La Desvetlla (1)

Defugir les nostres passions..., mirar d'estalviar-nos-les com si això ens possibilités l'accés a l'acceptació que tant necessitem..., em sembla la pitjor de les tries possibles. (En el ben entès de passions benèvoles, que n'hi ha un escampall de perverses i lícites com la taurina).

Una passió força comuna és la viatgera agermanada amb la lectora-escriptora... I d'aquesta naltros en som
sobre-manera ferits. L'Anna em diu de la seva necessitat de muntanya (un equivalent al delit de magnituds superiors, d'un buidatge alterós de les misèries forçades, d'un rebuig infinit a les receptes caduques dels manaires de torn; ara uns cristians encara obcecats en què la il·lustració i les seves derivades socials són ser un mal lleig que convé exterminar).
Jo -que sóc molt de fer-li cas a la sensatesa de l'Anna- rebusco pel món proper un destí viatger propici a les nostres necessitats: Al caire del Donasà és on et sentiràs feliç-li auguro a l'estimada amb la ignorància d'un estranger presumptuós.
Després ja ve el famós pepe amb les "rebajas". Una oclusió boirosa i molla ens acompanyarà pels quilòmetres que recorrerem per aquesta immensa extensió boscosa de tarannà atlàntic; un bé de déu de faigs i avets que els pamflets gosen anomenar de "canadenc" (ja té collons que per preuar una de les majors de les nostres masses boscoses properes haguem de recórrer a símils semblants!).

Defugint la negació celeste del Donasà retornem al sol de la Cerdanya...
Ens perdem pel Caos de Targasona on, apart del pertinent estol de rocs fantasiosos que li donen nom, encertem una gloriosa brotada boletaire de mollerics i llores; aviat oblidada per l'encontre amb les ovelles negres del Caos -des d'ara ja mítiques-. Res en sabíem dels ferotges atacs d'aquesta variant agressiva dels sempre dòcils xais! No sóc d'acovardir-me però li he de donar la raó a l'Anna: aquelles 5 bèsties eren molt pitjors que els 5 lleons més busca-raons dels que mai n'hàgim tingut notícies (feu créixer el conill assassí dels Monty Python deu vegades i multipliqueu-lo per cinc, així us podreu imaginar les bèsties amb que ens vàrem enfrontar).
Salvat feliçment l'escull de les bèsties atroces, vam fer via per prades pletòriques de
rovells d'ou, orquídies i bistortes magnífiques; per la versió floral de la joia, si és que n'hi ha cap d'altre.

Acabàrem el jorn als rasos de Bena; un dels reclaus cerdans més fabulosos que conec. S'esllanguia el dia amb la paciència del solstici mentre constatàvem -de dalt estant- la magnànima combustió dels focs d'artifici que uns poderosos terratinents havien traginat
pel túnel, amb sobergs 4x4's; tot tirant de beta de la darrera cosa que serien capaços de deixar enrere: abans un acomiadament massiu dels seus servents que perdre la tarja blanca de l'empresa.
Mira l'esclat de Guils!
Ep, els de Das no hi van a la saga!
Aquest potent esclat roig deu ser cosa de les excitades d'Estavar...!
Apa-li quin gasto ha fet el d'Urtx .
Una despesa evanescent com cap altre.

L'endemà d'aquesta nit tan curta descobriré, al cap de lloses granítiques que ens envolten, signes
bimil·lenaris gravats. Que mai seràs el primer enlloc hauria de ser una necessària premissa del bon viatger.

16 comentaris:

Clidice ha dit...

I ben poc que cal cobrir-se el cap amb un salacot i armar-se, talment un Tartarí de Tarascó, i anar-se'n ni que sigui a Alger a matar un lleó mort. Si el que es vol és aventura, prop de casa en tindrem a betzef :)

en Girbén ha dit...

Clidi: és teu... El record del món de veloç resposta a un apunt des d'ara et pertany de ple dret!
Anàvem pels recolzes extrems del nostre territori i no ens feien gota de gràcia ...

Lluís Bosch ha dit...

