Miscel·lània primaveral

Aquell conegut lema de "si vols, pots" (o "on hi ha una voluntat hi ha un camí"), està bé, pot ajudar, però queda lluny de tenir la validesa d'un axioma. Avui se m'acut que ser-ne conscient t'allunya de la sobergueria de creure't plenipotenciari i que, a muntanya, et preserva dels riscs de sobreestimar-te.

La cosa ve d'una crida primaveral. Així s'allargassen llum i bonança, la pedra em (ens) reclama de mala manera. Enguany, a fi de satisfer aquesta excitació, m'he fixat en un perfil tan rigorós com negligit; i ara, quan m'he aventurat a tastar-lo, veig clar que em supera de llarg... Tampoc és que passi res, que per a fer front a l'impossible tenim les aliances; i jo n'he establert una amb un gran doctor en afers verticals i desplomats. Ja veurem si, al maig, quan hi torni en equip, es pot o no es pot..., si podem o no podem.


Suposo que deuria ser per fidelitat als meus principis que em fixés en aquest impecable sobreplom de 30 pisos perdut en una feréstega cinglera que desconeix el tracte dels escaladors (que en tingui notícies, només l'Armand s'hi va acostar fa més d'una dècada). El cas és que, mentre una marabunta s'agombola durant els
capdes als llocs de sempre, aquí tot és quietud immemorial; o latència, si és que teniu esperit explorador. Ara, quan ha caigut la nit del dimecres, en tot l'horitzó muntanyenc que m'envolta no hi albiro cap llum. És la Catalunya buida.

* * *

Penso en què just fa una setmana, a aquesta mateixa hora, era al carrer Ciutat de la ciutat entre la gentada que assistia a la inauguració del miba; un espai que és un tobogan de suggeriments, entre ells l'excitant exposició
Fu-tour del Pep Torres, el pare de l'invent i del museu.
Aquella va ser una vesprada social -no com aquesta-, perquè poca estona més tard ja era a l'Elèctric de Gràcia. Allà, els seus dos grafòmans responsables, em posaven a les mans la MARABUNTA d'enguany encara calenta. Com que no vaig trigar a escoltar que el meu comentari seria benvingut, ara tinc la revista a mà per entretenir la llarga vesprada. Això ha permès l'atzar de posar-la en contigüitat amb les dues eines que tant de servei m'han fet avui. No puc deixar d'imaginar un collage que parli d'activisme i militància cultural; que és del que es tracta... Perquè: a qui se li acut al segle XXI d'editar una revista de reflexió sobre les arts del temps? No és això una voluntat de resistència acomplerta?


Dels seus continguts, sempre inusuals, cal destacar-ne el dossier sobre DOMUS, un dispositiu informàtic que composa música a mitges amb l'immens edifici de l'Illa Diagonal... (per a conèixer com sona només cal passejar per aquell espai; i afegiré que la cosa es finança amb els drets que es deixen de pagar a l'SGAE -no és conya-). A l'article previ,
Timpanitzar l'espai, ja hem recorregut les fites històriques de la música ambiental (Satie · Le Corbusier-Xennakis · Schaeffer · B.Eno); de la música o, millor dit, de l'art i el disseny sonor.
En sé de més d'un a qui li pot cridar l'atenció un article titulat:
El col·leccionisme és un antihumanisme; a d'altres, creients en la literatura fantàstica, les notícies sobre la revista i el blog de Les males herbes...; per aquells que siguin de degustar les llistes en trobaran una de preciosa del Duchamp que emmarca l'article sobre les Escriptures infralleus... La veritat és que n'hi ha per triar i remenar, i que sempre hi plana un volgut aliatge entre la densitat reflexiva i l'alliberament de l'humor.

* * *

Ja és tard i m'arriba un diàleg d'
Uhhs entre una parella de mussols. Entre el crit de l'un i la resposta udolada de l'altre deixen passar uns segons de silenci -deu ser que necessiten pensar-se les propostes d'amor-, i estan tan distants que els escolto amb un efecte estèreo perfecte: l'un al fondal de l'esquerra i l'altre al turó emboscat de la dreta. També això és música ambiental. Al fons de tot, negre com una gola de llop, hi corre l'Aigua de Valls. Recordo que fa uns anys, a les seves gorges, mentre dos tritons copulaven llargament al meu costat, vaig aprendre el lema del gran Gauss: Pauca sed matura... “Poc però madur”. Avui vull, i puc, tornar-lo a signar.


Aquí un extended play gràfic extret de la Marabunta:

Sols un atzar d'ordre nominalista ha aconseguit situar-me al centre d'aquest devessall de noms.

8 comentaris:

Galderich ha dit...

Com molt bé dius és una miscel·lània primaveral molt ben lligada, com l'allioli d'un costellada primaveral.

Sobre el tema de la revista pinta molt bé. L'haurem de cercar perquè tant el que dius com el que hi ha a la portada és una invitació a la seva lectura. La factura cal·ligràfica prescindint d'ordinador ja és tot un manifest! I sobre el col·leccionistes... és la relació simbiòtica dels artistes! Tu que ets un arreplegador de restes de naufragis artístics saps el que vull dir...

en Girbén ha dit...

Ei, Galde, si t'hi fixes recordaràs la triada Comelade, Evru, Pazos del concert al MACBA d'ara fa un any (el Pazos és el col·leccionista sense remissió i el Pascal el del martell).
La factura de la portada no és cosa dels editors; em vaig entretenir fent-ne una rèplica.

Clidice ha dit...

Un apunt que es dispara en diverses direccions, ens dones feina, però sempre és benvinguda :) La festa del Paca, espectacular! Ah! i ja ho saps com t'envejo! :)

en Girbén ha dit...

Clidi, les miscel·lànies -fins i tot les madures- ja ho tenen això d'anar d'aquí cap allà.
I del Paca només et diré que ben poca gent deu haver passat tants dies i nits penjat a les parets de la teva estimada muntanya.

Lluís Bosch ha dit...

Trobo que la primavera ha esclatat al teu blog amb una potència extraordinària. És com contemplar un camp en què flors d'espècies diferents s'obren simultàniament, i jo ara em sento desconcertat com una abella que no sap per on començar.
M'agafes en un instant de crisi creativa. A mi la primavera m'arriba per la cara de les astènies. Potser remenant per aquí...

en Girbén ha dit...

Lluís, la referència a "Les males herbes" anava adreçada especialment a tu. Corro a passar-te la capçalera de l'article que, de bon segur, t'ha d'excitar.

maite mas ha dit...

Girbén,

Un post ple d'energia i de propostes. Felicitats. Tinc molt d'interès per visitar el miba. Segur que està farcit d'idees innovadores. Espero que aviat puguis pujar a dalt d'aquest roc tan magnífic. Ja et vaig sentir a parlar de Marabunta, em sembla molt interessant que encara es facin fanzines manuals. De digitals, ja en tenim els blogs.

en Girbén ha dit...

Maite, la Marabunta no en té res de fanzine, és una revista ben meditada i editada que no amaga les mosques dels seus "paganos": Barcelona Cultura, CoNCA...
Afegiré a l'apunt una pàgina entretinguda que diu d'un l'aplec de suport.