Autèntic i fals

No em va caldre obrir el paquet, curosament embolicat amb plàstic de bombolles. Sabia quin era l'obsequi de la tieta Roser i vaig córrer a abraçar-la. Això, l'endemà de St. Jordi.


No feia molt, durant una visita a casa seva (la que havia sigut dels avis), vaig comentar-li la gran fascinació que sentia pels plats granadins de l'avi i en especial per aquest del faisà. I ella, alhora que ho entenia com una sol·licitud, va treure-
li importància tot fent-se la desmenjada: Vés, de coses velles aquí n'hi ha un munt...

Cal imaginar la Granada dels anys 20 ben diferent a la d'ara. (Aquí penso en les transformacions que hi he vist entre la meva primera estada, als 80, i la darrera de fa uns cinc anys.) Quan l'avi la va visitar no era, de cap manera, una de tantes ciutats víctimes de la museïtzació turística. De bon segur que
no et calia anar a cap antiquari per aconseguir unes genuïnes peces de ceràmica de principis de XIX; segur que deuria ser quelcom sense valor que podies trobar entre les piles de qualsevol drapaire. Després, amb el temps, el valor apareix i no para d'incrementar-se; òbviament, sempre i quan el plat no es trenqui.


Seguint, d'alguna manera, el fil, és fàcil detectar com va ser de perllongat l'influx d'aquell arabisme estètic que comença en Delacroix i passa per Fortuny. Del llegat de l'avi en recupero aquesta estampa de la madrassa de Fez. És una bona reproducció d'una obra de Pierre Vignal; un magnífic aquarel·lista de principis del XX especialitzat en paisatges urbans plens d'exotisme: Roma, Venècia, Jerusalem, Oman, Tunis o el Marroc.

També queden clars els motius pels quals la consolidació del turisme a principis del XX va aparellada amb el perfeccionament de les arts gràfiques; sobretot, per l'increment exponencial de la crida que exercien les imatges. Ara, per 1000 € pots aconseguir el fototip d'una de les aquarel·les del Vignal; les originals les hauràs d'anar a buscar a
Sotheby's (aquests ja ni et diuen el preu); per sota hi ha la possibilitat de la reproducció fotomecànica (i ara, la virtual, en un bloc). També a l'hora de viatjar trobem les mateixes gradacions: pots anar al Marroc amb tot inclòs (xàrter + hotel); en Business class + suite de luxe; o bé, en els estrats superiors, es pot donar el cas de què et convidin a una festassa privada (amb el Jagger i un aplec de models) fent estada en uns lodges exclusius.


13 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Un fantàstic elogi de la modernitat, aquest apunt. Jo de moment m'he d'acontentar amb la visió virtual dels objectes, però ja em sembla bé.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

I tant bon obsequi aquest.
El valor el fem aparèixer en convertir una cosa vella en una cosa antiga.

Llop Estepari ha dit...

Ah! El valor sentimental de les coses que no es poden pagar amb diners. Aquells tresors que ens han arribat gràcies a generacions familiars que ho han sabut valorar i ens ho lleguen generosament! Quina diferència amb la societat actual de “comprar i llençar”!
Un udol.

Galderich ha dit...

Guardo com un dels meus objectes més preuats els meus avis a Granada (viatge de nuvis?) vestits de moro amb una escenografia de l'Alhambra al darrera... brutal!

Quan fa un parell d'anys vaig anar a Granada vaig veure un fotògraf que continuava fent la mateixa fotografia. Tenia presa i amb màquina digital ja no és el mateix. Ara però me n'arrepenteixo de no haver-ho comentat a la meva dona per fer-nos-la... Sempre és un bon motiu per tornar a Granada!

Malgrat tot, veient aquest plat, veus Granada de manera permanent!

Eulàlia Mesalles ha dit...

M'he quedat una estona badant mirant el plat.
Acabo de recordar una fotografia dels meus pares en el seu viatge de noces al pati dels lleons. M'has fet venir ganes de buscar-la i tornar-la a mirar.
I m'agrada molt més aquella de finals del cinquanta que la que em vaig fer jo als noranta... i no són totes dues autèntiques?

Carles Hernando ha dit...

Aquest matí hem sortit de Granada cap a la serra de María a l'extrem sud d'Almeria, de plats tan guapos com aquest no hem trobat, però portem uns formatges, xoriços i llonganisses de cal déu.
Salut

Carles Hernando ha dit...

Perdoneu, la serra de María està a l'extrem nord...

en Girbén ha dit...

Lluís, elogi i, alhora, crítica.
I, tu que hi entens: oi que el Vignal tenia el do de l'aquarel·la?

Xiru, no ho expliquis a ningú: encara no he perdut l'esperança de convertir-me en un antic.

Llop, els tresors ho són per haver acumulat una rellevant densitat de sentits, mai pel valor de mercat de la seva matèria prima.
D'aquí que no sigui gens metafòric dir que tal lloc és un tresor.

Galde, vestits de moros i ella aguantant una gran gerra amb el maluc? Tinc la mateixa foto!
Un dia hauríem de fer una entrada conjunta titulada: "els nostres avis van ser moros".
I com preconitzaven els bons arabescos tota la geometria fractal.

Eulàlia, recordo haver passat un dia sencer a l'Alhambra, pràcticament sol, pintant aquarel·les. Ara, si no és que t'hi acostes un dia rúfol d'hivern, el més difícil és aconseguir una entrada. Bé, nosaltres recordem la solitud i la llibertat al Parc Güell.

Carles, suposo que encara deu quedar algun bon obrador de ceràmica; la resta són peces adotzenades, amb una magrana al mig perquè se'n sàpiga l'origen.
Sort que ho has esmenat, perquè les serres d'Almeria són una de les meves dèries. La de María, al nord de las Estancias, no és una serra càrstica? No hi va parèixer, a la Cueva de los Letreros, el famós indalo?

Lluís Bosch ha dit...

Tant com "entendre" en aquarel·la no ho sé, però aquest Vignal té moltes virtuds. La clapa de llum en diagonal, ampliada, és una meravella. Em fascina aquesta delicadesa de traços aigualits.

Quan puguis, mira aquest aquarel·lista contemporani: www.joaquinureña.es

Galderich ha dit...

Girbén,

Passa'm la foto i publiquem els nostres avis a la donació virtual d'aquesta setmana. I si algú en té una d'igual (clavades diria jo) s'accepten ràpidament per a la donació!

Carles Hernando ha dit...

Efectivament Girbén, la Serra de María és absolutament calcàrea, i l'Indalo és una de les enigmàtiques figures de la Cueva de los Letreros a Vélez-Blanco.

El temps no ens va acompanyar i gairebé no vaig poder sortir del cotxe, sort que els dies anteriors el sol va ser el gran protagonista i vaig poder triscar per primer cop per la Serra Gorda de Sildàvia, ep!...volia dir de Loja, perdoneu el lapsus.

TR ha dit...

Jo potser canviaria el plat per una festa amb el Jagger...no sé...

O no...

Mira, ben pensat no...

Clidice ha dit...

No he estat a Granada, me n'han parlat tan i tan bé, que gairebé em fa por fer el pas, de ben segur que m'han parlat d'una Granada similar a la teva, una que ja no és. Tanmateix, ja ho dius tu, la virtualitat en permet gaudir de la part de les coses que més ens abelleixen. El plat és fascinant.