L'Snyder i la Galás..., a casa!

Divendres, després del concert de la seixantena de l'Oriol Tramvia, al casino del CAT em trobo l'Alejandro i la Charo: Quina alegria!
L'Alejandro corre a explicar-me que tot és a punt i que el diumenge podrà saludar al Lee Ranaldo; el guitarra dels "famosos" Sonic Youth que ve a presentar-nos el seu darrer poemari sobre l'spam a internet... (Després d'una vida als backstages l'Alejandro compta amb un llistat de coneixences musicals que sembla no tenir fi ni per dalt ni per baix; apart de què ja pots anar-li dient de discos, que ell es capaç de remuntar-se fins a l'edat de pedra i citar el director que al 1924 va dirigir la 2ª de Mahler.)

- El Ranaldo... sí! Y el lunes otros dos platos muy fuertes: el
Gary Snyder y la Diamanda Galás!
- Igual que con Ferlinghetti, aun me intereso por Snyder... ¿Has leido, en el Pais de hoy, la entrevista a Snyder y Jim Harrison? - Desenfunda l'iPhone i en un instant em plantifica l'entrevista davant dels morros.


Després, la Charo i jo xerrem llarg i, com pertoca, de tot. Enllà del seu aspecte de groupie -lluminosa melena d'or pàl·lid damunt cuir-, de groupie que sembla mantenir un pacte secret amb el temps, l'acompanyen un feix de registres inusitats que ens permeten recórrer territoris ben allunyats de l'opacitat de les nits urbanes. Així, la mateixa Charo capaç de presumir de la falda suada de l'Iggy Pop després d'un concert, pot explicar-me el goig de la travessa de les puntes del Midi d'Ossau perquè en això coincidirem.

Avui xerrem del sostre que ens veiem obligats a acceptar els exploradors diletants; d'aquelles situacions que, mal enteses, poden semblar d'enamorament quan, de fet, són anomalies d'un altre ordre; de com la didàctica pot arribar a ser d'ineficaç quan no l'acompanya l'emoció (aquí amb el relat de la seva experiència amb el Martí de Riquer). També m'explicarà l'origen de la seva passió per la immensitat: el seu pare..., mort intentant el Torre... Aquí esdevinc tot un déu-ni-do. Perdre el pare estimat en aquella superlativa sageta patagònica, en el salvatge i ferotge Cerro Torre!

Tornem, sense voler-ho, al principi: la salvatgia és un dels grans temes del Gary Snyder i si un to impregna l'obra de la Diamanda Galás és el de ferotgia.

Sobre el bo d'en Gary, al Foravial se'n pot trobar una prèvia seguida d'un recull de modestes versions d'alguns dels seus poemes. També un dia vaig tractar a la Diamanda i ara no em fa res repenjar la seva interpretació de l'ultraclàssic Gloomy Sunday. Ja podeu rastrejat al YouTube: de l'hongaresa cançó dels suïcides d'amor en trobareu fins a dir prou doncs ha esdevingut com una pedra de toc musical (Billie Holiday, Ketty Lester, Artie Shaw, Ray Charles, Bjork, Sinead O'Connor, Portishead, Sarah Brightman, Kronos Quartet, Emilie Autumn, Lorena McKennit...; és que he gravat un dels meus recopilatoris monotemàtics). Al capdavall queden les imatges torbadores de la Lydia Lunch i la terrible expressió de la Galás.



Avui és diumenge però no és un diumenge ombrívol.

Queda dit: demà dilluns, a la Caja Madrit de Plaça Catalunya, a les 19 h trobarem al Snyder recitant i dialogant amb el Harrison en el film The Practice of the Wild;
i després, a les 21.30 h, la Diamanda es despullarà a la Plaça del Rei desgranant els seus Songs of
Exile (Vallejo, Celan, Nerval, Pasolini, Michaux...)

7 comentaris:

en Girbén ha dit...

"És l'auditori més rar que mai he conegut" -va dir el Gary a tall de salutació (una fórmula ben elegant de dir incòmode); tanmateix, el documental The Practice of the Wild valia tant la pena que ho suportàrem estoicament. 81 anys de poesia i pensament, des dels avantpassats anarquistes de Chicago fins al seu mas -desconnectat de tota xarxa- als peus de la High Sierra, passant pel moment àlgid dels beats i aturant-se en un monestir Zen; i sempre amb l'amic Harrison, sorneguer i lacònic, fent-li el contrapunt. Un devessall d'idees dites amb la més alta bellesa poètica.
La pel·li sencera per 4.95 $ a
http://fora.tv/2010/01/01/The_Practice_of_the_Wild#The_Practice_of_the_Wild_Trailer


"Nunca havia cantado en un lugar así" -digué la Diamanda d'una Plaça del Rei plena a vessar. Commovedorament sobrada, de gola i al piano, ens va oferir la seva barreja única de Bel Canto Esquinçat amb tradicions universals: rébetika, blues, flamenc, jazz... "¿Porqué, porqué, porqué..., los críticos de jazz siempre dicen de mi que... Porqué?" -la riallada còmplice fou general. La dona sabia per a qui estava actuant.
Després del tercer bis -un "Gloomy Sunday" esfereïdor-, recorríem la plaça saludant-nos ("És que ha vingut tothom"), i tots amb aquella cara, feliç i partícip, d'això ja no ens ho treu ningú!

Llop Estepari ha dit...

No vaig poder reprimir uns quants udols de goig ahir nit davant el recital de Diamanda Galàs (per sort l’udolada va quedar dissimulada per les notes agudes de la seva veu). Escenari, ambient, recital, va ser realment un moment incomparable.
No vaig poder anar a l’acte d’en Gary Snyder, però ho he compensat llegint les teves versions i ... Oh! He recordat una travessa i a la meva companya banyant-se en els llacs d’Ayous al Midi d’Ossau ! Sintonia a tres bandes!
Un fort udol.

en Girbén ha dit...

Llop, diria que sí, que anit vaig arribar a escoltar un udol -rar per salvatge- entre tanta cridòria; fet meritori enmig d'aquella gentada poc o gens domesticada -també cal dir-ho. Això ja no ens ho treu ningú!

(De l'Snyder te'n diré alguna per mail.)

Llop Estepari ha dit...

Jordi, per cert, he penjat en el meu bloc aquella imatge del crani d’un llop que em vas enviar per mail. T’ho comento per si et sembla bé.

en Girbén ha dit...

Tu tira, Llop!
Al crani de las Rasas podries també vincular-lo amb el relat del soberg esvoranc del Mortero de Astrana...
http://foravial.blogspot.com/2009/01/el-mortero-de-astrana.html

TRanki ha dit...

JOder el puto Torre...quin cadafal més alt...

I quin món de malles existencials...

en Girbén ha dit...

Sí, Uri: La malla que dius és tant "Bèstia!" com la que cantava l'Oriol.

No sé si coneixes el revers del Torre, el Blue Hold del mar Roig. Més de cent hi han perdut la vida rere la seva perfecta dimensió.