Ser montserratí

Ser montserratí no és gens fàcil. Demana una constància apassionada, una dedicació persistent, atendre als detalls, una voluntat d'aprenentatge... Demana amor i et retribueix amb amor. I tot aquest desfici per uns guanys inexplicables! No sé perquè, però a mi tot això em sembla vida.
No és imprescindible haver-se penjat d'una ínfima pitonissa mal clavada entre dos còdols per arribar a ser montserratí. Tanmateix, saber que la muntanya va respondre a la teva confiança cega és una certesa que t'abriga.

Ser montserratí és un saber inútil. Perquè de res serveix saber que aquests estan baixant de l'Arbret, de l'Agulla de l'Arbret, que a l'esquerra s'enfila l'Agulla dels Ossos o que al fons es veuen les dues Bessones. I quina gran pèrdua de temps és haver-se enfilat a totes aquestes pedres estèrils! Quin benefici se'n pot treure d'haver vist la lenta mort del soberg teix del primer pla? Algú creu que pot ensenyar-te res aquest coneixement?

22 comentaris:

Clidice ha dit...

a bategar amb la terra, però no ho expliquis que et prendran per ximple

Clidice ha dit...

bé, encara que soni a paquenyu saltamontes, als que ens han criat en aquesta religió, és quelcom tan natural com respirar. respirar i ser muntanya. i no acabes mai de ser complet fins que no hi ets.

en Girbén ha dit...

Clidi, em fas pensar en l'expressió No tocar vores.
No és que vulgui tocar-les... És que vull ser una vora!

en Girbén ha dit...

Clidi, quan amaini la fredorada correré a passar una nit a les balmes dels Plecs. Tu que -titulada o no- ets una mica filòsofa, saps que no es coneix llibre major que aquests Plecs del Llibre. El Pascal va parlar-ne amb saber: la veu dibuixada, la veu dels meteors i del temps.

Clidice ha dit...

Avisa home, que faràs feliç en Factor X!

en Girbén ha dit...

Faré una altra cosa -que sospito plaurà tant a l'X com a la Y-: miraré de penjar sencera la col·le de les meves velles postals montserratines.
Desestimades, ja ho dic, com tantes de les meves propostes.

Galderich ha dit...

Cada vegada estic més convençut que el que val és l'esforç inútil i el que és inexplicable.

En el balanç de la vida, és el que te l'omplirà!

Ferran Guerrero ha dit...

Amb una frase que postula el meu bloc t'ho puc definir "lo que hago carece de sentido, pero a mi me gusta".

A la feina els companys d'aula m'ho preguntant cada dia ¿perque escalas, perque aquesta passió? m'agrada, no puc donar una explicació.

¿Que busques adrenalina? amb 14 anys, amb casi 33 d'aixó no en busco, m'agrada passar fred a la cara nord, m'agrada coleccionar ressenyes antigues, m'agrada somiar amb muntanyes, perdre'm, arrosegar-me buscant un peu de via o un lloc "verge".

Simplement m'agrada escalar, no hi ha mes...

jordi vendrell ha dit...

Em ve a la memòria el llibre “Els Conqueridors de l’Inútil” d’en Lionel Terray. Coincidència total, també, amb les paraules d’en Galderich. Sé que un dels darrers fils de la meva memòria serà pel furiós cop de piolet que vaig donar per tal de superar el bloc empotrat de la Sabat, en mig d’una tempesta de neu. Va ser un segon però encara ara m’omple!
Estaria bé que cadascú hi digués la seva. Aquell moment sublim que encara us emociona, us revifa i que com diu Clidice si ho expliques et prenen per ximple!
Salut!

TRanki ha dit...

Aquest post és una provocació JORDI !!!!!

Només et diré que amb 41 ahir era sota el mur desplomat del SENGLAR, encadenant una via que vaig fer ja al 95...un "petit"8a preciós, gaudint de el sol de la cara SUD ( a MOnistrol a -4), i veient a la tarda com el sol baixava entre brucs, aritjols i romaní...la soledat, l'olor a MOntserrat, suor, magnesi i fumeroles llunyanes...

MONTSERRATINS?...bufff...suposoq ue és un efecte psicològic reproduïble allà on neixes, creixes o mors...el de la pertinença...
I qui ho sent ja sap el que hi ha...

El conglomerat és una pedra "eterna" que va neixer fa milions d'anys, mentre animals, minerals,fossils i muntanyes senceres es desfeien, es traslladaven, es dipositaven i emergien de nou formant una altra pedra que es modelaria amb més milions d'anys...

entre 1920 ( estasen-ecos) i 2011, una colla de sonats ens dediquem a recórrer cada racó, memoritzar cada sender, i idealitzar cada forat que despertem del son etrn amb la nostra dèria...91 anys de fanatisme comparats amb EONS de formació i transformació...

heheheeh...

Ser montserratí és que en una alenada sense trascend`nciaq ue és la nostra curta vida , almenys diurants un segons de la muntanya l'hem adorat...simplement...

EM DIC TRanki i HO CONFESSO...sóc Montserratí...

TRanki ha dit...

JOrdi, Al dibuix la podria ser que les agulles siguin en realitat la FILIGRANA i la VELLA?

