D'avetoses al límit




Arbres d'abans de tots els nadals que guarniu
d'esparses foscors la tan tènue obaga:
evadiu-vos del test, esquiveu l'estassada!
Sigueu sempre bosc -mai arbreda-,
defugiu
l'ordre dels rengles i el dany de la serra.
Que mai us silviculturin ni us reorientin,
car perdríeu els grans arguments del vostre saber.
[...]

(Si vaig titular-lo El Rap dels Avets, recomano llegir-ho sincopadament)

Al 2000, just retornat d'un llarg i dur sojorn al subsòl madrileny necessitava aclarir-me per no fer un pet; i se'm va acudir fer la circumval·lació a la segona corona metropolitana -de Sitges a Canet de Mar- pel GR5. Per tal de fer alguna cosa de profit durant el llarg camí, mentre anava caminant, composava poemes a peu dret, poesies que enregistrava en una gravadora -junt amb el meu panteix- a raó de deu de pont a pont, fins a completar les 63 caselles que prescriu el Joc de l'Oca. (No cal que digui que només eren provatures d'aprenent, versets que ben pocs en salvaria ara).

Així , pas a pas, vaig arribar al montsenyenc Sot del Avets d'on va sorgir una breu suite, que finia amb el Rap que, en els seus primers rengles, encapçala l'apunt, i començava per una evocació sinestèsica:

Clavo la vora esmolada
d'una esquella sense batall
a l'escorça grisenca
d'un vell avet.

L'ompliré de saba nova,
trementina de llàgrima

un cop destil·lada,

l'oli d'avet.


[...]


Avets boreals, subalpins,

capçades de la taigà,
aquí relictes al límit

de l'alzinar.


Ancorats al sòl de la Calma

albireu horitzons marins,

la metròpoli tota, i els ports

barcelonins.


Una gemma brostejo tendra,

la pasturo de la branca,
llimona agra i amarga...

Tinc gust d'avet.


Queda clar com suplia les meves escasses nocions poètiques amb una retòrica desvergonyida. Tampoc és que ara en sàpiga més, però sí puc dir que he persistit en la lectura, tant que ja no imagino la possibilitat d'abandonar-la. El mal -per dir-ho d'alguna manera- ja està fet.

Quan, als meus quaranta-un anys, procurava poetitzar l'excepció que suposen aquells vers avets (visibles des de Barcelona si saps on has de mirar), res en sabia del Gary Snyder. Ara una mica sí; i, a mida que puc, cada cop més. Ara ja l'he escoltat recitar els seus poemes; i entre ells, aquest:

Among

Few Douglas fir grow in these pine woods
One fir is there among south-facing Ponderosa Pine,

Every fall a lot of little seelings sprout
around it-

Evey summer during long dry they die.
Once every forty years or so
A rain comes in july.

Two summers back it did that,
The Doug fir seedlings lived yhat year

The next year it was dry,
A few fir made in thougth.
This year, with roots down deep, two live.
A Douglas fir will be among these pines.


at the 3000-foot level
north of the south fork
of the Yuba river.


Davant les evidents sintonies m'he arriscat a versionar aquest poema així:

Entre ells

Pocs avets creixen en aquests alzinars
Hi ha un avet enmig d'alzines orientades al sud,

Cada tardor tot de plançons broten
al seu entorn-

I cada estiu durant la llarga sequera moren.
Un cop cada quaranta anys o així
Plou pel juliol.

Fa dos anys va succeir,
Els brots d'avet van viure aquell any.

L'any següent va ser sec,
uns pocs avets arrelaren.
Enguany, amb fondes arrels, en viuen dos.
Hi haurà un altre avet entre aquestes alzines.


A la cota dels 900 metres
en el caire de la Calma
al nord de Vallforners.


Afegiré que l'avet de Douglas del que ens parla l'Snyder (en realitat no és un avet sinó una pseudotsuga que també anomenem com "Pi d'Oregon" ), no tan sols és present a casa nostra sinó que cada cop va prenent més importància forestal i ocupant més territori. Els seus primers exemplars van arribar com a part de l'experiment de la diputació franquista de convertir una part del Montseny en un arboretum. Ara, davant la plaga del xancre que està delmant les nostres castanyedes, s'ha trobat que la millor solució és substituir-les per plantacions d'avets de Douglas. Només cal fer un tomb per les Guilleries per a veure'n a milers. Són forasters que, a diferència d'altres, no desperten cap rebuig.

