Dificultats a l'Estret (precedents)

No sóc competitiu... Vaja! Quina limitació! Puc interceptar l'emoció d'una cursa televisada -de fet, en veig- i, alhora, sentir que és una emoció que s'esgota en ella mateixa.
De bon segur que deu donar-li més cos, i obtenir-ne un interès més perdurable, si estàs adscrit als colors d'un equip, d'una marca. Ser dels uns i, per tant, contrari als altres... Aquí, la meva hostilitat envers la nova heràldica dels espònsors m'ho posa difícil i m'allunya de la senzilla alegria de la victòria.
Vaig llegir els resultats d'un estudi (la notícia, del mètode seguit mai se'n parla): als 12 anys, els nois americans saben distingir uns 10.000 logos comercials i només de 4 a 6 plantes i arbres del seu territori. Una diferència abismal que assenyala la dimensió de la derrota del món...
. Ara em venen al cap solucions imaginatives al problema. En un moment ho enllesteixo...



En un altre ordre de coses, tampoc puc dir que sigui un llop de mar... I bé podria haver-ho sigut. Passar de muntanyenc a navegant (no a la inversa) és un salt força freqüent. Sense anar més lluny, el padrí de l'Oriol, després d'anys d'escalades, va acabar a l'equip espanyol de la Copa Amèrica, com enginyer de la fórmula 1 del mar. És el mateix salt que havia fet el Julio Villar; en el seu cas cap a una poètica de la solitud oceànica, la que explica al seu perdurable Eh, petrel!


Abandonar la terra, lliurar-se al caprici dels vents, fer reviscolar la parla nàutica apresa en tantes lectures de joventut: d'estais i bauprès, de flocs i trinquets, de cenyides i empopades..., o bé restar al paire en una rada verge... Tot plegat em sembla un somni inapel·lable.

20 comentaris:

Galderich ha dit...

Aquest apunt té dues parts. Una primera de genial! Una reflexió que em sembla que te la manllevaré més d'una vegada.

La segona part, només pensar-hi ja em venen els marejos del mar. Sóc de terra i m'agrada tocar de peus de terra de manera física. A la que hi ha una mica d'inestabilitat veig la padrina... Així doncs, la meva més gran admiració pels qui poden sobreviure més de cinc minuts dalt d'un vaixell!

en Girbén ha dit...

Galderich, no vegis com ho he passat de bé amb el meu tuning foliar.
I, si et serveix de res, conec el malestar invers al teu, el d'alguns navegants forçats a la terra ferma.

Clidice ha dit...

L'única vegada al món que he desitjat morir amb totes les meves forces ha estat dalt d'un vaixell. Em sembla que no em vaig moure d'un dels costats (babor? estribor?) treient bilis, perquè ja no em quedava res més per treure. Imagino que els que s'hi dediquen no ho pateixen, o sigui que no sé pas si admirar-los ;) Seriosament, em semblen aventures importants, tot i que ... algunes perillosament semblants a les de la primera part de l'apunt. Per cert que sempre els pregunto als de casa: "quina gràcia té mirar passar cotxes durant dos segons?"

en Girbén ha dit...

Clidi, diuen els navegants -i no els deu faltar raó- que mareja la inactivitat, la passivitat imposada pels motors, avançar amb mars contràries; que la incessant atenció que exigeixen les veles no deixa espai al mareig...
I, si no l'has llegit, busca l'"Eh, petrel!", un dels llibres més nets que conec (la Comtessa te'n pot parlar més i millor).

Clidice ha dit...

oidu barra! que a mi, la cosa marinera, si és negre sobre blanc, sempre m'ha apassionat :)

en Girbén ha dit...

I faràs santament: saps de gaires llibres que s'hagin reeditat ininterrompudament des de principis dels 70?

Aris ha dit...

Ara potser no canviaria la terra pel mar, però he de dir que de jovenet vaig fer un curset de vel·la a Canet un estiu i em va encantar. Clar que res a veure amb un vel·ler a alta mar en ple hivern i tormenta. Però a l'estiu...ara, a la meva filla i a mi ens ha donat pel surf a l'estiu, ho fem fatal però ens riem molt

maite mas ha dit...

Girbén,

Una carrera entre el cotxe de la farigola, del romaní, de la sajolida, etc. serien molt didàctiques també per a la nostra canalla. El salt de la muntanya al mar és quasi natural. A la muntanya i al mar cal saber fer nusos per a sobreviure. I moltes altres coses en cumú.

en Girbén ha dit...

