L'home que buscava

Ja coneixia l'indret d'haver-hi dormit, sol, feia temps; així que vaig dir-li a l'Anna que sabia d'un lloc de primera on acampar. A primera hora de la tarda vam enfilar la pista asfaltada que uneix Espinosa de los Monteros amb el Portillo de la Sia (una carretereta ben poc transitada que no surt a tots els mapes), fins aturar-nos al bell mig d'una ampla collada herbada. Un lloc ben significatiu -ja us ho dic-, una partió decisiva, allà on una gota d'aigua pot seguir destins ben diferents. Per un costat pot rodolar fins el Trueba, afluir a l'Ebre a Trespaderne i, després d'un llarg camí, acabar coneixent la Mediterrània davant del Delta. I, si la gota cau un pam més al nord, s'estimbarà fins l'Asón i després d'un curt trajecte s'unirà al Cantàbric i serà atlàntica.


Estàvem, doncs, tots dos en aquest límit, prenent el sol i llegint les nostres coses, quan va arribar un eixordador tractor -una mena de fòssil de tractor de tan apedaçat i rovellat-, conduit per un home a joc. I, amb la veu d'un home tocat, ell ens pregunta:
¿Han visto una vaca?... L'única resposta que se'ns va acudir va ser girar-nos vers uns vessants propers i, en silenci, fer-li veure que allà hi pasturava mig centenar de vaques. Ell, sense baixar de la seva decrèpita muntura, les va aguaitar amb uns binocles de quan la guerra d'Àfrica. I va negar amb el cap: per la mort de déu... on era la seva vaca?
Amb un seguit de coces va aconseguir que li entrés la reductora i, després d'un succint
"Dios buenas", va prosseguir la seva recerca per les visibles rodades llaurades a la carena.
Quan aquell miserable desconegut es va retallar a l'airecel vaig sentir la fiblada d'un moment de coneixement. El món és immens, incomprensible, i necessitem la mida d'un home per a percebre'l.




* * *

Amb aquest apunt baixo la persiana del Foravial. No sé per quan temps, si serà per sempre o temporal. Només sé que m'orienta la sensació d'haver perdut peu... I aquí és quan emergeix la gran possibilitat del silenci: t'has afanyat -ningú t'ho podrà negar-, però encara no has trobat la teva vaca, cony de peregrí!
Crec que serà millor que calli, que faci vida pels carrers i les muntanyes sense explicacions. Em cal tant aquesta lliure provatura...
I no imagino millor moment que aquest per a expressar l'agraïment pel seguit de belles amistats i complicitats que he establert a partir d'aquest racó de món. Magnífic és l'únic adjectiu que se m'acut.

26 comentaris:

Jordi S ha dit...

Només puc dir que et trobarem a faltar. Potser, qui sap, ens trobarem per aquestes muntanyes

Galderich ha dit...

En aquests moments em trobo més perdut que la vaca buscada pel pagès!

Qui ens obrirà una finestra d'aire fresc i amb bones vistes? Qui ens farà comprendre la immensitat d'on vivim a través d'unes roderes?

Poden desaparèixer mil blocs però n'hi ha uns quants que per a mi són imprescindibles. I aquest n'és un. Ara serà més dur fer el recorregut.

Bon viatge i fins aviat.

PD. No et podem retenir i per això em vé el cap que només et puc deixar com a record aquesta cançó del Laboa, que pot expressar aquesta sensació:
http://www.youtube.com/watch?v=uI0HtYeQfHY

Brian ha dit...

Gràcies, Jordi.
Jo també crec que de vegades cal canviar d'aires, oxigenar-se i, sense masses apriorismes, deixar que l'atzar et porti al Cantàbric o al Mediterrani. Espero que no sigui un adéu per sempre, però mai es sap. Sigui com sigui, que vagi tant bé com sigui possible.
Salut

Clidice ha dit...

Serà difícil sense el Foravial, però ets tu qui tria. Espero que no et desdiguis, però, del contacte real, malgrat que el virtual l'aparquis.

Lluís Bosch ha dit...

De blogs n'hi ha de moltes menes, i jo de vegades he jugat a classificar-los. Hi ha una diferència que fins ara no havia dit mai: necessaris i innecessaris. El teu és dels primers, perquè és creatiu, lliure, dóna idees i va més enllà de les nostres quatre misèries quotidianes. Explica que ni tan sols no ens hem d'enfadar si el món és vast i bonic.
Se'n van els bons i ens quedem els no tan bons. Només demano que algú sàpiga fer el que tu has fet. Tot i això (no és una maledicció) et pronostico unes vacances curtes. Ja ho veuràs.

