L'eixerida de la BlackBerry

Anit, al Palau, era l'ocasió per a trobar-se poetes; amb poetes com l'Anna:
-Eh! Quant de temps!
-Ostres! Com es nota que segueixes prenent el sol!
-Si sabessis... És que acabo d'arribar del cel...
L'Aguilar-Amat no en sap res del dispositiu eclíptica i, mentre li'n faig cinc cèntims, va posant cara de la-mare-del-tano! en versió feliç. Com no beneïr la possibilitat de compartir l'entusiasme.
Poc després, a la platea de can Millet, faig braços: Eei!!!
-Carai, Jordi, quin bon color!
-És que acabo d'arribar de l'Eclíptica... Però... tu no eres a Taiwan?
Al Santiago no cal que li expliqui res de l'experiència de temps expandit que ofereix -a qui ho vol- una residència eclíptica perquè ho coneix de primera mà.

La Lina Bautista, la nostra primera resident d'enguany, volia. Oi tant que volia escurar l'experiència que se li oferia!
Quelcom foll -diguem-ho clar- això d'enrolar-se en una astronau, de contramestra amb un parell de paios que li doblem l'edat, per a solcar temps i espai a tothora; ara per una galàxia a 32 milions d'anys llum, ara enfangada i tenebrosa al fons d'una cova...
De Bogotà, i amb les maneres dolces de les dones sud-americanes, fa poc més d'un any va aterrar aquí -amb la carrera musical a la butxaca- per a fer un master de música i electrònica a la Pompeu. Ara viu a Badalona amb el seu Manuel -el de les noves fonts d'energia-, just damunt l'estanc que regenta sa germana -l'escaladora-; i tots coincideixen en què "ser del Barça és..." Ja pot anar fotent farfolla de la més bruta el PP badaloní, ja pot intentar jugar amb el foc feixista...


Per la seva lliure i total disposició, aviat vaig batejar a la Lina com l'eixerida. Una eixerida que, per tal de no perdre ni una engruna de l'experiència, deu, vint o, tal vegada, trenta cops per jornada desenfundava la seva BlackBerry per a anotar-hi, febril, una idea, una referència, unes dades, un vers... Fóssim on fóssim, al secret passadís de sota l'ossari de Castelltallat o observant el sol de ben aprop (de nou actiu; i és gran notícia!), a la Lina li arribaven paraules que no podia estar-se'n d'anotar.


Ja he dit que l'Eclíptica és una experiència de navegació sense rumb, de didàctica còsmica on els ensenyants aprenem tant o més que els alumnes, de convivència a ultrança (com monàstica) que no tothom sap entendre. I imagino, sé, l'efecte intens que tindrà per la Lina: -Me maravilla el cambio que suponen las estaciones. Esto lo desconocia.


Ara ja sap del verd onatge dels bladars primaverals i del rossinyol parat nit rera nit a peu de finestra; de castells possibles i impossibles; de la pedra dibuixada per l'aigua, a Montserrat o a les afraus del Solsonès; d'arbres molts cops centenaris; de constel·lacions, cúmuls, nebuloses i galàxies; i, també, del vessant més acollidor d'un país que no és millor ni pitjor que el seu, però mil vegades més pacíficat. En això, l'insubornable hospitalitat de l'Assumpció, el Joan i tots els de Cal Sala, resulta insubstituible. Ara la Lina sap que als futurs hereus dels grans massos els reis els porten la Pearl que demanaven; una bateria que instalen a la més propícia de les sales d'assaig, a la del cérvol; on, per no faltar-hi de res, tens fins una cuina complerta amb llar de foc!


Podria dir-ne mil i una de bones d'aquests dies però em quedaré amb les darreres hores.
Ens vam llevar abans de les quatre per a mirar d'encertar una conjunció planetària. I, després de recórrer per dues vegades els 12 kms fins l'Observatori (recony de pega que té el Toni amb les claus), vam acabar escrutant el cel a ull nu... Ja els veig! Venus i, poc més a l'esquerra, Júpiter!
Mentre l'alba creixia hi hagué un moment d'epifania còsmica: el sol ja despuntava i dalt encara podíem veure un nítid Júpiter pel telescopi, amb les seves franjes i tot. El Toni se'n feia creus: Després de dècades d'observació encara no havia vist mai cosa semblant!


Més tard, quan ja havíem recollit l'equipatge i enfilàvem el camí de la ciutat, la Lina em va proposar una banda sonora que abellís la tornada. Un matí havíem recorregut el buit altiplà central (per Pinós, Su i el Miracle) tot escoltant el cel verdaguerià cantat pel Mas, i hi hagué una coincidència impecable entre l'aturada del motor a les portes murallades de Solsona i el darrer acord de la seva versió tibetana dels goigs dedicats a la patrona del claustre.
Així és com vam fer via, des d'un buit on no hi falta de res a una densitat tan plena de mancances, mentre ella cantussetava les cançons tel·lúriques que havia memoritzat amb una única escolta: Voleu que jo vos la canti, la cançó del Paradís...?


