Els dits perduts

Dissabte correran per l'Apolo de Barcelona els quebequesos The Lost Fingers. I dic correran perquè aquests paios agitanats toquen que se les pelen; i aquests dits que diuen perduts fan referència als que li faltaven al Django Reinhardt. Que d'aquí ve la cosa, l'estil, el seu accelerat jazz manouche o gypsy swing. (Algú potser recordarà la feliç entrada de Les Triplettes de Belleville -la fantàstica pel·li de dibus-, doncs és cosa seva.) Però ells no es conformen amb reiterar les velles peces sinó que són com una mena d'esponja que tot ho xucla per a retornar-ho a la seva alegra manera. No li fan fàstics a res, i fins i tot aconsegueixen que escoltis a gent que mai diries; cas extrem el de la Samantha Fox! La veritat és que, si estàs ullerós i empiocat, unes quantes de les seves versions són un xarop que et revifa de valent. És la gràcia de les fórmules magistrals. Per no parar de moure els peus. Ritme! Ritme!


9 comentaris:

Clidice ha dit...

Quan has esmentat Les triplettes les he trobat aquí també :) I és que qui toca la guitarra sempre té emprenta, digital?

Galderich ha dit...

Ritme seria la paraula que els defineix. Passa-li música com aquesta al Leblansky que sinó acabar la setmana laboral dormint no és el millor!

en Girbén ha dit...

Clidi, me'n recordo com les guitarres brunyeixen els capcirons... Fins a quatre n'havia tingut -dues d'elèctriques. Massa guitarra per a tan pèssim tocador -vaig pensar a l'hora de regalar-les.

en Girbén ha dit...

Galde, aquests ritmes imperatius els percebem de cap a peus, no per les orelles.
I jo no tinc cap queixa del Leb. Ara mateix podria penjar el sorollisme més descarnat o un experiment dingrata dissonància; Però avui no em venia bé.

Clidice ha dit...

Ai Girb! que la meva s'està allí, sense afinar expressament, així no em tempta. Com tu dius: massa guitarra per tan pèssima tocadora. Ja m'ho deia la professora: tu hauries de tocar la bateria. Prefereixo pensar que era per l'apreciació del meu sentit del ritme, no pas per dir-me potinera :)

Eulàlia Mesalles ha dit...

trobo que són exemple genial de què vol dir versionar cançons.
No els coneixia, gràcies.

en Girbén ha dit...

Situem-nos, Eulàlia, en un Hot-Club parisenc. Després del la colla del Boris Vian: la Baker... I, com a fi de festa, surten els "Fingers" amb un nano fosc que balla com mil dimonis prement-se la pebrotera.
Aquesta és la ucronia que redrecen aquests paios amb ben poc!

marta (volar de nit) ha dit...

M'has fet recordar una nit a l'Elèctric amb Micu.

www.myspace.com/rumbadelmicu/music/songs/flors-d-estiu-42894912

en Girbén ha dit...

Uf, Marta, l'Elèctric... La de nits de feliç suor que hi he passat. Ara no hi ha qui el conegui de tan net que l'han deixat però continua sent el mateix Hot Club de sempre.