Pensar com una muntanya (1)



Ben sovint hi penso com una muntanya;
i res té de màgic i sí molt de preocupant.
Si penso com Montserrat
-un pensament abrupte com pocs-
em demano per l'avenir,
tant pel meu com pel de les sauvatges,
les cabres forasteres que arribaren, a la força, dels Ports.
No recordo que se'm demanés la meva opinió sobre el fet.
Es veu que pels tècnics jo no tinc seny,
com tampoc el Montseny;
segons m'explica durant les tronades.
La veritat és que no em fa res que les cabres es passegin,
ingràvides elles, per les meves sines i natges, i més
quan estic feta a les pessigolles dels escaladors de cor.
El que em preocupa és que cada cop n'hi hagi més,
tant dels uns com de les altres,
i no sé com ens ho farem tots plegats.
És per això que somio en l'arribada del llop:
algú s'ha d'ocupar de restablir l'equilibri.





Fa any i mig vaig voler celebrar els meus 50 anys amb una versió del capítol de març, el de la tornada de les oques, de l'Almanac del Comtat Sorrenc d'Aldo Leopold. Allà vaig deixar dit que hi tornaria per a fer una versió de l'assaig Pensar com una muntanya, inclòs en aquest llibre preciós. Ha anat passant el temps i el propòsit l'he mantingut latent fins ara que, aprofitant les vetlles hospitalàries (i puc dir que la recuperació del Jordi és un fet evident), he posat fil a l'agulla. De moment ho deixo aquí. Demà ja passaré a net el text de l'assaig.

16 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

ets muntanya afortunada..tan serrada.. no tothom vol fer cabrioles allà dalt..
l'equilibri, la natura sempre l'acaba trobant , tu ho saps millor que ningú!

Josep Porcar ha dit...

De moment, ja podem escoltar el teu udol de gneis i ginebrera. L'equilibri, com sempre, és qüestió de temps.

;)

Clidice ha dit...

Me n'alegro que en Jordi estigui millor. Montserrat, com tu, sóc jo també. I fa temps que esperem l'arribada del llop, que ja saps que ens desfem com un formatge sec sota les mans maldestres de tots els que ens trepitgen. Si, definitivament, sóc ella, perquè sense ella no sóc.

TRanki ha dit...

LA MUNTANYA o l'HOME?

Sovint fins i tot l'home fa la muntanya al seu gust, tant treient-hi com posant-hi.

Sóc home i m'agrada la muntanya, de vegades m'agrada tant que de tant que la uso se'm fa malbé, i de vegades m'agrada tant poc que la malmeto pel mateix motiu...

I de vegades fins i tot formo part d'ella, o ella forma part de mi.

Com en l'AMOR, amb la muntanya cal un equilibri, una delicadesa i una sensibilitat que si seguim només els nostres desigs possiblement la malmetrà...com amb l'amor.

Dissabte passat baixàvem de St Salvador i vaig veure una estesa ( desbrossament) a Sta Anna, hi van aparèixer les restes de humanitat que mai havia vist o m'havia fixat...s'estan recuperant ermites amagades pel temps i la muntanya...i és quelcom bo..o dolent alhora...

Com en l'amor, de vegades el desig mal encaminat malmet l'estima...

sobre Montserrat...cada dia que em llevo, en algun moment, o quan torno a capvespre, la veig, allà lluny...igual que el Montseny, desitjant veure el capell blanc que l'embolcalla sempre, ja sigui de núvols, ja sigui de neu...

I St llorenç? I les fondalades del mateix collserola?


Al Vallès ho tenim tot tan aprop!!!!

Salut

Anònim ha dit...

Crec que en Leopold mostrà gran lucidesa en veure en el "progrés" una llei de rendiments decreixents fins al punt d'arribar a denotar una franca regressió quan aquest progrés es deshumanitza, es banalitza i perd una sèrie de valors. Crec que sovint separem la "cultura" de la "natura" i poques vegades sabem copsar la "cultura de la natura". En Leopold em sembla un magnífic referent per recuperar uns valors ara massa sovint passats per alt per una mena de fonamentalisme de consum ràpid i de recerca de sensacions estereotipades.

lluís

Eulàlia Mesalles ha dit...

