El Despoblat Republicà

Ai que faig tard! Millor que no expliqui l'explosiva manera amb què anit vàrem celebrar això de la República...
La mare del tano..., i quina vindicació!

Alguns dels indrets forts de la desfeta se'ls recorda amb un encertat disseny museístic. Així, preues l'ABCDari de la Llibertat que t'acompanya per les runes de Corbera d'Ebre per la densitat del seu relat col·lectiu.

També pot passar, com a Belchite, que t'aclapari el silenci d'una absoluta manca d'explicació (aquí suposes que ningú vol torbar la llarga PAZ dels vencedors).

Enllà d'aquests espais, víctimes evidents de la seva tòpica condició, només la recerca o l'atzar et poden guiar fins alguns dels vestigis intactes de l'estroncat somni republicà. Avui em sembla el dia indicat per a explicar-ne un.

Aquell dia corria per una pistota de la Franja, endinsant-me a territoris buidats a contracor i separats dels seus veïns -intencionadament- per un seguit de pantans. Al capdavall del traç rodable, d'un camí zigzaguejant entre els monumentals grenys de gres de la Llitera, vaig poder enraonar llarg amb un pastor. A les acaballes del nostre parlar em va dir: L'aigua que li cal la trobarà a l'aljub del Despoblat Republicà. No es coneix que s'hagi estroncat mai....

Mentre ell conduïa el seu ramat a bon recer, a peu vaig seguir les seves indicacions. Recordo traspassar un parell de colladetes, endinsar-me en un carrascar vigorós, per, a la fi, topar-me amb aquell runam intacte per mor de la bondat de la seva pedra constructiva i de la sequedat climàtica.

Oi tant que davall els vuit graons de l'aljub hi havia aigua de la bona; la de pluges retingudes! Beure'n a pleret... Qui no hauria fet?

Després vaig entrar a la cort de les mules (o és dels muls?) Vaig triar la del racó, la Canigó, com amiga principal...

Després, signes meravellosos burinats a les parets em guiaren al nucli de la cosa. Un espai blanc que conservava sencera aquella antiga possibilitat.

Vaig alçar la vista i, allà dalt, en aquell empostissat de canyís com no se'n fan, vaig poder llegir un grapat de lemes, a primera vista, irrenunciables.



10 comentaris:

Llop Estepari ha dit...

“ ... l’aljub del Despoblat Republicà no es coneix que s’hagi estroncat mai ...” Aquell pastor, segurament sense adonar-se’n, va pronunciar una frase premonitòria? Avui deixo anar un fort udol per a La República!

LEBLANSKY ha dit...

I per molt irreal que ens sembli, va existir. Perquè no ara?
Visca la República!

en Girbén ha dit...

Llop, aquell pastor era un tros de murri. Prou sabia el que estava dient.
AUUhhhh!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Perquè no ara, LEB?

Volem un món més just. Diuen que la història es belluga en moviments pendulars. Després de 75 anys grisos ja és hora que penduli cap a una altra banda: cap a la república.

Visca el 14 d'abril!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No és gens fàcil d'entendre, al menys per a mi, com va ser que la formulació i eclosió d'un projecte col·lectiu llargament desitjat, com aquella República, inclogués alhora la llavor de l'autodestrucció.
Vaig sovint per la Terra Alta, on he vist espais semblants al tan impressionant que ens mostres.
No, no trobo encertat com s'han "museïtzat" els espais de la vila vella de Corbera d'Ebre. Però això, tant se val, va a gustos.
Magnífic article!

Galderich ha dit...

És curiós com cadascú ha fet el seu apunt sobre la República sense perdre la personalitat. I aquesta és la gràcia.
Faltava el teu. Tenia frisança de veure per on ens sortiries després d'un temps sense llegir-te. I mira, ens has tornat a refrescar amb la murrieria del pastor.

lolita lagarto ha dit...

volem un món nou.. però malauradament amb voler-ho no n'hi ha prou..
auuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhhhhh!

en Girbén ha dit...

Ara em toca explicar aquest despoblat:
les cigonyes i l'aljub són de les rodalies de Tamarit de Llitera, no lluny del poblat ibèric d'Olriols;
les runes del ramat d'Arbull, al nord del Montsec d'Ares;
la cort de les mules del fantàstic Carmel de Cardó;
i tota la resta dels Plans del Cardell, al cor dels Monegres.

Tan utòpic com la república que pretenia commemorar... un joc de construccions.

Clidice ha dit...

Quanta vida, quantes vides perdudes en aquestes pedres! I ningú no en sap la història, els amors i els desamors, les alegries i les angoixes. M'emociona seguir-te la petja!

"PACA" ha dit...

estic impacatat!!!...no ser que dir...potser magnífic?

Gracies per el post!