La meva ment em trasporta a las 100 escaladas de leyenda del picazo a montserrat ( el 1er o 2n volum...veuràs la via del clau cimentat a la FILIGRANA..o la CERDÀ a la VELLA..no confondre amb la cara d ela Vella...són iguals!)

La canal...per l'amplitud i el teix diria que podria ser la part baixa entre la BESSONA INF i la CARNAVALADA...la BABY o IGLESIAS-CASANOVAS de la BEss. INF comença enfilant-se a un bonic teix ( estava més pelat potser) fins el primer burí...

TRanki ha dit...

Eiii,

Ara he recuperat una altra carpetra de la meva memòria, és cert que són le Bessones pel darrera!!!

sorry!

en Girbén ha dit...

Galderich, montserratins o bibliòfils, de gust deixem la pell a la recerca de la identitat (estranya paraula quan l'entenem equivalent a diferència).

en Girbén ha dit...

Ferran, ni tan sols cal escalar per a ser montserratí; n'he conegut que saben els noms de totes les plantes.
Ara, és evident quin serà sempre el do d'aquesta muntanya.

en Girbén ha dit...

Jordi, veus, la Sabat no, perquè encara no existia... (bé, existir existia, però encara no tenia nom), però sí l'Ordiguer.
I que n'arriba a ser de bell el Prat de Cadí! Quin escenari pels nostres somnis!

en Girbén ha dit...

TRanki, diumenge vam fer una passejadeta per la feixa de les Garrigoses i els Monjos. Quina escalforeta, més a resguard no s'hi podia estar. I quin goig fa la florida de les foixardes, aquella estesa de botonets blaus!
I veig que has acabat on calia, al peu de l'Arbret. La Filigrana, pel pitó cimentat, la vaig fer als 70s, amb bota rígida. Llavors era el límit de la dificultat coneguda.

TRanki ha dit...

buffffff...

Treballant al decathlon se'm va acostar un avi..era en COROMINAS...dels TIM.

xerrant xerrant em va explicar que el tio havia entrenat amb en SANTACANA i no sé quin gimnasta ( BLUME?) i que estava megafort...per "fer dits" un dia es va enfilar "sense estreps ni agafar-se als claus" amb corda per dalt, a la normal de la PORTELLA SUP.
Aquesta via es va alliberar oficialment als 90, i va quedar de 7a o 7a+...

Montserratinades...

NO vull ni imaginar escalar un 6a ( actual) com el de la FILIGRANA amb les KAMET ANETO...

buf es que NO s'HAN DE TREURE AQUETS TEMES!!!, que m'estaria dies i dies piulant!!!!

Si el trobo...Ja et passo per mail un "poema" rotllo entre Humboltdià i VERDAGUER-Picaziano sobre el MONTGRÒS, el monarca obès, amb el LLIBRES de la LLEI al dessota, cobertes les espatlles pels peons ( agulles) els seus templers tràgics ( la nord de frares)
La torre de Guarda ( Cavall) de la muralla ( parets), i el monestir amb tebes i tebaida com a entrada a la seva fortalesa...

Una albada a sota d'ECOS, amb les boires caient en cascada per les canals silencioses és d'una lugrubitat que il.lumina l'esperit...

SergiC ha dit...

Entenc i visc en aquesta experiència de la futilitat d'anar un i altre cop al mateix lloc per acabar tornant-ne sense 'guany' aparent, però perdoneu-me, jo soc Santllorentí.

en Girbén ha dit...

TRanki, per la gent de a peu això nostre pot sonar a xino. I és que el montserratí és, també, una parla.
La setmana vinent, quan aclareixi, després de sospirar pel record fabulós de l'Arcarons (tota de primer i en lliure net), faré nit a les Balmes dels Plecs. L'endemà, pels Traus de la Salamandra, buscaré el peu de la de l'Estasen. Cinquanta metres sense res, ni rappel, pel damunt de l'Hort del Malany i del buit del Salt de la Nina: Ecos en estat pur. Inexplicable a més no poder!

en Girbén ha dit...

Sergi, de Santllors en sóc tant com de montserratí, o de montsenyenc o pirineista. Ja saps que vaig viure uns anys al peu del Montcau. I ara estic esperant amb candeletes l'apoteòsica florida dels almesquins i les cargoles de les seves codines cimeres. Si no falla res aquest fet grandiós succeirà a mig abril.

TRanki ha dit...

per cert, agafa't fort als codols, els somnis són a les balmes i a les ermites, no escalant...

T'ho dic per experiència, no hi ha RES darerra l'èpica, l'èpica es basa tant sols en com expliquem les coses...al millor llegat d ela solitud és el coneixement que se'n deriva, i el millor dels coneixements ´s elq ue ens revela la bellesa de un retorn a casa, plens de experiencia i saviesa i...sobretot, més amor...això MONTSERRAT ho ensenya com el millor dels mestres, perquè si afines els ulls, des de molts dels seus cims veus casa teva...la de veritat, no tant bonica ni romàntica, sens dubte, però casa...

És el que m'agarad de MOntserrat...anar-me'n i retornar-hi com si fos el menjador o la sala...

Ferran Guerrero ha dit...

Ens veiem a la tornada amic, nosaltres dema buscarem sota els boscos de fageda, pedra, sota la pluja mes pedra, el Km 36 es la fita de dema, a veure que hi ha.

Ens veiem per aqui