Aris, dius del Windsurf, del kaisurf, o del surf a seques, el de la recerca mística de l'ona perfecta?
Ai que m'estic fet un apunt a sobre!

en Girbén ha dit...

Maite, els teus autos serien ben aromàtics però d'una pèssima aerodinàmica! No tindrien res a pelar enfront el meu llorer.
Cal saber fer nusos, i els refugis són ports d'on es salpa envers la incertesa, les glaceres mars encrespades, les tempestes la mateixa amenaça, sotsobrar i caure...

Aris ha dit...

si, ens passem molts minuts triant les ones, al final, si no ens agrada cap ens fiquem igualment fins que alguna et torna a la platja i volta a comença :)

Lluís Bosch ha dit...

Que la canalla distingeixi entre milers de logos comercials i quatre plantes és una derrota, òbviament. Indica un canvi d'època, sobretot. A mi em sap greu la possibilitat de retornar a la tenebra medieval, en què tan sols una èlit coneixia el món mentre la massa es perdia en un mar d'gnorància.

en Girbén ha dit...

Les "Llums", Lluís, s'estan apagant.
Els bells propòsits d'instrucció pública declinen... Tanmateix penso que en el mateix instant en què s'està celebrant la F1 a Montmeló davant de nens portats pels seus pares fanàtics, són molts més els nens que corren pels boscos, que s'extasien amb la vida dels rius, o que han acompanyat a l'avi al tros. La pega està en què la tele no en parla; i tot en nom de la maleïda recerca de l'emoció, de la refotuda confusió entre excitació i emoció.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Suposo que els nens aprenen allò que els ensenyen, i si l'únic important són les marques...
Jo sóc negada pel que fa a distingir bolets, per exemple. I hi ha molta botànica que se m'escapa. El dia que m'endinsi a la Vall d'Eina ho hauré de fer amb un bon tractat de botànica sota el braç, farigola, sajolida, romaní, saüc encara els distingeixo, i probablement algun mes. Per ser una bona bruixa em falta encara molt de camí. Ara, no arribo ales 10.000 marques em sembla, i això que vaig estudiar publicitat. M'haig de preocupar?

La navegació té el mateix esperit d'avntura, repte, superació que la muntanya, sí. Per què hi ha pocs que facin el camí invers?

en Girbén ha dit...

Eulàlia, quan era petit, a la polleria de sota casa (rere l'Aliança) encara sacrificaven galls, gallines i conills; apart d'entretingut, a mi em fascinava. Ara la canalla recorre els lineals dels hipers sobre de la sella dels carros i... aprèn l'abc del mercat.
I m'has servit una idea en safata, en safata de pórex: Enguany em deixaré d'hòsties i obriré una bona secció de botànica il·lustrada... No en tenia una d'oculta, el Perucho?

Eulàlia Mesalles ha dit...

Plas, plas, plas! Vaig a buscar la cadira, el bloc (amb c) i el llapis, i a prendre notes!
M'alegro haver-te donat aquesta idea!

I, sí, Perucho en tenia una d'oculta... si és que no podem para d'encadenar coses!

Jo recordo com a casa del meu padrinet matàvem pollastres i conills, i els escaldàvem per plomar-los (els pollastres). Recordo vivament com li treien la pell al conill. Les meves filles no crec que ho hagin vist mai... si mai tornéssim al món medieval que anunciava en Lluís jo encara podria sortir-me'n i elles en canvi...... potser que els ho ensenyi, algun dia!

en Girbén ha dit...

Ja he penjat a la barra lateral el Logo de la imminent secció

Aris ha dit...

si, si, botànica! us he explica't mai que la meva besavia ens curava amb cataplasmes d'herbes?

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de veure l'anunci de la botànica visible, al·ludint a l'oculta del gran Perucho. Et pot servir de guia, però allò és un festival bestial de la imaginació, una orgia de deliris on pots trobar plantes de canten òpera.

en Girbén ha dit...

Lluís, serà una secció documentada, una lloa apassionada d'espècies difícils o comuns, de comunitats vistents o inapreciables... Amb el nom vull al·ludir al Perucho alhora que me'n desmarco. No em cal afegir-li imaginació a un món com aquest que en va tan ben servit.