Un llegat d'andròmines


Aquestes són algunes de les andròmines que el nen heretarà i que ell protagonitza.







Aquí us heu d'imaginar a l'Oriol, un cop completada la seva creixença física,
ajaçat damunt del niu d'estopa que li havia fet a mida
mentre jo, amb una xeringa, anava resseguint la seva silueta al pati de casa.
I, és clar, a l'Anna, divertida i, alhora, fotent-se'n.

16 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Dius que el nen no va sortir artista com el pare, però és perquè es pot ser artista de moltes maneres, en moltes facetes de la vida que no estan qualificades "d'art". Però tenint un pare que fa coses rares pel pati de casa... alguna cosa ha heretat, recollit, copsat

en Girbén ha dit...

Lluís, saps prou bé que no s'ha d'intentar perllongar-se en els fills i convertir-los en unes rèpliques fidels. (I més en el cas de dir-te Jordi i ell Oriol).
El "nen", apart de tenir una inesgotable ironia, és tranquil i amable per naturalesa, i domina territoris que a mi em semblen impossibles. Què més puc demanar?

matilde urbach ha dit...

Salut i res més, Girbén!
[Ai, Jordi i Oriol, tu, què fort!].

en Girbén ha dit...

Salut, Matildinha!
Atenta a la diferència: l'altre Oriol, el del poder, és pel sant josep; el bo, el nostre, és per l'ocell llampant com un taxi. Ja veus: no hi ha color!

Clidice ha dit...

Sembla ben segur que la genètica de l'Anna ha fet miracles. Perquè em costa d'imaginar algú més amable i pacient :)

en Girbén ha dit...

Clidi, la responsabilitat i la cura de l'Anna (i també la genètica), de llarg i de lluny són la mare de tot plegat (també té el seu geni, sinó seria ben ensopit). I diu que et digui que tens pagada una ampolla de gin o de malta, o del que més et plagui.

Clidice ha dit...

Bé, no faré ois a les virtuts curatives del gin ;) tanmateix prou ben pagada que estic gaudint de la seva presència les vegades que hem coincidit :)

en Girbén ha dit...

Clidi, jo també la gaudeixo, quan coincidim... Com avui que li feia de personal shopper: piles de vestits... una mirada, trio, toco... aquest! I és el que s'escau, en un moment. Amb les sabates, igual. Sap que tinc bon ull.

Octay ha dit...

No sabia que aquell tros de ferro era jo. Si mai haig de fer un book per una agència de models, ja recordaré d'afegir-lo.

Per altre banda, mirant la foto de quan era petit, torna a quedar clar que com més anem menus valem.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Hi ha llegats i llegats. I aquest em sembla magnífic.
Em fa gràcia la simplicitat de la frase de l'Oriol (Octay)" No sabia que aquell tros de ferro era jo". De vegades m'agradaria ser un tros de ferro...

en Girbén ha dit...

Uri, aquell tros de ferro és una metàfora, i ve d'una antiga figura poètica xinesa que després han recollit molts altres poemes: "Quan talles el mànec d'una destral el model el tens a les mans".

en Girbén ha dit...

Eulàlia, l'Oriol és de paraula breu i esmolada.

Eulàlia Mesalles ha dit...

El que no tinc clar és si ho vull ser per rovellar-meo per a què.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, copio un retalló de l'Empriu:
"El ferro és abundós, i és l'Edat de la qual Hesíode renegava: un temps on els bens es barregen amb els mals. El ferro és la Fe dels elements."

Galderich ha dit...

D'això se'n diu una bona herència no pecuniària!

en Girbén ha dit...

Sí, Galde, de calé poc, per no dir gens. Els gens i les andròmines, aquesta serà l'herència.