16 comentaris:

Enric H. March ha dit...

I ells, se senten estranys? En tenen prou amb sobrepassar les copes baixes dels seus veïns buscant sol? Les alzines li obren pas? Tan aristocràtic, i és un supervivent. Com la vida mateixa, no?

en Girbén ha dit...

Enric, els avets van arribar al Sot fa més d'un milió d'anys -abans, doncs, de la Raquel Welch-, i d'allà no s'han mogut. Han anat minvant però es veu que són de mena exemplarment tossuda.

Lluís Bosch ha dit...

Ara estic pensant què diries si fossis aquí, veient aquests cims de l'Alt Àneu. Els avets dibuixen formes i línies capcioses que no ho deuen ser tant. Assoleixen una cota i no la sobrepassen, tret d'individus aïllats i solitaris que s'han endinsat en el buit...

maite mas ha dit...

Girbén,

El rap dels avets em sembla molt inspirat. El rap és l'estil musicla que millor pot caracteritzar aquests avets nadalencs que, un cop superada la seva missió ornamental, poden arribar a ser lliures. Jo vaig plantar un avet a Collserola i va començar a créixer i créixer, a tongades, com si fos a ritme de rap anual.

en Girbén ha dit...

Lluís, lladre!
Que tens la Mata de València i el Gerdar de Sorpe a tocar!
Res veure amb aquests avets que dic, vivint més enllà del límit imaginable.

Ara mateix estic veient l'alt avet de Cal Sala reflectit a la pantalla. Torno a ser a l'Observatori.

en Girbén ha dit...

Maite, aquest mati n'he vist un d'aquests avets nadalencs, un esquelet repenjat en un dels lledoners del Passeig Maragall.

Vist el teu interès, quan torni a casa miraré d'enviar-te el Rap sencer.

Clidice ha dit...

M'has fet venir unes ganes terribles de fer aquest GR-5! I no hi ha cosa que em provoqui més desassossec que notar que els arbres estan plantats en filera :(

Eulàlia Mesalles ha dit...

Xancres invasors, avets pins d'oregons. Botànica visible.
Em fas enveja allà, dalt de l'observatori, ja triguem a acostar-nos-hi...

SergiC ha dit...

Punyent comentari final... m'agrada.
Em sembla fascinant i preciosa la musicalitat i les rimes del poema de Gary Syder, intraduïble, és clar.
I res d'escàs aprecio en el teu poema, pler de sensibilitat.
Ah: i pels avets de nadal no us en preocupeu; reviure'ls fora de lloc és com intentar plantar el que queda d'un enciam.

Eduard Ariza ha dit...

Bonics poemes. Realment fan venir ganes d'anar a la muntanya a passejar per allà i veure si són tan bonics com semble.

Galderich ha dit...

Girbén,

Observar la natura com a ofici sense benefici és el millor que es pot fer com en Snyder proposa... i practica!

T'haurem de dir Jardy Gnyrben?

en Girbén ha dit...

Clidi, el GR5 està força abandonat; no ha tingut gens d'èxit. Tanmateix, la passejada per les puntes de la segona metropolitana que segueix el seu traç dóna una alliçonadora visió de conjunt d'allà on ens pertoca viure; és a dir, d'aquí.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, com pots veure, la botànica ofereix un correlat gens descabellat. Dit d'altra manera, és un viver d'adients metàfores.

en Girbén ha dit...

Sergi, el Gary explica que va forjar la seva llengua poètica a partir del primigeni anglès pre-normand; més adust però més rotund, més monosil·làbic.
Sols amb estima i cura pot un avet de nadal arrelar (l'hibrid més comú, el masjoanis, és un creuament amb els pinsapos de les serranias de Ronda i Grazalema, fet que el fa prou resistent a la calor i la sequera.

en Girbén ha dit...

Eduard, la muntanya, amb els ulls ben oberts, és goig i lliçó constant.

en Girbén ha dit...

Galderich, de gran vull ser com l'Snyder; vull seguir, amb la destral a la mà, partint troncs per a la llar i, després d'haver passat la vida fent-ho, encara seguir aprenent d'un acte tan simple.