L'amor al Carmel

Ahir vaig fer bé.
Cinc parades de metro i, a l'hora més sorollosa del dia, encetava l'aresta nord del Carmel...

Bea! Isac! Diana!

Les mares criden als seus fills, esverats en sortir d'escola.
Ho fan amb una urgència que dissimula la diària carestia que pateixen.
Aresta amunt les veus es dilueixen i sols queda la roncor urbana.


Les roques de cim avui estan ocupades.
Al lloc de guaita predilecte hi seu una parella oriental; japonesa si no és que és coreana...
Imagino que, havent vist que el Parc Güell no és el sostre de res,
han decidit seguir la crida d'un cim que no surt a les guies.
Tractar-los de turistes seria un error; cap viatger es mereix aquesta minva.


Es miren als ulls amb silenciosa tendresa i l'aura de l'amor s'escampa pel cim.
Dono per fet que recordaran aquest instant com el recordaré jo.
No els cal saber que el sol es pondrà per la Morella, poden ignorar
que el Carmel és un mont eremític o que tot
karmel àrab és un jardí,
en tindran prou amb la certesa d'aquesta plàcida tarda d'hivern en un país llunyà.
Quan res és amenaça i tot és propici la bona memòria ho vol conservar.


Quan davallo per l'aresta de llevant sento una forta ferida.
Si faig cas als senyals fets als seus troncs, amb marcador d'obres -taronja fluo-,
la majoria d'oliveres escampades per les feixes estan sentenciades.
Al despotisme urbanístic li resulta insuportable que una muntanya vagi fent la seva.
Amb crueltat, el projecte dels Tres Turons tirarà endavant perquè uns saben i la resta no.
Adolorit, segueixo cap a casa pels boscos del Guinardó, flairant l'essència melosa de les ravenisses florides,
desapressat per corriols que els corintis acants sempre pretenen tancar.



23 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Crec que avui he après una lliçó. Potser no és nova, però sempre va bé. Malgrat la crueltat i la destrucció dels poders econòmics, resulta que hom pot extreure la bellesa del lloc.

en Girbén ha dit...

Lluís, aquest apunt tracta de la millor manera que conec d'apuntalar-me. Quan l'oblido caic i em sé perdut.

Aris ha dit...

Ahir vaig anar al Carmel per feina, però cada cop que surto del metro i veig per una banda tota Barcelona i l'altre les muntanyes, m'aturo.

Clidice ha dit...

La parella em sembla una coincidència exquisida. De la devastació propera, costa molt dir-ne res a aquestes alçades ja :(

en Girbén ha dit...

Aris, aquesta serra (perquè és una serra) et permet ser "l'altitud a la carena" que deia el Maragall: saber-te cim enlairat i partió de vessants. És una de les majors lliçons de la muntanya i la podem aprendre des d'una parada de metro!

en Girbén ha dit...

Clidi, la parella són totes les parelles del món que s'afanyen a buscar els lloc majors que puguin proclamar la seva joia.
Davant d'això, queda patent que el malastruc urbanisme és un afer de miserables que mai sabran trobar la pau.

Aka ha dit...

T'escriu una persona que visqué a les faldes del Carmel fins fà poquet, i que dia si, dia no, s'enlairava per la seva carena per veure la urbs sota els seus peus.

M'has fet recordar, gràcies.

en Girbén ha dit...

Aka, així saps prou bé com n'és de fàcil que, al cim de la muntanya que enlairen tres arestes, oblidem la ciutat que ens envolta; i més quan t'encega el sol!

Eulàlia Mesalles ha dit...

No fa pas massa, vaig enfilar-me , a un autobús d'hora al matí. No era el transport habitual i jo no en sabia gaire el recorregut, tan sols que en un moment determinat em duria al destí desitjat. Es va enfilar carmel amunt i els rajos matiners em feien pessigolles. Va ser un trajecte urbà. Però transmetia alguna cosa de la que dius. Va ser un moment bell... Me l'has fet recordar.

Quants turons bells quedaran soterrats sota la febre especulativa?

maite mas ha dit...

Girbén,

Aquestes són imatges d'una altra barcelona per descobrir que ha estat molt abandonada. Tot i que ara que hi arriba el metro més abastable. És bonica la imatge de la parella que es perd i es deixa portar... com podria passar en un conte del Marsé.

en Girbén ha dit...

