Pensar com una muntanya (i 2)


Aldo Leopold

ALMANAC DEL COMTAT SORRENC



II. Esbossos d'ací i d'allà
Arizona i Nou Mèxic

PENSAR COM UNA MUNTANYA


Un crit ronc i pregon retruny de penya en penya, davalla rodolant de la muntanya, i s'esvaeix en la llunyana obscuritat de la nit. És un esclat de pena salvatge i insolent, i un càntic de menyspreu per totes les adversitats d'aquest món.

Tots i cadascun dels éssers vius atenen aquesta crida (i potser més d'un mort també). Pel cérvol és un llòbrec
memento mori, pel pi una predicció de batusses a mitjanit i de sang damunt la neu, pel coiot la promesa de futures peces escollides, pel vaquer una amenaça de números vermells al banc, pel caçador el desafiament de l'ullal contra la bala. Tanmateix, per darrera d'aquestes esperances i temors obvis, immediats, subjau un sentit més profund, que només coneix la muntanya mateixa. Només la muntanya ha viscut temps suficient per a escoltar amb objectivitat l'udol del llop.

Fins i tot els incapaços de desxifrar aquest sentit profund saben de la seva existència, perquè se l'intueix en tota terra de llops, i diferencia a aquesta terra de qualsevol altra. Fa sentir una esgarrifança a l'espinada de qui escolta al llop de nit, o reconeix les seves petjades durant el dia. Fins quan ni la vista ni l'oïda perceben indicis del llop, està implícit en cent petits successos: el renill nocturn d'un cavall de càrrega, el repic d'unes pedres que rodolen, el salt d'un cérvol que fuig, el dibuix de les ombres davall els avets. Tan sols el novell menys espavilat pot no sentir la presència o absència de llops, o el fet de què les muntanyes tenen una opinió secreta sobre els mateixos.

Les meves pròpies conviccions varen ser forjades el dia que vaig veure a una lloba morir. Estàvem esmorzant dalt d'un greny, als peus del qual s'obria pas a colzades un riu turbulent. Vam veure com el travessava el que pensàrem seria una daina, amb el pit a flor de les aigües escumoses. Quan va escalar la riba i es va espolsar l'aigua, ens n'adonàrem del nostre error: era una lloba. Una altra mitja dotzena d'ells, evidentment els seus cadells ja crescuts, eixiren dels salzes i tots s'aplegaren en una benvinguda plena del bellugueig de les cues i mossegades juganeres. El que era una una pila del greix de llops es retorçava i capgirava en el centre d'una clariana al peu del nostre penyal.

En aquella època, mai havíem sentit que algú desaprofités l'oportunitat de matar un llop. Al segon següent ja estàvem llençant plom contra la manada, però amb més nerviosisme que precisió: mai ha sigut fàcil fer punteria des del cim d'un tossat redreçat. Quan els rifles van quedar buits havíem abatut a la lloba, i un dels cadells va desaparèixer arrossegant una pota per un pendís inaccessible.
Vàrem arribar al costat de la vella lloba a temps de poder veure un fer foc verd morint als seus ulls. Aleshores vaig observar -i d'aleshores ençà ho he sabut sempre- que hi havia quelcom nou per a mi en aquells ulls, alguna cosa que solament sabien ella i la muntanya. Jo era jove aquells dies, i sentia un vehement neguit per prémer el gallet; pensava que, perquè menys llops significaven més cérvols, cap llop representaria el paradís dels caçadors. Però, després de veure extingir-se aquell foc verd, vaig sentir que ni la lloba ni la muntanya compartien el meu punt de vista.

* * *

Des de llavors, he vist com un estat rere l'altre extirpaven els seus llops. He contemplat el rostre de moltes muntanyes just privades de llops, i he vist com les solelles s'anaven arrugant amb laberints de nous corriols de cérvols. He vist com eren brostejats fins el mínim arbust i plançó mengívol, primer fins el detriment anèmic i més tard fins a la mort. He vist tots els arbres comestibles defoliats fins a l'alçada d'una sella. Una muntanya així fa l'efecte de què li haguessin regalat a Déu unes tisores d'esporgar noves, prohibint-li al mateix temps qualsevol altre exercici. Al final, les ossades dels tan anhelats cérvols, morts pel seu nombre excessiu, es blanquegen arran les despulles de la sàlvia morta, o esdevenen pols sota els ginebres.

Ara sospito que així com un ramat de cérvols viu sentint un temor mortal envers els seus llops, una muntanya viu sentint un temor mortal envers els seus cérvols. I tal vegada amb més raó, doncs mentre que un mascle abatut pels llops pot ser reemplaçat en dos o tres anys, un territori devastat per l'excés de cérvols pot trigar decennis a recuperar-se.

És el mateix que succeeix amb les vaques. El ramader que neteja les seves pastures de llops no se n'adona de què està assumint la feina del llop: ajustar el ramat a la capacitat de les pastures. No ha après a pensar com una muntanya. Per això tenim erms inutilitzats per l'erosió, i rius que arrosseguen l'avenir en suspensió cap el mar.

