Els capgrossos de l'Ocaña i les il·lusions del 77

Ara visc amb quatre paperots que caben en una carpeta. Tota la meva dèria és fer densa la seva superfície i que acabin dient les coses que vull, un afany que es preveu tan llarg com feliç. Vaig prometre'm de no tornar-hi mai a aquesta feina i..., ara, aquí estic, desmentint-me.
Abans vaig fer una feineta que prou mereixeria un apunt al bloc. Com que tal possibilitat no ha deixat de rondar -imaginàriament- per l'estudi, aprofito un diumenge de lleure per a treure'm aquesta nosa del damunt.


Fa un parell de mesos van arribar a les meves mans dos capgrossos en un estat llastimós: polsosos, esvaïts, espellofats, amb grans traus a la testa... Conseqüència, tot, d'una tècnica ben precària de realització, i del munt d'anys passats en un del medis més hostils per a qualsevol obra d'art com ho és una escola bressol.
El cas és que, malgrat no apareguin al catàleg de la seva obra, són, de llarg, les dues peces més conegudes de tota l'escassa producció de l'
Ocaña, el naïf pintor ramblero (del que el Ventura Pons va fer-ne un retrat intermitent, la seva primera pel·li).


Any rere any, generacions d'infants (fins i tot alguns que ja són mares ara hi porten els seus fills) han anat passant per l'
Escola Bressol El Cargol, i allà han conegut aquests capgrossos. Sé la seva història... El "Sevilla", un actiu sindicalista, portava els nens al Cargol, i el seu germà, l'Ocaña, va passar uns dies a l'Escola per a pintar un quadre d'un gat. Suposo que, encantat de fer estada en aquella torreta de la Font de'n Fargues, com a torna va fabricar aquests festius capgrossos.

















Això ara puc datar-ho amb força exactitud. Mentre m'entretenia a restaurar-los, furgant per dins les closques -apart d'un manyoc que va resultar ser una cançó-, vaig encertar una data entre les
Vanguardias constitutives, i en cap cas podien ser anteriors a l'abril del 77. Aquí vaig començar a pensar en aquells dies... En el Saló Diana, en l'auge contracultural, en el multitudinari míting de la CNT a Montjuïc, en les Jornades Llibertàries del Parc Güell... Poc degué dormir l'Ocaña durant aquella febril primavera d'il·lusions. Prou que es recorda la seva performança al Güell, no davant sinó enmig de la gloriosa basca ibèrica... lluny de la vella acràcia.

També és històric com es va arremangar el Martín Villa per aturar aquell daltabaix. Fent ús de tota la brutícia d'estat, en poc més de mig any ja havia aconseguit posar uns insuperables pals a les rodes del moviment llibertari; fet pel qual, en contra de tota llei, va ser premiat de per vida.


Després d'un parell de setmanes (un temps llarg per haver de respectar l'assecatge complert de cada nou estrat; que les coses s'han de fer bé), els capgrossos de l'Ocaña (el menut i tendre i el gran i un punt lasciu) van quedar enllestits, a punt per a encarar unes quantes dècades més de vida; per a ocupar una mínima fracció de la primera memòria d'unes quantes noves generacions d'infants. Se m'acut que, quan se'ns nega tota possibilitat de revolta, si més no, ens queda la possibilitat d'afermar la memòria.


Ara que hi sóc, aprofito per recuperar una foto de capgrossos del meu arxiu. És del 78, a la portalada de l'Església del Pi... a tocar d'unes Rambles per on encara hi corria la colla de l'Ocaña, provocant de valent.



16 comentaris:

jordi vendrell ha dit...

Se’m acut la teva tresca amb el capgrossos com un renaixement. O com una invocació a la supervivència. Sigui el que sigui han aflorat (fent al·lusió al 77) d’una aparent clandestinitat. Com aquella vella ciclostil, amagada en el pis de dalt, que funcionava de nits.
Som el que som. No calen justificacions. Ben trobat altra vagada.
Salut!

Galderich ha dit...

Jordi,

Bona recuperació d'una obra inèdita (pels estudiosos que no la coneixien!) de l'Ocaña. Ben documentada que servirà als historiadors que a partir d'ara vulguin submergir-se dintre de l'obra d'aquest artista tant incomprès com menyspreat durant els anys que va viure.

Com a conservacionista la meva proposta hagués estat fer-ne una rèplica el més exacte d'aquests capgrossos per a seguir utilitzant-los i conservar els originals perquè no sé si d'aquí un temps algú te'ls tornarà a portar a restaurar o ho farà algú que tant se li enfotrà l'Ocaña, l'any 1977 i per sort no sabrà ni qui era en Martin Villa!

I no et dono la benvinguda perquè mai has marxat...

Eulàlia Mesalles ha dit...

Se't trobava a faltar. M'agrada aquesta recuperació de la memòria que ens regales. He mirat amb gust el cartell, els que hi van participar...
I els capgrossos són una altra meravella.

Puigmalet ha dit...