Pel què tinc entès, Eulalia, no es tracta tant de construir un barri residencial damunt del que havia estat un camp de barraques, com d'imposar un enjardinament que pugui ser exhibit a les revistes d'arquitectura i paisatgisme.
Es veu que els corriols que, després de dècades d'ús, hem anat dibuixat entre tots als turons, no valen res enfront de les directrius traçades sobre plano sense sortir del despatx.
Ceaucescu va procedir de manera semblant però, si més no, va acabar pagant-ho.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Pel que expliques, és una altra mena d'especulació, però segueix essent especulació, al cap i ala fi. Ni que sigui de despatx. Una altra aberració de l'alcalde...

Es perd una nova oportunitat de recuperar per exemple la història "lletja" de la ciutat. Per què es vol esborrar de la història que Barcelona va estar poblada de barraques al s XX.?

Lluís Bosch ha dit...

Així es demostra un cop més que som una massa domesticada. Si algun dia polítics, urbanistes i banquers fan a fi de Ceaucescu, retiraré el que he dit.

en Girbén ha dit...

Maite, la tradició literària d'aquests turons és ben llarga:
per aquí corria ben moix el Verdaguer de "En defensa pròpia"; des de les canoneres va veure la guerra el Perucho; el Marsé va fer-ne el seu paisatge; ara el segueix el David Castillo...; i sé d'altres escriptors que viuen en aquestes modestes altituds.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, quedem-nos amb la senzilla bellesa del lloc. Una bellesa a la que el nici de l'alcalde mai podrà accedir.

I, Lluís, calma! Ja sé que t'ho he posat a uevo. Veus com, si no surto a fer un volt, també aflora el meu pensament maligne.

Galderich ha dit...

Girben,
Quina mania hi ha en racionar la naturalesa?
Deixeu-la com és i no planteu gespa al bosc i deixeu la pinassa que encatifi el sotabosc!
Si més no, respecteu els arbres que ja hi ha!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Galderich... que parles amb el Girbén!! Del plural "vosaltres" s'infereix que sembla que l'incloguis... Tu creu que ell està per racionalitzar res de la natura!? Ja sé la resposta, no cal que la diguis...

Anem a fer un vol i a gaudir del que ens ofereixin -encara- els lloc bells...

en Girbén ha dit...

Galderich, ara fa un any, Parcs i Jardins va "netejar" el bosc del Guinardó. Ai!!!
El model que suposen els nets boscos europeus, les fagedes centreeuropees, la roureda de Sherwood..., ha fet, i encara fa, molt de mal quan aquí som d'intransitables fondalades selvàtiques.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, recordo algunes de les meves malifetes al bosc. Tinc destrals i serres; fins i tot una de mecànica!
Aquest plural també m'afecta, alhora que m'obliga.
M'agrada la poca distància que hi ha entre "lloc" i "bloc".

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ai, ai dels ais!
Una molt bella muntanya del mar, el teu tant proper Montjuïc d'un temps, n'és un precedent.
Vols jugar-te un peix que als turons, les bateries del cim seran un "espai de la pau" o bajanada progre semblant?

en Girbén ha dit...

Xiru, fóra bo arranjar les canoneres -ara un espai de desolació absoluta- i és segur que així succeirà. La pega és que el "responsable" del projecte serà algú que, com a molt, haurà dedicat un quart d'hora a entendre l'espai en directe, que no hi fet estada durant albes, matins, tardes i capvespres, suficients com per a establir-hi una comunió i, així, tirarà mà de receptes prefixades.
Jo -encara que de res serveixi- ofereixo tot el meu criteri paisatgístic per aquest projecte; però, evidentment, sóc l'últim mono.

TRanki ha dit...

Ostres, des d'on s'està la parelleta crec reconèixer el turó de les creus del parc Gaudí, mirador de Barcelona...

I com aquella parella però ara fa més de 26 anys, encetava l'"era dels petons" amb una xiqueta de classe explicant-li escalades per dissimular...

Casum dena el Guinardó...

TRanki ha dit...

Per cert, jugant a trobar proximitats...ETEREÏTAT i ETERNITAT són també massa properes per a molts...