A dia d'avui, on parem?



Vostè està aquí > és una expressió que em fa gràcia veure serigrafiada als mapes que van constel·lant els nostres espais, naturals i urbans, perquè ho diu tot del moment i del lloc on la llegim.


Aquesta darrera setmana l'he dedicada a una llarga meditació sobre on he arribat en el meu recorregut, al perllongat Vostè està aquí > que podeu veure aquí al costat.
Després de més d'un any d'afanys, he volgut repassar l'avenç del meu relat tot confegint una cartografia que digui tant de les ziga-zagues fetes com de la terra més o menys incògnita que em queda per detallar.
I ho he fet amb una merescuda benevolència, amb una alegria fonamentada en saber que la historia ja ha imposat la seva autonomia i llocs i personatges, per bé que meus, campen en llibertat per on volen.

(A ningú se li escapa que aquest exercici, fet amb qualsevol novel·la que no sigui gràfica, resultaria força més ensopit i inexpressiu.)


Entre les coses que permet avaluar la mirada al conjunt que m'he proposat, hi ha l'aparença d'haver traspassat clarament l'equador.
Això seria cert si hagués enllestit els nou primers capítols; que, ara per ara, només són uns story-boards microscòpics...,
unes primeres representacions de les imatges prefixades al complert i explícit guió.





Valgui aquesta doble pàgina seleccionada del capítol 8 per a mostrar l'escala a la que treballo.
Això em permet tenir sencer cada capítol en un sol A4 i copsar el pes de cadascun dels elements. També em permet dibuixar suspès a l'hamaca... Amb un humil llapis miniBic del 0,7 (carregat amb mines Tombo HB), un difumino,
dos retoladors- pinzell de la gamma dels grisos
(els de la Faber ho han resolt admirablement),
i la imprescindible ploma-pinzell de la Pentel,
vas que xutes.



M'entretinc una estona sobre vinyetes que fa mesos no mirava. En selecciono algunes a l'atzar.








Veig la mà encara incerta del primer capítol i la mirada feliç de la colla dels encauats.

La personalitat diluïda de la de l'agència de viatges i els pòsters turístics.

El carburo i el fons del pou...

Al guió constava que l'encontre amb el Greg al viver era: en un olivet en testos.




















Quin altre plat pot anar a parar damunt la nota del menjador de l'Hostal dels Llacs?

Algunes escenes del capítol 7 -com aquesta on em vaig convertir en albada-, m'agradaria ampliar-les en un llenç de 2 metres.

I quina tarda més perllongada i deliciosa vaig passar a ca l'Emma! L'esguard de quasi permanent astorament de la Brigitte no sé d'on va sortir.









Després, a partir del desè capítol, la feina ha canviat tant com vaig dissenyar al guió. Ara ja figura que la historia l'explica una altra veu, una altra mà, i treballo a major escala en unes altres tècniques gràfiques. Si abans m'ho havia passat de conya, ara m'ho passo encara millor.

En una quinzena, he passat any i mig a les boscúries del Pirineu navarrès...

...rastrejant què pot arribar a donar de si un flascó de tinta xinesa sense cap conclusió final.

Aquesta setmana, en canvi, ha sigut grafitera per les subtileses que li he exigit al grafit.
Dos mesos m'he passat als Paramos nord-castellans collint patates...
Dos mesos fins l'arribada de les primeres neus.

El text d'aquestes pàgines començarà així:
Just acabat el dibuix, un gran ramat d'ovelles es va estendre pel camp de rostolls.


16 comentaris:

Aris ha dit...

M'agraden molt...quan ho publicaràs?

matilde urbach ha dit...

Gib Gib, hurraaaa!

Dents llargues, llargues, que també carretejo amb la desgràcia de no saber ni com agafar el llapis, en això de dibuixar. I tu, ja veus, suspès a l'hamaca!!!
XD!

Enric H. March ha dit...

