La Desvetlla (2)

Insistim en el nostre programa. Només passar el túnel del Pimorent tornem a endinsar-nos a les boires que enceguen la vall de l'Arieja. Mentre esmorzem a Acs queda clar que no fa dia per a conèixer la Muntanya de Taba... Reculem cap a Andorra i al arribar al Pas ens saluda un sol espaterrant. Rumiem un nou pla als deserts pàrquings de Grau Roig.

Ens endinsem a la Vall d'Incles. El nostre serà un més del centenar de cotxes aparcats al pont. Remuntem el riu de Juclar afegint-nos a la festiva processó de muntanyencs ocasionals. Ens obsedirem amb els calçats inadequats que porten alguns: xancles de platja aquí pel pedregar; sandalietes de taló..., d'espart que s'amari bé del rierol que llisca pel camí... Apartant-nos de la gentada trobarem el nostre lloc en un illot del torrent.

Després desfilem cap a la Coma de Ransol, molt menys concorreguda tot i els seus mèrits evidents. Dinem al costat del riu i sestegem, jo a l'ombra i l'Anna al sol. Després canviarem de vall, tramuntant per enèsima vegada el Coll d'Ordino. Seguim amunt, amunt fins el límit superior, fins la Coma del Port del Rat, no lluny de la boca andorrana del túnel que havia de connectar amb França. Aquí és on passarem la tarda i la nit.
Mentre l'Anna llegeix jo m'entretinc amb coses menudes. Filmo uns bons vídeos de la nova fornada de capgrossos -tots idèntics- que omplen les basses més somes...




Passejo pel vora-riu tot mirant de no afetgegar les glorioses gencianes alpines; cosa sovint impossible de tantes com n'hi ha.


El món em sembla endreçat a més no poder. Damunt d'una àrida pedrusca hi floreix un matollet de crespinells nans amb tonalitats roents..., i dues passes més enllà tot esdevé diferent...





Ara retrato una de les moltes pinguícules grandiflores... Tampoc és que siguin tan grans les flors de les violes d'aigua, una de les dues plantes carnívores de la nostra flora (l'altra és la també muntanyenca dròsera). A les seves fulletes apegaloses s'hi veuen mosquitets que les violes saben digerir.





Després, i com vaig aprendre fa un munt d'anys, rossego les petites rels de les regalèssies de muntanya. El gust és ben bé el mateix i són un aport important de vitamines. A les marmotes i als isards ens encanta la regalèssia... Però a Andorra pràcticament no n'hi ha de bèsties així. És la llei de l'escopeta.
També retrato flors desconegudes que més tard consultaré al Vigo, a L'alta muntanya catalana flora i vegetació que és la bíblia pel que fa a aquests temes.



No per abundosos deixen de ser bells els florits matolls de neret (que en la parla andorrana anomenen abarsets). Va caient la tarda, amb parsimònia. S'atura una furgo al costat de la nostra i un xicot em demana per uns llacs molt bonics que li han dit al càmping. -Segur que es tracta dels de Tristaina. Veieu aquell cim alterós? Doncs són als seus peus. S'hi va per aquell camí tan marcat que flanqueja el pendent. -Creus que tenim temps suficient per arribar-hi amb el crio? -Home, podríeu però després us sabrà greu no poder entretenir-vos-hi. La nit no trigarà a arribar.

S'allargassen les ombres i, mentre fem les partidetes de Rumi, anem veient com una per una es van apagant les puntes de la corona de cims que ens envolta.

Sense arribar a ser nits blanques, les d'aquests dies són nits breus que et fan pensar en les delícies d'una continuïtat. Tard, com pertoca al minvant, em desperta la lluminària de la lluna ixent. Surto a fora i m'atordeix la fulgència de l'estelada. Major nitidesa no és concebible. Els dos brancs que divideixen la Via Làctia són uns núvols de llum i, sobreposat, el Triangle de l'Estiu
no pot ser més conspicu: la blavissa per joveníssima Vega de la Lyra, Deneb al cap del Cigne i Altaïr al cap de l'Àquila. M'entorno al llit més que feliç.

Obro els ulls quan dir que clareja encara és dubtós. I torno a fer-ho quan ja és una evidència. Hi ha cap goig major que el de percebre el pas del temps amb una absoluta meticulositat? Sí que n'hi ha un que ho supera: el de fer-ho amb l'Anna dormint plàcidament al costat!

Abans de les set ja sóc fora -amb un cafetó dins-, per mirar d'explicar el nostre lloc en el món a base d'ombres i reflexos. Avui no em capficaré amb la brava cresta del Cataperdís..., ja la vaig recórrer fa uns uns anys. Avui anirem, altre vegada, als estanys de Tristaina.

24 comentaris:

LEBLANSKY ha dit...

La primera foto podria molt bé servir com a leif-motiv d'un hipotètic videoclip de l'Aviador Dro i el seu Selector de Frecuencias, i l'Anna, genial en el paper de diva del cosmòdrom :)

Lluís Bosch ha dit...

Cròniques a banda, en els teus apunts sempre s'hi troba erudició i sobretot propostes. Ara quan tanqui el teu blog obriré el google per saber on és això de Tristaina, que només per la sonoritat ja fa venir ganes d'anar-hi.

en Girbén ha dit...