Eulàlia Mesalles ha dit...

M'entretenia a imaginar les gotes que queien en vessatns diferents sense saber els diferents destins que els toca. I arribo al darrer paràgraf i sento una fiblada profunda, difícil de descriure.

Em sumo al que ja diuen aquells que se m'han avançat en els comentaris...

Parlaves fa uns dies del blog Muntanya... crec que comprendràs què sento en aquests moments...

Fas bé prendre aire fresc, airejar-te. Però jo, ... jo m'aferro a la possible temporalitat de la persiana baixada (i espero que el pronòstic d'en Lluís es compleixi).

TRanki ha dit...

Jordi,

Tinc un amic, en PACA, que es va despedir de l'escalada...amb un divertit llibre i tot que regalava...després de 100 magnífiques primeres...

I aar escala millor i tot, i no tant en solitari!

EL FANATISME per la vida no es crea ni es destrueix, ES TRANSFORMA...

No puc dir que aquest post m'hagi encantat, pel que comporta, però estic CONVENÇUT que és per millor, RETORNIS COM RETORNIS ( no t'ho neguis, que retornaràs...!) SERÂ PER MILLOR !!!

I per això et dic a reveure amb un somriure mofeta i decregut..hehehe!

Fins aviat!

Siaw

jordi vendrell ha dit...

No hem tingut temps de coneixens! Tot plegat tan sols hem pogut intercanviar un parell de comentaris, però el teu blog ja tenia un lloc especial entre els meus imprescindibles. Entenc, però, la teva opció. Que no s’aturin les inquietuds!
Salut i Llibertat.

mu ha dit...

A la meva aldea de Galícia expliquen una història que s'assembla molt a aquesta de l'home de la vaca, passa que allà el pobre va a peu perquè no hi ha ni tractors atrotinats ni re, que allò és un altre món.
En ser gallecs, és fàcil que l'home demani per la seva vaca i l'interlocutor el respongui amb un tercer grau, exigint tota mena de detalls (si és una bona vaca, si és morita o rubia, si va coixa...coses així), total per dir que no, no ha vist cap vaca. Fins i tot corre la brama que un va gosar demanar-li si estava segur d'haver tingut mai cap vaca. Que no fos una vaca somiada, que aquestes coses passen.
En fi.
Tu fes el que hagis de fer.
Jo dic muuuuuuuuuac!

Allau ha dit...

Jordi, trobaré a faltar el teu bloc, i tant que el trobaré a faltar; però d'aquests comiats no en vull fer tragèdia perquè estic segur que tu no pararàs de crear i perquè de segur ens retrobarem en aquest o a l'altre costat de la pantalla. Una abraçada.

Mari Carmen ha dit...

Et trobarem moooooooolt a faltar, Jordi! (Sento no ser gens original).
Fins sempre!

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, ara mateix, i després de llegir el teu comiat, no se'm acut res més que enviar-te una enorme i càlida abraçada virtual, i demanar-te que, a la que tinguis la més mínima necessitat de recuperar l'esperit blocaire, t'hi llencis de nou sense dubtar-ho. El teu Foravial és inimitable i irrepetible sense tu.

"PACA" ha dit...

vaja!avui et descobreixo i dius que plegas...be,fes el teu camí..i si aconsegueixes deixar-ho `per sempre...trucam!!!! jo vaig ser covard i no vaig poguer deixar-ho...vaig estar practicament 2 anys sense escalar,pero despres vaig tornar a recaure i ara no es que escali millor...esque hem diverteixo pujant pitjor!!!!

salut,i que trobis el que et va mancar ...aqui

Alberich ha dit...

Potser no he entrar massa a comentar les teves entrades –sovint no sé que dir quan les coses són clares i diàfanes, com els teus cels, els teus paisatges i les imatges del teu món, que és el de tots- però he anat seguint-les amb fruïció.
Trobarem a faltar el teu blog i em sumo als que voten per què tornis el més aviat possible, si això et ve de gust.

llum ha dit...

No sé massa que dir. Les gotes no trien, tu sí. I si és aquest el camí que vols, rien a dire. Una cosa sí que vull dir, però. M'ha agradat molt coneixe't i espero seguir compartint la teva saviesa, el teu art, el teu humor fora del món virtual, que a vegades és, paradoxalment a la seva magnitud, massa estret. Un petó i records a l'Anna.

Ferran Guerrero ha dit...

