Foc savi

Tossegós encara, recorria els meus imprescindibles fanals a la xarxa...
Així és com he fet cap a Cal Zaragoza on he encertat un altre joiell dels seus focs;
d'un foc que ha atès la maduresa plena, d'un d'aquells focs tan preables que ha après a cremar.



I el parer del Zaragoza res té a veure amb els consells musicals que tant sovintegen a la xarxa.
Aquí estem en un altre rang, en un rang superior on l'afecte ple s'abraça amb el saber...
Diu el Rafa:

Solo cuando sientes un profundo respeto por la música ella puede ‘tocarte a tí’ y no al contrario. Lawns, interpretada por Carla Bley y Steve Swallow es un ejemplo de cómo construir una atmósfera musical que va ganando profundidad, claridad y potencia cuando el músico mantiene una actitud interior basada en el respeto, el cuidado y la entrega sin condiciones. Entonces aparece, se manifiesta el verdadero espíritu de la musica por si mismo y el mensaje va cobrando un sentido de totalidad que lo abarca todo. No es un tema basado en la complejidad, más bien al contrario, pero esta es la llamada ‘difícil sencillez’, si no el único, uno de los tesoros de la música.

Quienes conocen la carrera de Carla Bley sabrán de su vena ‘particular’, un poco p’allá, de sus composiciones impredecibles, raras, hasta imposibles… Sin embargo, aquí, sabe muy bien lo que está buscando. Va en busca de la esencia. Y la encuentra.

La estructura de Lawns se basa en un ciclo de ocho pulsos por compás, solo que divididos en una fracción de tres más otra de cinco. La chispa del tema está en una anacrusa que recae sobre una sola nota por ciclo. Una sola nota por cada ciclo de ocho pulsos es mucho decir, para mostrar la expresividad de un compositor/intérprete. Ahí está el instrumento, el papel y el lápiz, para quien quiera intentarlo. Fácil, no es.

Dos músicos están llenando una vitrina con copas de un cristal fragilísimo y no se les rompe ni una.


Ara, amb una directriu tan llustrosa, ja podem córrer a l'encalç de la bellesa més quieta.

Maliciós, li he demanat a l'Oriol
(això mentre l'entrenava per la timba de 24 hrs. a que la que s'havia d'enfrontar)
per l'edat d'aquesta tal
Carla Bley que li mostrava...
I, com pertoca, ha fallat de ben llarg, de dècades...
Ara somniejo arribar a la setantena amb la plàcida vigoria de la Carla.
Ves quin somni aquest que alimento.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Crec que he copsat el que diu en Zarita! No he seguit la carrera de la Bley, però això és màgic i fins i tot inspirador.

en Girbén ha dit...

Allau, entrem en territori rar i bell, on se'ns revela el valor de les anacruses oportunes. Tota emoció plaent té un desllorigador... Cal o no cal revelat-ne els perquès?

en Girbén ha dit...

Alto Allau... Has dit Zarita?
Au si no ets gat vell...
Que fruïu de la millor Bey!

Allau ha dit...

Més gat i més vell que tu, què et pensaves? Però mai no cal revelar els perquès.

en Girbén ha dit...

Benvolgut xai i no gat: ja pots seguir considerant-te vell, que jo seguiré mantenint-te com un fanal necessari.

en Girbén ha dit...

Ai les altes hores ens ofereixen encerts que se'ns escapen!
Gat i xai... Ara sí!

Galderich ha dit...

Jo tinc uns quants ídols a qui assemblar-me quan arribi a aquestes edats... i ara en tinc un més!

en Girbén ha dit...

Aquí, Galderich, hi ha una bella llista a fer.
Com que ara tinc a la Carla tant a mà, l'he escoltada prou cops com per poder assegurar que cura.

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, Girbén i 'tertulians'. Pot ser la maduresa ès podría resumir així: 'El que es pot arribar a dir amb una nota'

Rafa Zaragoza

en Girbén ha dit...

Ja m'agradaria, Rafa, que molts dels consellers musicals de la xarxa tinguessin la teva solidesa.