* * *

Tots ens afanyem darrera la seguretat, la prosperitat, la comoditat, una vida el més llarga i insípida possible. El cérvol s'afanya amb flexibles potes, el vaquer amb trampes i verí, l'estadista amb ploma, la majoria de nosaltres amb màquines, vots i dòlars, però tot fa cap al mateix: pau mentre duri la nostra vida. Cert grau d'èxit en aconseguir aquest objectiu està bé, i potser constitueixi un requisit previ al pensament desapassionat, però massa seguretat sembla no comportar més que perill a la llarga. Potser siguin això el que hi ha darrera la frase de Thoreau: la naturalesa verge és el que preserva al món, Potser aquest sigui el sentit ocult de l'udol del llop, sabut des de sempre per les muntanyes però rares vegades percebut pels éssers humans.



Apart d'un parell de retallons del meu llibre LLOP jove, divagant, l'apunt l'he il·lustrat, no amb cérvols sinó amb cabirols. Tot veient la seva imparable expansió pels nostres boscos m'ha semblat prou justificat.
Aquesta versió la vaig fer divendres, 18 de desembre, a la sala d'espera de la UCI de l'Hospital de Sabadell; i, encara que no els arribi, la dedico a les seves animoses infermeres; tan bones que demà el Jordi tornarà a casa!
Com que sóc conscient de la precarietat del meu anglès, he traduït el text de la versió castellana que es pot trobar a UNA ÉTICA PARA LA TIERRA (Los Libros de la Catarata, Madrid, 2005); una edició reduïda de A Sand County Almanac d'Aldo Leopold, a càrrec de Jorge Riechmann; autor, també, d'un pròleg que no desmereix gens el llibre de l'Aldo, i que està traduït pel Riechmann i Isabel Lucio-Villegas.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

M'he sentit transportada a les anades als Pirineus amb el pare, la muntanya té el seu ritme, i les seves regles, nosaltres sempre hi serem forasters. Ja és ben trist veure cabirols morts empestats per un excés de població, com ho és veure espècies desplaçades per la mode del "liberad a Willy" de torn, o les bèsties fugides de les granges de pells. Molts llops i óssos de dues potes és el que hi sol haver, i sempre fent les coses a mitges.

Me n'alegro que en Jordi estigui millor :)

Galderich ha dit...

Meravellós text que donen què pensar quan veiem els exemplars de llop que s'integren a la infecta gàbia del zoològic de Barcelona. I pensar que diuen que ho fan per preservar l'espècie!

Anònim ha dit...

El primer cop que vaig llegir l'assaig em va semblar entendre'l bé. Però quan el torno a llegir sempre hi trobo algun punt que se m'escapa i em pregunto si en Leopold expressament mostra aquesta ambigüitat o paradoxa de la nostra relació amb el medi natural. Perquè atribuïm uns valors a allò natural o salvatge si sembla que no estan regits per aquests valors?
Com diuen els traductors en l'introducció al llibre, els valors estètics i ètics no són pròpiament antropocèntrics?
El trobo un text molt complex, l'entenc bàsicament de forma simbòlica.

lluís

en Girbén ha dit...

Clidi, és cert que "nosaltres sempre hi serem forasters", sempre si entenem nosaltres com un tot. També pot ser que el "nosaltres" que dius es refereixi ara a l'un ara a l'altre; aquí és quan, si ets curós, si t'hi va el cor, si, en definitiva, estimes, pots arribar a interceptar el pensament de la muntanya i confondre-t'hi. Mai serà una plenitud perdurable -sinó seríem veres muntanyes-, sempre en serà un tast, una lliçó; però sempre motiu suficient per a enfortir aquest vincle meravellós.

en Girbén ha dit...

Galderich, tot el llibre del Leopold és una meravella, un del clàssics que més ens urgiria tenir.
Quedem-nos en la confessió culpable de la mort de la lloba... Això ho escrivia al 42, en plena guerra mundial..., a partir de la dada creix la seva dimensió al·legòrica.
I ja t'ho dic (perquè les notícies ho silencien pel pes de la "Terra Baixa"): a la seva manera, circumspectes, els llops van tornant a casa.

en Girbén ha dit...

Tu que l'has freqüentat, lluís, creus que la meva versió fa el pes i llisca com cal?
Dit això, i afegint que l'obra és una baula clau en la imprescindible renovació de la consciència que ens pertoca, et diré que estic d'acord amb tu sobre la complexitat que s'arrecera rere el text. Jo l'entenc com l'exacta cruïlla entre un relat naturalista modern i una faula antiga, com l'exigent llegat d'un home savi. I aquesta és la gran pega de la saviesa, la que la diferencia de la ciència: que no hi ha manera de transmetre-la sencera, que s'ha de reconstruir de nou cada vegada, amb un sostingut afany generós durant tota una vida. Així ja s'entén que sigui tan escassa!

Anònim ha dit...

Sí, sí, crec que és una molt bona versió la teva traducció. L'havia llegit diversos cops en anglès i en castellà, però al llegir-la en la meva llengua materna m´ha suggerit més significats. Entenc també el que dius de la saviesa del text i hi estic d'acord: hi ha un sentit profund en el què ens diu en Leopold, potser difícil de copsar intel·lectualment, però clarament percebut enmig d'"allò salvatge".

lluís