Bueno company, veig que arribo tard, per acomiadar-me d'aquest espai, deu ser la lluna o el no se que, abans de fer una passada diaria per el teu bloc, tinc la mateixa sensació.

Estic apunt de tancar un cicle o d'obrir un de nou, m'he cansat del blog, dels meus esforços, pero sobre tot personalment m'he cansat de les matxacades que arribo a rebre, estic en un punt d'inflexió.

Tanco o no tanco, continuo o no continuo, l'elimino i tot s'ha acabat, no ho se, es qüestió de hores.

estem en contacte i ens retrobarem a la muntanya...

Aris ha dit...

vaja, jo m'havia acostumat a vistiar el teu blog, a veure quina ruta posaves avui...quines fotos...espero que tornis!

maite mas ha dit...

Girbén,

El teu blog és d'aquells que són familiars, constants, presents. Sempre innovador, refrescant, amb idees i paisatges mai vistos o tornats a veure amb una nova mirada. Et trobaré a faltar. I t'haig d'agrair els teus comentaris, sempre enriquidors i engrescadors. M'han donat moltes empentes i fonts d'inspiració. Espero que fins aviat, i que tinguis un bon viatge allà on hagis d'anar.

SM ha dit...

Jo també sóc dels qui et trobaré a faltar! Esperem que sigui un adéu temporal. Refresca't les neurones, que aquí estem, esperant-te.

marta (volar de nit) ha dit...

Segur que és culpa meva. Has vist que he fet cinc anys i t'ha semblat absurd. I potser ho és. I potser també és absurd que em feia feliç saber que podia venir a llegir-te. Per què hi ha coses agradables que semblen tan absurdes? Si t'ho repenses, en serem molts que somriurem. Ja ho veus. Moltes abraçades

en Girbén ha dit...

Aprofitaré una imatge que apareix a la cançó que el Galde em dedica per a explicar-me millor. De corbs marins n'he vist sovint, fins i tot ben terra endins -com a Susqueda o les rescloses del Fluvià, ja a la Garrotxa-; corbs marins damunt d'un illot, parats amb les ales esteses al sol. Per una mena de defecte de disseny (no tenen el plomatge impermeable), després d'una de les seves grans capbussades no poden emprendre el vol fins que no s'han eixugat.

Una altra imatge fluvial que també m'ha vingut al cap: dono per fet que més d'un i de dos sereu del Conan, del Sir, no del bàrbar (que potser també); aquests sabreu com la Cascada de Reichenbach no va ser el final que havia de ser.

Tampoc puc deixar d'esmentar una sincronia. Just l'endemà de penjar aquest apunt de comiat sortia publicada aquesta entrevista:
http://www.elpais.com/articulo/portada/mundo/distraido/elpepuculbab/20110129elpbabpor_3/Tes
Intercepta alguns dels meus pensaments i motius, sobretot quan diu de l'exigència de concentració, i la creativitat.

Em queda per dir que continuo ben a punt per a tota mena de desvirtualització: passejades pels Tres Turons o pel Turó de Montcada..., fabades i sants patrons..., retorns de llibres aprofitant una cervesa, llargues tardes plaents amb la ciutat als peus... Del bo i millor no em vull perdre res.

I, per acabar, gràcies per les vostres paraules!

Jordi

Anònim ha dit...

Bon viatge interior.

jaume ll

Lluís Bosch ha dit...

He vist corbs marins pescant al Segre, a un kilòmetre escàs més avall de Torres de Segre, seguint el camí Verd.

marta (volar de nit) ha dit...

"No puc estar-me'n...

La cosa no pot quedar resolta amb una vintena llarga de comentaris plens de la més merescuda gratitud. Cal dir ben alt que en voldríem més, que el seguit de glosses que ens anaves oferint feia que enfilar-nos per les muntanyes guanyés molts més sentits...

I, tanmateix, que mal faríem de no aprendre de la lliçó de la teva decisió!

Qui pot saber quan i com li vindrà l'hora de fer-se enrere amb el cap alt?"

Puigmalet ha dit...

Fa poc comentava, davant d'una birra precisament, amb en Pisco, la immensa qualitat d'alguns dels blocs d'aquí. I el Foravial, òbviament, va ser un dels més comentats. Per mi, uneix el millor disseny de la blocosfera amb un contingut fascinant.

A banda de les estones de lectura impagable, Jordi, i de les fantàstiques imatges, gràcies per ensenyar molt més del que has mostrat.

I fins aviat. Segur!

lolita lagarto ha dit...

et trobaré a faltar... felices caminades, feliç vida..!