M'agrada com s'enllaça el paisatge a les coses que passen i que ens passen. Aquest soroll de fons dels poderosos, la necessitat de viatjar i de silencis, la persecució del sol, la visió nocturna dels encara rics... Tot molt ben lligat...!

Galderich ha dit...

Les passions són per activar-les encara que pel mig se'ns posin cinc can-cervers disfressats de pacífiques ovelles.
Què vigilaven, que ningú guaités a l'amo per sobre l'espatlla? Us felicito, ho vareu aconseguir!

PD. És curiós, quan et llegeixo sempre trobo a faltar el contrapunt de l'Anna. Malgrat tot, l'èpica sempre serà l'èpica!

Enric H. March ha dit...

En aquests moments sento unes humitats que no sé ben bé d'on vénen, si de jeure sobre el verd o de l'esclat d'humors de tota la meva fisiologia.

en Girbén ha dit...

No t'he d'explicar, Lluís, com n'és de curiosa la Cerdanya. Al capvespre, i en un primer pla, passa el pastor seguit de les intel·ligents eugues -curoses dels seus poltres temerosos-, mentre, de fons, es van encenent les estèrils lluminàries de les urbanitzacions.

en Girbén ha dit...

L'escena, Galde, va ser memorable:
-Au, vinga, passa el vailet -li deia jo a l'Anna -; que només són unes ovelles porugues... Sí, sí... En tancada formació se'ns varen encarar...

I tens tota la raó: l'Anna és el meu contrapunt; si no, mal aniria. (I no saps com preua la teva consideració).

en Girbén ha dit...

Enric, no entraré en detalls però l'encertes de ple quan dius de les humitats provinents de jeure sobre el verd.

LEBLANSKY ha dit...

Un lloc fantabulós per passar la nit de sant Joan. I l'Anna, pel que es veu a les fotos, es trobava en el seu habitat natural :)

Eduard Ariza ha dit...

M'encanta la boira ets un home afotunat si has pogut contemplar de tan aprop.

en Girbén ha dit...

Leb, aquesta no serà ni la primera ni la darrera de les nostres revetlles ceretanes. I l'Anna sap apassionar-se amb aquests espectacles distants com cap altre dona... Què t'he d'explicar a vosaltres de les virtuts d'unaconfantabulació general!

en Girbén ha dit...

Eduard, ni t'imagines la de boires pregones on he viscut. Al desert del Monegros o al de las Bardenas. Les boires pitjors que recordo són les s'acarnissen damunt els Picus -els cantàbrics d'Europa. Allà, a aquest fenomen intransigent li'n diuen l'encainà. Més putes que Caín les passes enmig de la total ceguesa.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Prometo que jo no tenia res a veure amb les excitades d'Estavar... Aquest cop estava lluny de la meva estimada Cerdanya.
Aquest és el tipus de textos teus que m'enganxen i ara mateix vaig a veure la continuació. Una de les visites pendents que tinc -de les moltes que tinc pendents- és el Caos de Targassona. M'armaré de valor per afrontar ovelles ferotges.
La boira és atraaïent i traïdora. I com sempre aen totes les coses a la muntanya cal afrontar-la amb respecte. L'encainà desperta tanta por com les ovelles.

A mi també em passa com en Galderich, penso en l'Anna i què hi deu dir. Hauria de fer-se un blog contrapunt o un breu epíleg -copmentari des de la seva visió.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, quan coneguis el Caos l'estimaràs. La seva zona més selecta és entre Angostrina i Targasona, per petits corriols a cada costat de la carretera. Ara, amb tanta ufana, és més perdedor que a l'hivern. La tardor és el seu moment òptim.

marta (volar de nit) ha dit...

M'ha agradat molt la frase: "Al caire del Donasà és on et sentiràs feliç". Et llegeixo, us veig a tots dos i és fàcil somiar coses boniques. Quines ganes de sentir el cor ple i de caminar damunt la terra

en Girbén ha dit...

De casa estant, Marta, és la mar de fàcil prometre la felicitat en confí com el Donasà. I no et pensis..., que, quan ens posem a discutir no ens hi posem per poc!