Encara estic descobrint, però molt bons dibuixos els dels capítols 10 i 11. Quina llum tan fantàstica has aconseguit a Tardor als Páramos!

Lluís Bosch ha dit...

Casualitat? Acabo de penjar un apunt que parla de Tavascan, i que et dedico per una antiga conversa sobre aquest poble (i el seu cementiri), que justament es referia al còmic... Ja veuràs que en aquell lloc hi han fet una reforma sorprenent.

en Girbén ha dit...

Aris, el meu projecte pretén ser una circumnavegació lliure i pausada. Encara no tinc editor i vull escollir-ne un de tot cor (no com d'altres que em només aconseguiren descoratjar-me del mitjà durant dècades).
Si tot rutllés com cal, potser d'aquí un parell d'anys això hauria d'estar imprès.

en Girbén ha dit...

MU, carinyo! Saps que ara em pertoca passar-me un any llarg de "percebeiro" instal·lat a Cariño del Cabo Ortegal?
I tot de memòria des de l'hamaca: un estri de levitació, no pas de vagància.
Ara pintaré a l'oli... Déu, quina flaire més bona ens envairà!

en Girbén ha dit...

Enric, no saps com preuo la teva apreciació lumínica.
Fa anys que vaig deixar enrere les constriccions descriptives del dibuix per aventurar-me en la totalitat que suposa la pintura. Una escena, un paisatge, comença a valdre quan et deixa pressentir la temperatura de l'aire que reté.
I no saps la de dies que he viscut als páramos castellans de cels infinits... Els suficients per a tancar els ulls i sentir-los presents.

en Girbén ha dit...

Lluís, l'Hostal dels Llacs que dic és un de Tavascan (i el plat afegit és una truita de riu). La meva història tracta dels inicis dels noranta, de la darrera hora dels temps sense mòbils; del moment previ a un bescanvi d'època.
Ja saps a qui vaig enterrar al seu vell cementiri.

Galderich ha dit...

Entre tu i en Lluís ens aneu aportant les històries a base de dosis homeopàtiques però que ens ajuden a assaborir els projectes.

Gaudeix de la tècnica que és el que et farà lliure en cada moment i en cada il·lustració!

en Girbén ha dit...

Galde,
el Jep, el cap de bombers del cinquè capítol, és clavadet a tu.

La tècnica hi és per a simular que l'oblides, si no malament rai. Després hi ha el pes inevitable de l'estil, de la nostra inevitable grafia. L'herbassar agitat de la darrera vinyeta sóc jo.

Eduard Ariza ha dit...

Sort amb aquests projectes tan interessants.

en Girbén ha dit...

Eduard -amb tu puc pretendre-ho-, mira de superposar un projecte a cinc anys vista com el meu a la teva biografia...
Oi que seria un disbarat?
Després ja et resulta, no ja factible, sinó una dedicació la mar de digna del temps.

Jaume Llanes ha dit...

Distanciament, represa, balanç, projecció, revisió, aventura, fruïció..., creació i vida en estat pur.

en Girbén ha dit...

Al capdavall, Jaume, l'aventura que guia al protagonista és la mateixa de sempre: la de trobar un lloc propi en el món, un Canejan.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Necessitava una mica de temps per assaborir aquest work in progress. Fascinant.
M'agrada molt el mapa i em quedo atrapada en cada imatge.
Quines ganes de veure'l sencer!

en Girbén ha dit...

Eulàlia, no és que m'hagi proposat iniciar una pèrfida campanya d'auto-màrqueting viral ni cosa semblant (no sóc d'aquests, i així em llueix el pèl!).
Tanmateix, quan aviat busqui un digne editor, correré a adreçar-lo a les vostres proclius i magnànimes opinions.
Miri -li diré, ja veu quina mena d'expectativa està despertant el meu FERAL. Això es vendrà com els xurros a les matinades del SONAR.

Res aconsegueix ser com pretens... Anant bé, la part inferior de les expectatives ens pareix el cel mateix.