Mutant entre mutants

No puc estar-me'n. N'he de parlar. Com que el món és com és -això ja ho sabem-, no sortirà a les portades dels diaris, tot i que les gestes de l'Ondra puguin equivaldre al mític salt del Bob Beamon: ENCADENAR LA CHILAM BALAM A LA QUARTA TEMPTATIVA! Si això no és tenir un do jo ja no sé què pot ser-ho...

Ja sé que avui parlo en un argot rar; miraré d'explicar-lo. L'Adam Ondra és un nano txec de divuit anys que s'enfila per les parets com ningú ho havia fet abans, i la Chilam Balam el mite superior de la dificultat mundial; un sostre imponent perdut per muntanyes malaguenyes. Fa anys que a les noves generacions d'escaladors superdotats se les anomena mutants, i l'Ondra suposa una mutació dins d'aquella mutació. Així de clar!

Mentre esperem amb candeletes el vídeo de la Chilam, us deixo amb aquest de la via L'étrange ivresse des Lenteurs, només un pèl més fàcil que aquella. Afegiré que el seu realitzador, l'argentí Bernardo Gimenez, em sembla dels millors en aquest ram.


17 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de veure el video i em sento entressuat, neguitejat. He sentit part del vertigen i crec que m'ha augmentat el ritme cardíac. Definitivament: sí que és un mutant. Esperem que això sigui un senyal de la nova humanitat que ha de venir.
Ahir vaig gaudir veient com els banquers islandesos desfilen per comissaria: s'apropa la fi del seu imperi? Avui gaudeixo veient que el futur pinta bé.

en Girbén ha dit...

Lluís, t'explicaré el secret d'aquest nano: Sap descansar! Ja sé que resulta impossible de creure que pugui haver-hi un moment de respir enmig de tal desplom; però ell el troba i es refà per seguir amunt.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Girbén, jo també acabo de veure el video i haig de dir que sento un lleu vertígen... (crec qe puc afirmar que el sentiment deu ser semblant al que ha viscut en Lluís). Jo sóc incapaç d'enfilar-me qui sap on i veure aquestes proeses m'aclapara.

Gràcies per compartir aquest video magnífic!

Llop Estepari ha dit...

Tot i estar assegut a la cadira m’ha vingut “la moto”. Jo em vaig quedar en els temps del VI+ (pel temps que fa i la grafia sembla que parli de l’època dels romans!). I tens raó, d’aquestes gestes no se’n parla, no dona peles. El món de l’escalada i l’alpinisme sempre ha sigut així. Però si vols que et digui la veritat ja està bé. Quan se’n comença a parlar massa quasi sempre és amb desconeixement de causa i acaba fent-se malbé. O així m’ho sembla.
Un udol.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, en contra del que pugui semblar, si s'enfila és més per amor -entès com una conjunció de voluntat, coneixement i gaudi-, que per lluita.
Així és com ho veig.

en Girbén ha dit...

Llop, un VI+ encara vol dir "extremadament difícil"; això no canviarà mai.
Aprofito per a ressenyar la poètica que hi ha darrera els noms de les vies. Una cosa és fer els 100 m llisos, o uns quarts de final, i tota una altra és que l'objecte del desig es digui "Action directe", "La Rambla", "Devora Ombres" o, com aquí "L'étrange ivresse des Lenteurs".

Eulàlia Mesalles ha dit...

Girbén, jo deia proesa, perquè ho és als meus ulls, no volia pas dir que sigui una lluita -per a ell-. Jo, sabent-me incapaç em sento sobrepassada...
I, sí, la meva manera d'aproximar-me a la muntanya sempre ho és des d'aquest punt de vista, sí, amor i respecte.

Brian ha dit...

No veig res (?) Ho intentaré des de un altre ordinador :(

Ferran Guerrero ha dit...

Avui m'has sorpres, El raco fanátic, tots el tenim dins i no t'has escapat, a banda d'aixó, el que dius en el segón comentari es ben cert, la calu es saber descansar.

Fa un any o aixi vaig llegir a una entrevista que li feien, que estava aprenent a descansar, en es ultims temps, corria com un boig per la paret, una sacudida, dos i cap a dalt, escalava rápid, perque??, em canso va dir,

Aixó es el que el va fer perdre l'any passat la copa del món, ara ha apres, i de quina manera, es un artista de la roca, un super dotat, l'anterior generació la de Sharma esta lluny, han fet falta molts anys ente un i altre, i ja no dic entre Güllich i Sharma, pero es veritat que cada vegada aquesta distácnia d'edat s'escurça.

Estic content d'aquesta evolució, es equiparable, a les primeres dels Alps, o a casa nostre, al primer 8c, 8c+ i a Action Directe, estem vivint part de la historia i aixó es un fet.

Gràcies

Brian ha dit...

Ara sí. Impressionant. He sentit a dir que hi ha ximples que fan aquestes coses sense assegurar-se, ¿és cert?

en Girbén ha dit...

Brian, coses tan límit com aquesta seguríssim que no ho fa ningú sense assegurar; a no ser que que tingui poca alçada (existeixen matalassos especials, creu-me); o que hi hagi el mar als peus. Tanmateix, pensa que l'Adam és un geni.

en Girbén ha dit...

Bé, Ferran, descansar és clau però abans i després s'ha de tibar. Si no fos així tots seríem l'Adam!

Puigmalet ha dit...

Quina flexibilitat... Quins salts... Jo que tinc un pèl de vertigen em sembla ultrahumà. Fantàstic!

Clidice ha dit...

Fantàstic! Els moments previs, observar la paret, gravar-la dins teu, imaginar-te en totes i cadascuna de les seves preses ... quina enveja, déus! Vaig néixer massa d'hora.

Galderich ha dit...

M'impressiona el seu gaudi i també el teu en compartir l'emoció i reivindicant gestes superiors (per amor o per lluita) a les que normalment estem acostumats i que no són mediàtiques.

Algun dia haurem d'aprendre a prioritzar.

Jo no sé si ell descansa o no però jo només de veure'l ja estic baldat...

TRanki ha dit...

I imagineu un geni espoirtiu a nivell mundial, viatjant entre zona i zona, amb la furgo, la seva mare o pare de "coachers" i asseguradors, i sense entrenadors, massatgistes i dopants???

Això multiplica per dos la seva genialitat...!!!

en Girbén ha dit...

Ja hem tornat d'uns dies al ras!

Puigmalet: Ultrahumà, sí, aquest és l'efecte que fa (d'aquí el "mutant"), tanmateix és un nano que escala quan surt de l'escola!

Clidi: T'has fixat en els punts claus: mentalitzar-se, trobar la pau; recuperar la memòria de la seqüència exacta de moviments... Exactament com en les coreografies, que els grans ballarins aprenen sense esforç i la resta potser mai aconsegueixen.

Galde: l'expressió de l'Adam un cop resolt el problema és d'un gaudi superior; d'agraïment, fins i tot.
També vull dir-te que, de la mateixa manera que ha passat amb la video-dansa, la fixació d'aquestes altes performances rocalloses, sens dubte úniques i fugaces, s'està consolidant com un nou gènere creatiu amb un gran públic. Som desenes de milers, repartits per tot el món, els que hem vist aquesta peça de l'Adam.

TRanki: Penso que el do innat de l'Ondrà li ve d'haver nascut en una cova (em sembla que tu coneixes bé a un d'aquests nanos que es passen la infantesa als peus d'una paret).
Si no perd el desig, t'imagines on arribarà quan maduri del tot?