar rastres de coses estranyes. Éssers desconeguts, amb formes inesperades. Anem-hi pensant per quan la neu es fongui.

marta (volar de nit) ha dit...

Bonic acoblament el de la llibreta i el llibret. Investigarem la recomanació i potser la convertirem en un autoregal de Nadal. I ara a esperar que marxi la neu per anar a buscar toros.

Galderich ha dit...

Haurem de buscar els gravats quan acabi el desgel (i fer-ne més en solidaritat amb en Lluís) i a més el llibre. Alguna pista d'on es ven aquesta joia?

en Girbén ha dit...

Marta, ni t'explico la feinada..., la de fer la travessa del Pirineu regirant totes les pedres tot buscant-hi algun toro. En fi, tu mateixa!

en Girbén ha dit...

Galderich, abans no s'acabi (de premsa en varen sortir 500) el llibre el pots trobar als llocs exclusius que aquí s'expliquen:
http://www.hronir.org/distribucion.htm

en Girbén ha dit...

Lluís, Marta i tots els interessats pels gravats rupestres de tota mena: un miler llarg de mostres escampades pel nostre territori són les que ja acumula el Jordi Casamajor al seu bloc.
http://jordicasamajor.nirudia.com

Per a passar-s'hi hores i hores!

Lluís Bosch ha dit...

Doncs ens farem solidaris del Casamajor. Jo ara ja dic que quan arribi la primavera gravaré alguna cosa a la roca. De moment només sé que serà a la Cerdanya.

marta (volar de nit) ha dit...

això sembla l'inici d'una revolució: deixem els blogs i tornem a les pedres!

LEBLANSKY ha dit...

Fantabulós (literalment)!

Lluís Bosch ha dit...

Doncs mira, no sé si deixaria els blogs per les pedres, però per uns dies sí. Les pedres ens esperen, i els blogs poden esperar.

en Girbén ha dit...

Marta i Lluís, jo, per començar, us recomanaria roques poc dures com els gresos i els esquists. Potser el resultat de l'afany no durarà tants segles però així us estalviareu haver de picar de valent.

en Girbén ha dit...

Leb, la cosa té a veure amb "l'autoestopista galàctic" de D.Adams.