El llorer-cirer de Portugal

Aquí inicio, com havia promès, la nova secció Botànica visible amb la que sols pretenc donar notícies de l'emotiva poètica que m'explica la vegetació. I espero que se'm perdonin les errades científiques que, segur, cometré.
Aquells lectors que menystinguin la meravella de la vida i que només busquin circumstancials trifulgues humanes, faran santament negligint aquestes notícies. Poden, fins i tot, fer-ne tot l'escarni que vulguin.

A saber per què em criden les plantes endèmiques o relictes... Serà per una identificació amb la diferència que expressen? O serà per mirar d'aprendre de la seva demostrada capacitat de resistència?



D'entre les nostres espècies endèmiques potser cap com l'Alyssum pyrenaicum, una planta de tronc llenyós i vistent florida que només viu als espadats de la Font de Cóms, al Massís de Madres, amunt de les Garrotxes del Conflent.
Diu molt de les perversions científiques del passat que els seus inaccessibles quatre peus, els únics en tot el món, van passar anys força malmesos pels trets que els engegaven col·leccionistes obsedits per presumir de tenir-ne un tany al seu herbari... Va anar de ben poc que l'ambició d'aquests covards no acabés definitivament amb l'excepcional planteta...





Deixo els endemismes per un altre dia i em fixo en les poblacions relictes; avui en una de les moltes joies botàniques que guarda el Montseny: el llorer-cirer lusitànic o de Portugal.
D'ell en deia l'Oriol de Bolós al seu fonamental estudi doctoral La Vegetació del Montseny, 1983 (aprofito per assenyalar la importància científica de la llarga nissaga dels Bolós: des del XVII, i d'una manera ininterrompuda, aquests farmacèutics-botànics d'Olot s'han dedicat a l'estudi de la nostra flora. Al 1741 l'apotecari Antoni Bolós i Ferrussola, acompanyat pel seu gendre, Joan Minuart, va herboritzar per primera vegada el Montseny amb criteris científics.):

"La subassociació prunetosum lusitanicae és un dels joiells més valuosos de la vegetació del Montseny. Prunus lusitanica, el llorer-cirer lusitànic, és una espècia de la selva laurifòlia de Macaronèsia (Açores, Canàries...), la qual ha persistit a les terres més temperades i humides de la Península Ibèrica, probablement com a relíquia de la selva que s'hi feia durant el pliocè, abans dels períodes més freds del quaternari. A Catalunya és una planta raríssima que només existeix al Montseny i a les Guilleries, on té el límit extrem cap a llevant. Localitzat en alguns còrrecs ombrívols dins el Polytischo-Coryletum (un tipus d'avellanosa), aquest bell arbust de fulla persistent i coriàcia, molt lluent, a la nostra muntanya es fa principalment a la torrentera de Riudeteix, entre Sant Bernat i les Illes, a 800-900 m, en els rosts obacs, vora el torrent. L'extraordinària significació d'aquestes petites poblacions de Prunus lusitanica obliga a fer tots els esforços per tal d'assegurar llur conservació en estat natural."


És a dir, que aquests coi d'arbrissons que trobem a quatre torrenteres del Montseny varen arribar-hi fa més de tres milions d'anys,
quan Catalunya era una selva per on corrien micos, hipopòtams i rinoceronts... I que, quan van arribar les glaciacions -un fred que va portar els excepcionals avets al Montseny-, els llorers-cirers van resistir les fredorades fins a quedar aïllats dels seus germans de les illes subtropicals atlàntiques... Potser a primer cop d'ull puguin semblar poca cosa, tan discrets són, però quan recordes la seva llegendària tenacitat no pots deixar d'apreciar-los.




Per a conèixer el llorer-cirer cal anar al cor del Montseny, a la capçalera de la Tordera. Pujant al Coll Formic des del Vallès, poc abans de Sant Bernat, just del vèrtex de la darrera gran paella surt la pista de les Illes que cal seguir fins a creuar el riu. Aquí, on el Riudeteix aflueix a la Tordera, hi ha una petita resclosa coberta per una magnífica volta de verns. D'aquí, si seguim amunt per la Font de les Nàiades i el càmping de les Illes, podrem accedir als llorers-cirers de Riudeteix.
Una altra possibilitat, la que més m'estimo, és buscar un viarany que s'enfila per la riba esquerra, creua els aeris Esqueis de Bovilà enlairat pel damunt de l'ocult Gorg Negre (secular residència d'encantades) i, poc després del mal pas, et porta al fons del Sot de les Lloredes.


10 comentaris:

maite mas ha dit...

Girbén,

Ara entenc perquè els emperadors romans duien corones de llorer! Prenc nota dels llorers de Riudeteix, i, quan sigui l'estiu em duré les xancletes de plàstic per a banyar-m'hi, com un sabateret qualsevol.

Lluís Bosch ha dit...

Si la nova secció de botànica arrenca així, tindrà demanda. Intueixo que no et cal anar a remenar gaire lluny: és com si aquest món formés part del camp semàntic "Jordigirbén".

en Girbén ha dit...

Alerta, Maite, no ens confonguéssim!!!
Una cosa és el llorer, Laurus nobilis de la família de les lauràcies, apreciat a la cuina i signe de la victòria.
I tot una altra els llorers-cirers, ambdós de la família de les rosàcies:
el llorer-cirer, Prunus laurocerastus, tòxic pel seu contingut en àcid cianhídric;
i aquest llorer-cirer de Portugal, Prunus lusitanicus, de que en desconec possibles virtuts o toxicitats.
I et recomano un bon calçat per a recórrer el Riudeteix.

en Girbén ha dit...

Lluís, porto mitja vida sovintejant amb plaer les guies de botànica. No puc dir que en sigui un expert (una exigència tan alta que t'allunya d'altres goigs), només em reconec com amateur.
Caldrà buscar temes suggeridors... De moment ja tens la imatge d'uns paios disparant a un matolls.

Galderich ha dit...

I tu dius que no parles de trifulgues humanes? Parlant de vegetació també parles d'humans, tant lligats com estem a la vegetació... i al mateix planeta!

en Girbén ha dit...

Galderich, vols una trifulga humana? Perquè la Wiki espanyola (a diferència de l'anglesa o l'alemanya) silencia que l'extens gènere de les minuàrties és diu així pel Joan Minuart (1693-1768), apotecari de Sant Celoni i de Sant Cugat, el gendre de l'Antoni Bolós?

Eulàlia Mesalles ha dit...

Quin inici de secció tan deliciós, Girbén!

No m'estranyaria trobar-hi dones d'aigua gaudint de l'ombra dels llorer-cirer....

Eulàlia Mesalles ha dit...

(M'alegro d'haver estar, en certa mesura, incitadora d'aquesta nova secció)

en Girbén ha dit...

Eulàlia, el lloc paga la pena i a més hi ha un càmping inversemblant al bell cor del Montseny.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Hauré de planejar una fugida botànica...