La Decisió de Jeffers

[...] Vaig descarregar el feix de llenya i vaig romandre trist al costat del cap de pont. La boira de mar s'enfilava pel barranc, a glopades entre els pins, l'aire feia sentor a mar, a reïna de pi i a menta; la meva dona i el meu gos estaven amb mi... i jo estava allà aturat com un pobre literat oblidat de déu, mentre prenia la meva decisió final de no convertir-me en un "modern". No volia tornar-me lleuger i fantàstic, abstracte i inintel·ligible.
Estava obligat a imitar homes morts, tret que algun vent impossible m'inspirés idees o emocions, o un punt de vista, o inclús només ritmes, que no se'ls haguessin ocorregut abans a altres. No hi havia res a fer al respecte.
Després de desgrimpar la tanca vam tornar a casa entre els pins il·luminats pel capvespre. Deuria d'haver estat un magnífic company aquella tarda. [...]
Robinson Jeffers, 1925.


Robinson, amic, vull que sàpigues que la casa a que la tornaveu, tu i la Una, aquella Tor House que us construireu amb les mans, continua dempeus enfront l'oceà; i la Torre del Falcó, el teu estudi, també. Ara per ara res fa pensar que les hagin d'aterrar. Si és que no ho fan el cel i la terra prement amb totes les seves forces, així seguiran. I tot per l'encert en la teva decisió. Ja veus...

Ara, després d'aquestes imprescindibles notícies, vull explicar-te la gran afinitat que sento entre la teva cabdal decisió i la que vaig prendre quan, si fa o no fa, tenia la mateixa edat que tenies tu i al cap del pont et digueres: d'acord, seguiré, però, sigui quin sigui els seu cost, ho faré a la meva manera...

* * *

Com succeeix en totes les grans decisions, aquestes es resolen en un instant, per bé que al darrera hi hagi una llarga temporada d'anar-les covant. L'inici de la meva el puc situar quan em vaig mudar del pis de Concòrdia, del Poble Sec, a la nau del Portal de l'Àngel...
A Concòrdia no és que ens hi haguéssim estat gaire. Tant el Bernat (que hi havia nascut), com l'Alícia (la seva companya més "fixa"), com jo mateix, vivíem presos d'una alegra passió de rodamons i eren poques les vegades que hi coincidíem al cap de l'any. (Ara, d'aquells pisos amb un lloguer simbòlic ja no se'n troben, si és que en queda cap.) Quan, passats uns cinc anys, el natural creixement va fer que la situació canvies, el Bernat i jo ens vam passat un estiu restaurant a fons la casa -feinada que vaig considerar com una retribució necessària-, i, un cop enllestida, vaig recollir les meves coses per fer la mudança al Portal.

* * *
El pis del Portal de l'Àngel (tocant a la Canuda) era l'espai més insòlit que us pugueu imaginar. Havia sigut la sastreria del soci del meu pare i portava anys sense altre ús que el de polsós magatzem; així que vaig aventurar-me a viure-hi. L'espai no era problema, una nau d'uns 300 metres quadrats, de sostre ben alt i amb dos altells als laterals que li donaven un aire de claustre, pot donar molt de si. Vam "comprimir" la part del magatzem, vam aïllar-la amb un llarg mur de planxes de mecalux que li donava un aire tecno-industrial, i encara va quedar un immens loft que aprofitava tota la claror de la balconada. La casa podia tenir unes mancances evidents però també tenia algunes gràcies innegables: una de no menor era la doble porta d'entrada, la segona amb un vidre glaçat com la del despatx d'un detectiu.
En aquella mena de coberta d'una goleta (perquè sempre va tenir aquest aire, amb hamaques penjant i grans coves) deuria viure-hi un parell d'anys llargs. Va ser un temps rar, d'anar canviant de manera de pensar i de sentir la força de les contradiccions. La major, potser, provenia del contrast entre l'exterior i l'interior, entre la constant riuada de gent que sempre emplena el Portal de l'Àngel i la no resolució dels meus neguits, entre una ciutat que s'arremangava per a viure la gran festassa de la modernitat olímpica (jo ho vivia de aprop per la meva colla d'amics dissenyadors) i la crida que sentia cada cop més forta pels grans espais i la natura.
És com tenir un dragonet en un terrari, pot remetre al món però mai deixarà de ser-ne una escenogràfica il·lusió.
Així estaven les coses de madures quan se'm va dir que, sense presses, hauria d'anar pensant en deixar aquell local perquè el necessitaven per a nous usos. Així és com, sense alternativa, em va arribar l'hora de prendre una decisió; la meva decisió.
(Continuarà)

11 comentaris:

Aris ha dit...

Jo vaig tenir uns baixos al carrer rocafort, aprop de la Gran Via, i encara que en un principi em va semblar un bon lloc, on podia pintar quadres grans i guardar-los, vaig anar descobrint que no s'hi podia viure. Els veïns m'ho tiraven tot, escombraries i demès, la pudor de les clavagueres era insoportable i la llum limitada pel pati. Em vaig mudar a un àtic, sense ascensor perquè era més barat, però la llum era constant i ningú em tirava res, en tot cas jo (i apart de pinces d'estendre, mai he llançat les escombraries al pati de llums)

Clidice ha dit...

si continua vaig per les crispetes :)


m'encanta la paraula de pas: quera. un dia d'aquests m'hi he de perdre!

maite mas ha dit...

Girbén,

Jo també tenia un dragonet okupa al balcó del meu primer pis. Això sí que és una autèntica biografia de mudances. Espera, que agafo lloc a primera fila!!

Galderich ha dit...

Maite i Clídice, us fa res que m'assegui al vostre costat i compartim les crispetes?
Si en Girbén comença pel carrer Concòrdia i va a espetegar al Portal de l'Àngel no sé cap a on anirà la cosa, però promet!
I encara ens queda una altra qüestió: prendrà mai una decisió definitiva un culdeljaumet cagadubtes vital com ell?

en Girbén ha dit...

Gent impacient de la platea: ara em sap greu anunciar-vos que la cosa no segueix...
M'he mirat i remirat la paperassa del Jordi (de la que en sóc dipositari) i no he sabut trobar-hi aquesta segona part. Potser d'aquí a un temps me la faci arribar... No seria estrany...
De moment tenim aquest retall que, llegit sencer, trobo dóna prou indicis de per on van anar les coses.

Clidice ha dit...

Vaja! què hi farem! igualment hem passat una bona estona :)

en Girbén ha dit...

Aris, si un dia féssim una ofensiva "mudances" o "immobiliària" en la que els blocaires escrivíssim sobre els nostres pisos o trasllats, la cosa podria donar molt de si.

en Girbén ha dit...

Paciència, Clidi, que es tracta de NO ser "modern".

Ferran Guerrero ha dit...

I jo que volia mes, la cosa promet, mica en mica intenta fer memoria i estarem aquí esperant.

en Girbén ha dit...

La memòria està sencera, Ferran, i la tinc documentada. Tot arribarà.

Galderich ha dit...

Bé, les crispetes i la companyia ha estat bé! Esperarem les properes vacances de Nadal quan anunciïn l'estrena d'"El retorn de la Decisió de Jeffers"!