El nostre Quixot .2

No m'ha tornat a passar... Recordo que mentre escrivia a rajaploma aquest conte m'anaven caient les llàgrimes, un plor desconsolat per una derrota encara viva.











MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA
DON QUIJOTE DE LA MANCHA
Saturnino Calleja.-Editor-, Madrid, 1902

9,8 x 6,8 x 2 cm. 644 pags. 117 gr. 1pta.

De la biblioteca del meu pare com herència del seu germà, que mai va tornar del front de l'Ebre; com tampoc en va tornar el pare de tots dos. Per salvar com sigui el record de tots.


Tenir, quan tu tens perquè l'altre no té i ja no pot tenir, és molt dolorós. I jo tinc un flabiol de canya i aquesta edició microscòpica del Quixot. Això de microscòpica no és meu, és com és i és com l'anomenava el seu editor, aquell Calleja tan famós dels cuentos. I, encara que sigui així de petita, fa tant de mal com una de immensa perquè és molt densa. Sé de ben aprop que igual mata una bala que un obús. Ja ho veieu, sols tinc que menudeses, menudeses infinitament grans perquè són de dos amics que ja no tornaran. El Badó i el Pep.

Qui ja mai tornarà a tocar el flabiol és el Pep. Ell el va fer amb una canya escollida dels canyissars de la riba de l'Ebre, prop del cap de pont de Flix. Un flabiol pot ser la humilitat en qüestió d'instruments, tanmateix, pot fer tot el bé del món dins d'una trinxera. Imagineu-vos.

El Pep deia sovint que en mig de la follia ens mereixíem una treva. I tenia tota la raó. Per una d'aquelles de l'atzar, quan el varen quintar, estava assajant
La Història del Soldat de l'Stravinski. És que ell era oboè, i dels bons, i l'estava assajant de debò. El cas és que va acabar arrossegant la partitura pels camps de batalla i, quan ens va pertocar la immobilitat als alts de la serra de la Fatarella, en aquell coi de miranda de la Punta de l'Home, ell no va parar fins convèncer-ens a tots tres d'interpretar-la. A mi, que de música no massa sinó gens, em va pertocar la percussió. El Pep, sempre animós, em deia que, poc o molt, a un rellotger no li podia venir de nou això de marcar el temps; i heus-me a mi repicant el cul del plat i de la tassa i d'una olla a la boca de la qual hi havíem tensat una pelleringa de cabra i que feia el so somort dels greus. El Badó, que havia rascat la guitarreta, feia de complement, entre melòdic i rítmic, amb una paella rovellada on hi va estacar una tapa de fullola i, de les cordes d'un piano esbotzat per una bomba, tres van anar a parar al seu insòlit instrument.

Ja us ho dic, allà dalt, en aquell infern, teníem poques coses, fred, gana, incertesa i, de tant en tant, temps. Quan el teníem, buscàvem un racó d'aquell sot fangós per assajar la peça del soldat.
Ara entres tu, primer lent i, després, viu. Bé, aquelles coses que fan els músics de veres. A la nostra estrena varen assistir totes les forces disponibles del batalló i, no sé com, jo diria que va ser un èxit. El millor concert d'aquesta temporada a la trinxera! Així el va definir, irònic, el Pep. Recordo que un brigada, de Múrcia em sembla que era, quan va saber el nom del fragment final de l'obra -La Marcha Triunfal del Diablo-, va dir: ¡Que cojones teneis!, i això a nivell castrense és un elogi superior, per afegir tot seguit: Pero para mi, nada como los fandangos. Eso si que anima.