16 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

Mentre llegia, i en veure la imatge, m'has fet agafar una ganes enormes d'abraçar-me a aquesta alzina centenària fins sentir la sàbia com puja. Segueixo llegint i veig les tel·lúriques de Roger Mas. No pot ser només casualitat...

lolita lagarto ha dit...

va estar bé anit, la Pamela Z fantàstica.. i ara que et llegeixo, mira.. potser eres al meu davant i jo sense saber-ho, hi tenia un tio un pel torrat.. de pell:)

en Girbén ha dit...

Eulàlia, l'alzina que vols abraçar és la del Mas, una excepcional masia que pots llogar sencera per a tu sola (millor si és entre una colla); i d'aquí a l'Observatori només hi ha un passeig de mitja hora!

en Girbén ha dit...

Lolita: fila 7 a la dreta de la platea, ...
Veig que també ets col·leccionista de llanternetes, la d'enguany si que fa goig! Tant de la Pamela com de l'Antunes jo n'hauria volgut molt més.
Corro a dir-te que el que no em perdré, SEGUR, és l'empalme del dilluns: Snyder en persona! i la Galás a la Plaça del Rei! Oohh!!!
Un 10 per l'Escofet i el Sales.

Lluís Bosch ha dit...

Acabo de veure-hi clar: ben aprop hi ha la porta oberta a una altra dimensió. Una dimensió millor, diria jo.

Galderich ha dit...

La cara de felicitat no traeix la felicitat de les paraules. Tot harmonia en un món cada vegada menys harmònic.

matilde urbach ha dit...

No, gràcies, Girb, no cal que ens la cantis, la cançó del paradís perquè ja ho has fet abans, em sembla. I si no era el paradís poc se n'hi faltava. Amén.

matilde urbach ha dit...

Ai, dispensa, perdo comes pel camí.
MUac

Puigmalet ha dit...

Aquest disc que menciones al final és una de les meves bandes sonores més reiterades quan habito l'alta vall del Ter.

Amb una blackberry imagino que no es poden fer fotos tan brutals com aquestes, blocaire castís!

en Girbén ha dit...

Puigmalet, pel nom jo et feia més de l'alta vall del Freser :) T'explico que els meus campaments habituals a la teva vall són la Coma de la Fontlletera, la Baga dels Carboners i la Collada Fonda.
I, a)Tampoc et pensis que tinc una càmera de l'altre món. b)Més que fotos són mosaics que potinejo fins a quedar descansat. c)Són escenaris que tinc apamats; a la cúpula, en especial, hi he passat no sé la d'hores esperant el torn de mirar lluny.

en Girbén ha dit...

Tot veient que la misteriosa desaparició de comentaris no es resoldrà vull que quedi constància dels que acompanyaven aquest apunt.

L'Eulàlia deia voler abraçar l'alzina del Mas (una formidable masia, ben propera a l'Observatori, que podeu llogar sencera).

La Lolita creia haver-me vist, sense saber-ho, a la platea del Palau durant la potent Nit de la Poesia.

Al Lluís, que deia haver entrevist la porta a una nova i millor dimensió, li dic que sí, que la porta existeix; una porta que uns tènues celatges poden mantenir closa amb la força d'uns cadenats. La gran lliçó de l'Observatori és l'espera.

Al Galderich, que deia de la felicitat que traspuen tant rostres com text: he observat que em va molt bé plantejar-me les estades eclíptiques com el rodatge d'una pel·lícula: Els productors ens presenten un casting i durant deu dies l'equip improvisa sobre un esquema de guió; el/la resident esdevé alumne (perquè el tema també és la didàctica), alhora que actor principal.
La felicitat ve del record de les portentoses llunyanies que hem atès durant la nostra modesta circumnavegació.

Mu, tu jugues amb l'avantatge de conèixer el dring de la "Pepeta Regina", la nostra campana gran.
T'explicaré que el nostre somni de futur seria ampliar l'Eclípica als camps de la plàstica i de la literatura. Ja pots imaginar com m'agradaria acompanyar a poetes amb ganes de cosmos.

Galderich ha dit...

És més sòlida la vostra cara de felicitat que Blogger. "Pensem-hi, pesem'hi" que deia aquell!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Si hi ha hagut una altra eclíptica d'en Girbén és que ha passat un any.
Que sigui per a molts més.

en Girbén ha dit...

Xiru, en això pretenem mantenir una coratjosa insistència.
I l'Eclíptica no ha fet més que començar. La tancarà l'astronòmic concert del 23 de Juliol.

TRanki ha dit...

a la primera foto de la primera sèrie, crec que si avanceu més caieu damunt de la Bauma del Gaiató, amb algun projecte de 9è? i diversos 8ens...

en Girbén ha dit...

Uri, en una travessa perfecta com aquella no podia deixar de buscar la millor de les talaies. Pots imaginar la mena de goig que és descobrir el Serrat a una forastera eixerida.