Coincideixo d'entendre-ho com un petit renaixement, igual que fa en Vendrell. Fins i tot amb connexions amb la mort del personatge.

En aquest cas, la millor manera de conservar-los és donar-los vida. Amb aquest apunt ja han quedat fantàsticament documentats.

Lluís Bosch ha dit...

Fa pocs dies van tornar a passar la pel·li del Ventura Pons sobre Ocaña, i de nou em vaig quedar badant, enganxat a la pantalla. Trobo fantàstic que tinguis tu aquests cap-grossos, i la història que duen enganxada. Ara em venen ganes de fer-ne una versió.

Clidice ha dit...

Coincideixo amb en Puigmalet. Un apunt per a la història.

TR ha dit...

Tot esta connectat, definitivament.

Guarda els capgrossos...

He preguntat a la mare sobre el CARGOL ( em sonava), i resulta que la meva germana hi va anar...ABANS ESTAVA al C/ AMÍLCAR i era de les poques escoles bressol on es feia integració de nens amb alguna discapacitat...és la mateixa?

Per això em sonaven els capgrossos!!!!en alguna rua pel guinardó els devia veure !!!!

Mai hagués imaginat la seva procedència...

La meva companya treballa en educació, és 10 anys més gran, i li queda MOLT LLUNY tota aquella moguda dels 70's...tantmateix ara es veu que miren de recuperar certs matisos i tendències pedagògiques d' aquella època...que no deixava de intentar fer reneixer el que s'havia perdut amb la guerra...

Amb el Nano vam fer mans i mànigues per tal que el pogués entrar en una determinada escola al nostre poble perquè era la que tenia el projecte educatiu més clar i coherent (a la Lila li semblava innovador però molt seriós)...i resulta que ara fan xerrades i jornades de treball conjuntes amb els mestres de l'ESCOLA ESTEL del GUINARDÓ,que sembla que és de les que han seguit traient suc d'aquella experiència ( ara ja transformada i adaptada) de les cooperatives educatives catalanes que tantes coses van fer aquells anys...

Curiós que 40 anys més tard el meu fill acabi aprenent de la mateixa manera!!

RES és en VA GIRBÉN, no cremis els caprgossos!!!!
PD: evidentment..REBENVINGUT!!

en Girbén ha dit...

Jordi, amb força exactitud ha sigut un renaixement. Alguna de les joves mestres de l'escola va gosar insinuar de llençar aquelles noses polsoses; un cop restaurats va canviar de parer.

en Girbén ha dit...

Galderich, no saps la de peces que fet a llarg dels anys pel Cargol. A l'entrada, a tocar dels capgrossos, tinc un arbre de paper que l'engalanen al ritme de les estacions.

Una rèplica? Amb motlles? Quan el pressupost és -0?

en Girbén ha dit...

Eulàlia, el cartell és impagable. M'imagino al Chomsky escoltant al Desmadre 75, els de "Saca el güisqui, cheli".

en Girbén ha dit...

Puigmalet, després de rumiar-m'ho, vaig decidir no esmentar la mort de l'Ocaña; o el zenit de la malastrugança.
I sí, la idea de l'apunt era documentar-los.

en Girbén ha dit...

Lluís, ja fa dies que no els tinc a l'estudi. Ara són on els pertoca, influint de dalt estant a tota la canalla del Cargol. I la seva història ens parla d'un temps dens d'altes il·lusions.

en Girbén ha dit...

Clidi, de la petita història fronterera amb la gran.
Ara, després de les pràctiques, em passaré a la cirurgia estètica :)

en Girbén ha dit...

TRanki, justa la fusta: entre les diverses seus del Cargol una havia estat al carrer Amílcar. El que no pot ser és que els veiessis en una rua perquè fins ara no havien sortit de l'escola.
Fas bé interceptant el sub-tema pedagògic. A l'hora de fer l'apunt no hi vaig voler entrar, i mira que en tinc per dir-ne d'un tema que és diari a casa. Només diré que les noves escoles bressol són de 90 places. Queda clar que així tota pedagogia se'n va en orris i només queda la part assistencial; i evidentment, la presumpció municipal d'haver inaugurat tantes noves places.

LEBLANSKY ha dit...

Ara ja en sé una mica més de la història del dia a dia de Barcelona, gràcies, Girbén. (i ves per on m'he assabentat que el Sevilla, caricaturitzat de tant en tsnt pels Gallardo & Mediavilla, era el germà d'Ocaña)

TRanki ha dit...

Doncs ja em poso a bussejar per les fotos de les festes "internes" o ja li ensenyaré a la mare, perquè ems sona totalment, especialment el gran!!!
en quant a Escoles Bressol ( si dic GUARDERIA MUNICIPAL la Lila em mata)...n'hi deu haver de tots tipus...per sort al poble, la duu una cooperativa amb un projecte molt clar que és el que posteriorment s'extén a l'escola que et comentava...!!!

Ah!!! Quins records del Guinardóóóoó!