El Badó es passejava pel front amb un tresor. A darrera hora, vestit ja de soldat i pensant que s'havia descuidat d'alguna cosa decisiva per a un lletraferit com ell, va entrar a una llibreria de vell i en va sortir amb aquest microscòpic quixotet.
Vaig pensar que llegir les desventures d'un altre em distrauria de les meves. Aquest era el seu argument. Hi havia un però, que llegir no sempre és fàcil. Dalt de la caixa sotraguejant d'un camió ja ho vaig deixar per impossible, i a les nits, amb la mala llum, aquests rengles atapeïts esdevenien del tot indesxifrables. Quan, al cru hivern del 38 durant la retirada de Teruel, ens vàrem conèixer, ell havia avançat molt, mercès al seu enginy, en la seva batalla amb el llibre. Encara el veig, a les ribes mig gelades de l'alt Guadalope, capcot, ullant les pàgines del menut llibre, a través de la mira telescòpica d'un fusell capgirada. Què, llegint? -li vaig preguntar. Sí, ja veus. Però acabo agafant uns maldecaps... Noi -li vaig dir-, em sembla que tu i jo ens farem amics. Té, prova amb això. I llavors em vaig treure de la butxaqueta el monocle de rellotger que m'havia endut a fi de recordar, sempre i en qualsevol circumstància, qui era en realitat jo. Aviam, com es posa això? I quan, amb aquell tros de mi de la casa Zeiss de Jena, va tornar al llibre, es va il·luminar dient: Això sí que és tot un altre món.

I, els tres de l'orquestreta de la trinxera de la Punta de Home, vam acabar dedicant, una estona cada tarda, a la lectura d'aquest difícil Quixot. I, volent que fos pel consol de tots, la fèiem a la tenda dels ferits. Mentre el Pep improvisava amb la flauta dolça, amb el Badó ens anàvem passant la ullera i llegíem a poc a poc -com sinó- un capítol cada dia. I es veia bé com per a tots, una mica de l'alleugeriment que tant necessitaven els arribava per l'oïda. A tots menys al pobre Manuel, a qui l'esclat proper d'una mina havia rebentat els timpans, i no ens sentia. A ell li deixàvem mirar la nostra joia, fins i tot amb el monocle, i, encara que no sabia de lletra, anava passant les pàgines frisós, buscant les il·lustracions mentre deia:
Que bonics que són aquests sants. És que et sembla que t'hi trobis. Fixeu-vos aquesta posta... Si és ben bé com les d'aquí.



El Pep va morir escoltant el so del pitjor instrument de tots, el de la veu humana quan es vol cruel, el bram foll del requetè que l'esbudellava amb la baioneta al crit d'
Ateo muere. Molt de tant en tant, prenc el seu flabiol i li trec quatre sons maldestres. I ja us ho dic, és com si tingués el seu gust, com si aquest tros de canya fos ell. I em meravello del fet que una engruna pugui arribar a créixer fins a esdevenir un tot.

Graciés a la mort del Badó i de tota una colla més, un pilot de la Luftwafe a servei de Franco es va guanyar una medalleta. Aquest home, de la guerra, en va tornar, també, amb un objecte petit i, alhora, per a ell valuós. Ja he après a no jutjar-lo, i endemés, em sembla ben improbable que en sortís viu de la Segona. Ai Badó, ja ho veus, encara llegeixo el teu Quixot. I se m'acut, que una amistat com la nostra, en què amb la ullera fins i tot vam arribar a compartir els llagrimals, coi! que és un do que no reps sovint. I que sempre, sempre, estarem mirant el gran llibre de la vida amb un sol ull.

Ja us dic que no sempre, però algunes tardes quietes, com la d'avui, m'assec al pati, proper a la flairosa marialluïsa, prenc forces i m'entretinc. Quan passa la dona i em veu amb el flabiol, el monocle i el Quixot, em diu:
Ja veig que vols passar una estona amb els amics. No et destorbo... i un petó de part meva... D'ella, que mai els va conèixer! Però és que passa una cosa que, pel que es veu, els físics més savis ara estan començant a dir, i és que això del temps és un invent; i un molt mal invent, dic jo, si l'únic que pretén és sotmetre'ns. I que l'espai és una cosa que es torça, i així pots estar en dos punts alhora. I si la meva opinió els hi poguera servir per a res, ja els dic ara que sí. Que això és ben bé veritat. Que en tardes com avui, poso fluix alguna de les músiques que al Pep li agradaven, com avui les imatges d'Iberia del Debussy, agafo el llibre i la ullera, i estem de bell nou junts. I no estem ni aquí ni enlloc, i no és aquell ahir -Déu ens guardi d'aquell infern-, ni tampoc és ara, ni sé quan és, i ben poc que m'interessa. Sols sé que estic en la millor de les companyies, la dels meus amics. I dic: ara em toca a mi llegir una estona. Ells ja saben que faré trampa, que els duré al punt que vull. Al punt que marca les paraules que vaig llegir al cor gelat del Maestrat, quan, després que el Badó digués Això sí que és tot un altre món, li vaig pregar que em deixés llegir a mi, quan per primer cop vàrem junyir els nostres ulls. Aquell dia vaig obrir a l'atzar el llibre i el primer que vaig llegir-hi em va semblar la mateixa certesa. I era això, ja ho sabeu: ...; y siendo así, razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el vizcaino, que escribe en la suya...