Em pregunto ara -fas que em pregunti- amb quin ritme deuen pensar les muntanyes. Són aquestes cabres i aquests homes enfilant-se unes pessigolles d'un instant. El temps amb ulls de muntanya té un altre ritme, una altra cadència.

Ferran Guerrero ha dit...

M'alegro de la recuperació d'en Jordi, una forta abraçada plena d'energia.

Ara fa dies que no li faig pesigolles a aquestes roques plenes d'energia i el cos m'ho demana.

en Girbén ha dit...

Lolita, la meva llei és la precarietat, ben dissimulada rere formes fortes. Sóc femenina amb aparença mascle, laberíntica com poques, i extremosament exigent pel que fa a l'equilibri dels que em volen festejar.

en Girbén ha dit...

Josep, quan escolto els teus alts udols sempre corro a afegir-m'hi.
I n'hi ha una de l'Elias Canetti que sempre em fa companyia: Els homes aprengueren dels llops; n'aprengueren l'ésser afanyadament participes i prou, que ja és molt.

en Girbén ha dit...

Clidi, que siguem un en això -tu, jo, i un grapat més que jo sé i que tu saps-, aquesta convicció que res té de devocional, és inexpressable, d'una vàlua incomprensible com totes les d'un rang tan alt.
I et dic que el Jordi ha passat de crítics a planta; això, hospitalàriament, és el súmmum!

Galderich ha dit...

Girbén,
Una vegada la Marta em va comentar: és curiós com la pedra del perfil d'usuari del Girbén és ell mateix. Vaja, que ja ets muntanya.
Impressiona veure aquestes bestioles sense cordes penjades allà dalt. Vols dir que no fugen del llop pel llop?
Me n'alegro de la recuperació d'en Jordi i que d'aquí a un temps quedi com un ensurt més.
Per cert, acompanyant als altres jo també he fet apunts...

en Girbén ha dit...

TRanki, sé on tens el cor i el seny, i la de vegades que has pensat com una muntanya; o que les conseqüències el teu deler extrem t'han obligat a pensar així -ni que fos per a sortir-ne viu.
Fas bé dient de l'amor: perquè l'amor és poder i un tenir colossal; i reconeixem una possessió per totes les despeses que ens exigeix.

en Girbén ha dit...

lluís, què t'he d'explicar sobre la urgència d'una curosa edició catalana de l'Aldo Leopold? Jo m'afanyaria a il·lustrar-la amb aquella intensitat només possible des d'una sintonia absoluta. Però..., és clar, falta una traducció que li faci els honors, i de la qual jo em veig del tot incapaç.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, les muntanyes rumiem llarg - sí- però sentim en present (no imagino que la sensació pugui ser diferida). I jo sento qui m'acaricia com sento qui, maldestre o malèvol, em burxa -i de tots en prenc nota per si de cas. Que sàpigues que hi han llargs de quaranta metres que exigeixen una jornada de sol a sol de feina, i que jo estic enamorada d'aquests amants que saben desprendre's del temps per tal d'estar amb mi.

en Girbén ha dit...

Ferran, a tu que has anat deixant mostres del teu ADN digital per les meves parets: gràcies pels ànims, amic!
I ¿Oi que les pessigolles remeten al joc més feliç i a la complicitat, i no a la brusca voluntat d'elevar-se, de ser més?

en Girbén ha dit...

Galderich, la pedra del meu perfil és una descoberta i una ben humil primera meva (qui em busqui em podrà trobar a Les Moletes, a migjorn d'Escornalbou).
Res de més esfereïdor que veure per on són capaces de passejar-se les cabres. Tot i que quan en trobes a una estimbada entens que també tenen fallides i límits.
I espero els teus apunts amb candeletes nadalenques!