Ara m'has commòs, amic Leb, amb aquesta cita al selector de frecuencias. Si vols te la canto ara mateix:
He repasado mis cintas de recuerdos
cuando volabas conmigo
erguidos en la cima del mundo
desafiando su sonido
ahora tu cuerpo yace hibernado
en una capsúla especial
y solo puedo estrechar el vacío
y solo puedo esperar

Casi no hay luna esta noche
tengo parado el reloj
camino por el aeropuerto
buscando tu constelación
he vuelto a mi viejo hangar
donde aprendí a pilotar
he puesto a punto mi biplano
mientras comienza un temporal

Selector de frecuencias
selector de frecuencias
selector de frecuencias
selector de frecuencias ...

en Girbén ha dit...

Lluís, a mica que siguis pacient tindràs bones notícies d'aquesta Tristaina d'esplendorós nom.
És just aquí on pretenia arribar.

Galderich ha dit...

Haurem d'esperar el desenllaç de Tristaina que després d'aquest recorregut que ens has fet promet.

garbi24 ha dit...

Qui coneix bé Andorra sap que és molt més que botigues, caldea i pistes d'esquí. Puc dir que l'he gaudit molt durant anys de pujar-hi per feina, ara si les coses van bé potser hi començaré un altre etapa de tres anys.

en Girbén ha dit...

Galde, seguint les passes de la mestressa Anna arribaràs a bon lloc.
Què t'he d'explicar!

en Girbén ha dit...

Amic Garbi, l'experiència andorrana és indissociable de la meva memòria. Recordo quan la fonda Benito era un illot entre els camps de patates que separaven la Vella de les Escaldes i haver-m'he partit el nas xocant amb un francès quan començava Arinsal. La primera anyada de Caldea va ser una cosa llibertina oberta a quatre gats...El meu gos era fill d'Andorra... Andorra és un fabulós experiment que millor mai surti de les seves abruptes fronteres. Andorra són dues tasses de capitalisme preses de cop.

en Girbén ha dit...

Ara que hi penso, Leb: el megarètol de GRANVALIRA inscrit a l'asfalt inclou una L gegantina... Segur que ja veus el possible retrat!

Clidice ha dit...

En fa una pila que em van ensenyar a desenterrar la regalèssia del pastor. Veig que compartim gust per la cosa del rosegar parts del món.

en Girbén ha dit...

Clidi, tu mateixa pots triar que vols ser: o marmota o isard?
Queda fundat el Club dels Rosegadors de Regalèssia Alpina.

Clidice ha dit...

Marmota de tota la vida! onvaparà! ;P

en Girbén ha dit...

Clidi, em sembla perfecta la teva isarda tria. El mite de les marmotes dormilegues silencia l'altra meitat de la seva vida hiperactiva.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Tinc un personal i tendre record dels estanys de Tristaina. Estic a l'aguait del que en diràs.

en Girbén ha dit...

Xiru, per la seva facilitat d'accés, sumada a la propaganda d'uns quants Tours i Vueltas ciclistes, Tristaina deu ser un dels llocs més concorreguts del Pirineu.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, recordar a la perfecció l'himne retrofuturista dels Dro es mereix que et faci l'onada virtual!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Fa molts anys que vaig visitar els llacs de Tristaina.
Fantàstica l'Anna, amb aquesta A gengantina...però en LEb ja ho ha dit abans que jo.
M'enamoren l'enfilall de botànica pirinenca amb què ens regales. Aviat hauré de visitar la vall d'Eina. Hauré de fer-me d'un exemplar de la bíblia botànica del Vigo. Ja trigo, perquè ni tan sols sé identificar una cosa tan simple i abundant com l'argelaga...

en Girbén ha dit...

Estàs de sort, Eulàlia, "L'Alta Muntanya" era introbable fins fa ben poc. Ara el trobaràs reeditat al IEEC o al CEC. T'asseguro que en trauràs profit d'aquests 55 €.

Eduard Ariza ha dit...

Preciós. Realment bucòlic tot el conjunt.

Enric H. March ha dit...

M'estic deixant seduir. Aquests paratges els havia fet de petit, però no en tinc records concrets, només la imatge gegantina de les coses a les quals encara no has posat nom i mesura perquè ets nen i la realitat no es percep amb la raó.

M'estic deixant seduir i deixo que posis color als meus records en blanc i negre.

en Girbén ha dit...

Eduard, fes-me cas: això és literatura. No he explicat que som damunt d'aquell estrip que suposen totes les pistes d'esquí, ni he dit res de les follies motoritzades que alguns andorrans hi practicaven.

en Girbén ha dit...

Enric, aquest és un exercici de comprensió, de mirar d'ajustar el que coneixia i la realitat. A Andorra estan a punt d'aconseguir la proesa de la urbanització continua del fons de totes les valls.

marta (volar de nit) ha dit...

Quines ganes de saber el nom de les flors. Ja pots ben dir que és un lloc concorregut, fins i tot jo hi anava de petita amb els meus pares als llacs de Tristaina algun dia d'estiu. Des de Ripoll, collada de Toses, policies, la casa del formatge, perfumeries, trens de col·leccionista (el meu pare), sucre, cafè, galetes, llet en pols, un hotel, dormir, i l'endemà una excursioneta (molt mini) pels llacs de Tristaina.

en Girbén ha dit...

Marta, arrossegar-se pels prats o xipollejar per les mulleres, capficat en el menut món floral, és un innocent entreteniment amb el que, segur, enllaçaré infància i vellesa.
De les compres andorranes podria dir-ne mil i una (inclosos els trens Märklin, passió única del meu padrí).