El punt que ara fita aquest moment, és el mateix que fèiem servir quan llegíem a les trinxeres. És una fulleta de garrofer que va arribar allà dalt dins d'unes saques de garrofes que ens va portar, com a provisions, un camió vingut de Tortosa. A la nostra Punta de l'Home els garrofers no hi poden viure, i molts homes tampoc. El garrofer és un arbre que estima veure sempre el mar i quan Don Quijote va veure el mar es va meravellar. Potser és per això que, aquesta fulla, i així van passant els anys, encara no ha perdut el verd. I diria que no el perdrà mai.

12 comentaris:

Galderich ha dit...

És curiós com un objecte d'un altre (tots deixarem objectes entranyables quan marxem) pot dir moltes coses i més si estan envoltats d'una història al límit.

I quina meravella aquesta fulla de garrofer que com un cant a l'esperança es nega a perdre els colors, malgrat tot.

Lluís Bosch ha dit...

No sé si aquest apunt també forma part de la teva memòria dels vells apunts. Si fos així, altre cop és oportú haver-lo repetit.
En aquella guerra de la qual no van tornar, és com si també haguessin volgut matar tots els espanyols que ens sentim representats pel Quijote, i que solem ser els qui ens no tornem de les guerres.

matilde urbach ha dit...

Ja veig que vols passar una estona amb els amics. No et destorbo... i un petó de part meva, també.

en Girbén ha dit...

Galderich, per més que ens haguem secularitzar, que siguem, fins i tot, descreguts, tots sabem de la força inextingible d'alguns objectes que guardem als altarets casolans.
Imagina la d'aquest microscòpic Quixot!

en Girbén ha dit...

Lluís, m'he descuidat de dir-ho: també és de la collita del 2008, de quan escrivia gairebé per a ningú.
Aquí vaig deixar dit molt del que penso d'aquell coi de guerra, i ara veig que això em va permetre accedir a l'única pau possible, una pau menuda i aspre pel pes de la memòria negada.

Clidice ha dit...

Cal una guerra, una lent i un llibre microscòpic per llegir grans paraules. Ja se sap, l'important és tan petit que no calen gaires escarafalls, només temps, ganes i memòria.

en Girbén ha dit...

MU, si n'ets de maca!
I, si reduíssim la Triadú a l'escala d'aquest Quixot, la podries tenir sencera al menjador de casa; del tot refractària a la lectura, això sí.

en Girbén ha dit...

Clidi, una de les paraules majors que conec és "amic". Tot i que, com ja he dit, vaig escriure a rajaploma, sé que volia restablir una certa comunió de salives i llàgrimes compartides, imaginant una recerca de la bellesa serena en mig de la major crueltat.
I "la Punta de l'Home" no és cap invenció, és el cap de la Serra de la Fatarella.

Clidice ha dit...

T'anava a dir ... però no, prefereixo pensar-ho caminant al vostre costat en qualsevol muntanya.

en Girbén ha dit...

Clidi, fas bé... Serà millor que ho caminem.

Aris ha dit...

Molt bona la història, me l'imagino amb la lent, llegin el quijote d'amagat a la trinxera. El meu avi també hi va ser però em sembla molt que no deuria llegir, es deuria passar el temps buscant algun bolet o maduixa per menjar

en Girbén ha dit...

Aris, en la ficció podem imaginar impossibles "strawberries fields" a les terres de l'Ebre...
Fot molt, t'encabrona, veure que de l'Argentina a Guatemala van mirant de fer justícia, i saber dels seus desapareguts, mentre aquí encara manen i regnen aquells que volen l'oblid més indigne.