L'Altar de Pèrgam .2

Segueixo "repenjant" apunts desapercebuts de quan començava... Ara veig el poc criteri que em guiava: vaig iniciar la secció LLADRE DE MUSEUS penjant cinc apunts el mateix dia! I tot per a tres visitants i cap comentari... ¿No queda així clara la mena de progressió en el buit que m'empenyia? Setmana i mitja més tard, el 31 d'octubre del 2008, després de la descoberta de Berlín, vaig publicar aquest apunt (0 comentaris i 5 visitants). Trobo que fa prou goig com per insistir de bell nou.


Nens dibuixant a l'altar berlinès
Tinta xinesa i retoladors sobre paper vegetal

De l'adolescent escarrassada que brega per dreçar unes columnes
damunt del paper fent més ús de la goma que del llapis,
als ràpids i certs apunts a la ploma dels turistes embadocats
que van prenent aquestes dues mares que -i això és educar-
han aprofitat el matí del dissabte per a què els nens aprenguin,
passant pel jove que va atapeint de croquis el seu carnet Moleskine,
tots trobem acollida, la intimitat necessària sense haver d'amagar-nos,
a la graonada de marbre de l'altar; un dels alts llocs del dibuix a la vista.

Semblaria que els nens, absorts dibuixant els seus mons, d'esquenes
a la frisança de les agonístiques lluites del gegantí trencaclosques
dels alts relleus hel·lenístics, no són al Museu, que defugen el lloc,
quan, de fet, només ells en tota la sala s'han fos amb el paisatge.
Ja no dic del hieràtic distanciament dels visitants a peu dret, serfs sols de la vista,
o la major integració dels adults sedents que dibuixen, els infants es rabegen
al marbre, s'hi rebolquen; i, així les dramàtiques escultures, ells es contorsionen,
s'emmotllen al lloc, l'aprenen i l'imiten, per un d'aquells trets innocents
que, des de la civilitat, hem decidit regressiu i prescindible.

Repenjat a una columna, tot sentint la memòria del fred que traspua,
quiet com una estàtua més, dibuixo l'espai damunt de paper vegetal
que desitjaria fos pergamí animal, i dibuixo, també, el que m'ensenyen els nens.

11 comentaris:

Clidice ha dit...

Avui, que al Factor X hi penjo els meus, de nens, m'he imaginat en quins serien els dibuixos que farien aquests teus si, abans, els haguessin omplert el cap amb històries fantàstiques de la mitologia que els envolta. I és que són tan bon material!

Lluís Bosch ha dit...

De moment repetir el teu apunt ha servit perquè tingui més visites, és evident. M'he anotat la tècnica del dibuix (que ja et coneixia d'altres oocasions) i provaré d'imitar-te, perquè el resultat m'agrada molt. Si la cosa surt bé, ja ho penjaré. De manera que mira tu si has aconseguit divulgació.

en Girbén ha dit...

Clidi, prou saps que comencem a morir el dia en què decidim que el Gegant del Pi deixi de ballar pel camí.
L'obediència cínica que se'ns exigeix no fa per nosaltres; estimem massa això de la vida. ;)

Eulàlia Mesalles ha dit...

A la meva recent visita a Berlin (sí la de la 1TBfC), vaig poder visitar aquest altar magnífic. Em vaig perdre en l'observació dels monstres dels frisos, mig homes, mig serps. M'agrada que m'hi hagis fet tornar, dos mesos més tard.
Jo com que sóc negada en això del dibuix, tan sols em vaig dedicar a badocar... També era dissabte.

en Girbén ha dit...

Lluís, els lliscants vegetals permeten treballar a doble cara i, així, barrejar tècniques incompatibles; apart del joc de matisos pel fet de la transparència.

Tasta-ho, segur que no te'n penediràs, i que trauràs conclusions d'entendre les imatges com un dret i un revés.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, ara veig a les teves filles, sàvies com són, confonent-se amb el marbre de la graonada de Pèrgam. Cap lliçó millor que la que ens serveix la bellesa.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Volia afegir que el teu dibuix aconsegueix copsar a la perfecció la llum de la sala... és com si hi fos.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, és l'ofici el que et permet accedir a la llum, en aquest cas a la llum de sala. A l'altar la llum és una pluja fina, i això és el que, entre d'altres coses, volia expressar.

Galderich ha dit...

Ha, ha... m'encanta el tema de les visites i comentaris!

El que em sorprèn és la capacitat per fer un apunt dibuixístic com aquest, amb una perspectiva molt interessant.

en Girbén ha dit...

Galderic, quan, sense ser un sant, t'has dedicat a predicar en el desert, pots recordar-ho amb el cap ben alt... Apa si no!
I, sobre la perspectiva: un cop alliberats pels cubistes i tota l'abstracció posterior, pots retornar-hi amb el cap ben alt, com si fos cosa fresca, inventiva del moment..., del moment d'un lladregot.

Galderich ha dit...

És cert. Les avantguardes ens permeten ser més lliures però per això es necessita domini...