D'una aristocràcia blocaire

Res en diria si no hagués l'hagués detectat com una pràctica freqüent; per bé que només restringida a uns sectors minoritaris. La majoria de blocaires som del poble i, per tant, donats a la correspondència fàcil, a acceptar la participació de tothom amb alegria, a respondre a cadascun dels nostres lectors com bonament sabem, i a procurar acostar-nos a casa seva per a dir-hi la nostra, sovint o de tant en tant, amb més o menys encert.
Enllà de la majoria del gran col·lectiu hi ha el reducte d'aristòcrates que anunciava; gent ferma -sí-, que tenen suficients notícies de què els sovinteges per l'habitud dels teus comentaris però que saps del cert que, ni mal de morir, mai t'adreçaran un rengle ni d'estima ni d'enuig. Serà per com els han forjat, però tot apunta a què dedicar una engruna del seu inestimable temps a semblants menesters la deuen creure de pocapenenes (l'empatia és cosa de menuts com tots sabem). Ells es volen molt pel damunt del sistema, tant per a tu -i prou et consta- com per a molts d'altres -com ja has detectat. Aconseguir esdevenir tan desitjat com escàs és un dels súmmums aristocràtics -recordem-ho sempre.

Aprecio la lucidesa com el què és, com un fanal en la nit -i alguns d'aquests aristòcrates són la mar de lúcids-; però, pel damunt d'aquesta il·luminació puntual, preuo encara més la vaga llum difusa que, entre la majoria, som capaços de difondre. Si no fos així demà mateix plegaria del bloc. I apunto la teoria de què aquests sobergs dels que
ara parlava no siguin tots del Real Madrid!

20 comentaris:

matilde urbach ha dit...

A casa en tenim controlats uns quants d'aquests que ni piulen xi xiulen. Són silenciosos, però d'una fidelitat commovedora. No crec que sigui supèrbia ni res, més aviat, que són reservats de mena. Això val pels de casa, els teus no ho sé.
Jo mateixa freqüento un munt de llocs on no dic mai ni mu. Cal Leb, en Galde, la meva maleta, lolita lagarto...per exemple. Espero que no em prenguin per una comtessa descalça qualsevol!!

Eulàlia Mesalles ha dit...

imagino que hi ha de tot, els superbs i els tímids. A mi em sap greu llegir i no comentar, però de vagades no sé si el que dic té prou valua, si porta res de nou. De vagades marxo sense dir res, i poc després torno a dir-hi alguna cosa...
Tot sigui per la llum.

en Girbén ha dit...

MU, avui t'estimo encara molt més.
Com a Foraviat, m'he endinsat en un terreny espès i difícil; difícil per la imprescindible dignitat de silenciar els majors paradigmes (a saber si preuarà la meva callada).
Segur que, com bé dius, aquests silencis tenen un suport en un deix de l'irresoluble sobergueria dels enfilats.

Eduard Ariza ha dit...

Els aristois són els millors, o sigui els aquí congregats. Si hi ha algun bloggero pedant, no vol dir que sigui aristocràtic. XD

Lluís Bosch ha dit...

Jo també en tinc de detectats, i de vegades per un error (seu) es mostren, però com amb recança i volent deixart a entendre que no m'acostumi a la seva participació.
Tot i això, crec que n'hi ha de tímids, i finalment un grup que té ganes de llegir i prou, i que estan educats/habituats a no deixar rastres, sense cap indici de sobergueria.

Allau ha dit...

Jo, si no comento més, és per mandra; però no gosaria tipificar els que callen de cap manera. N'hi deu haver de tot, incloent-hi els que calladets estan més guapos.

Brian ha dit...

Com més d'una vegada l'Allau m'ha trepitjat el pensament. Jo mateix molts cops no comento, però no és per supèrbia, sinó més aviat per tot el contrari: no se'm acut res a dir que pugui aportar un mínim valor afegit a l'apunt de l'amfitrió.

en Girbén ha dit...

La peça que proposava teixir al meu teler no era de les meves... Això s'ha vist d'una hora lluny! No sóc d'improperis, ni, per sort, cap mena de Sostres.
L'apunt d'avui, si ha de passar a la història, ho serà com un dels més impropis i fallits del meu currículum. A partir d'aquí només puc que millorar.
La de vegades que no he sabut, o gosat, dir res davant les notícies magnífiques que llegia en un bloc!

Disculpeu el malentès que hagi pogut provocar.

Lluís Bosch ha dit...

Ha, ha! Molt bona! He tornat ara aquí com mogut per un insint i m'he trobat la teva broma. Veig que tots els comentaristes, de més aguts a menys hi hem caigut de quatre potes. Una jugada molt bona: ara hem fet el ridícul els qui volem deixar comentaris... hem donat la raó als silenciosos i als calladets?

en Girbén ha dit...

Lluís, crec que la meva temptativa d'apunt hauria de ser negligida. Primer per allunyada del meu estil. (Jo, mirant d'esmenar la plana al col·lectiu? Qui m'he pensat que sóc!)
I sobretot, perquè les normes que aquí ens regeixen són, per sort, totes ben tènues i fruit d'un rar consens que no ens cal deixar per escrit.
Ara callaré durant uns dies mentre rumio què no he de tornar a insinuar.

Ferran Guerrero ha dit...

Ara fa molt que no comento per aqui, ja saps, pero et tinc en la freqüencia diaria de visites obligades. D'aquets hi ha a tot arreu, a tot tipus de blogs, a la nostre vida diaria, i els coneixem aixó es el pitjor, a tots ens toca de tant en tant.

Una forta abraçada amic, recordo que tenim una cosa pendent, ho recordo.

lolita lagarto ha dit...

Girbén no callis, no callis..! les temptatives d'apunts més allunyades de l'estil propi.. de tant en tant, són una vàlvula inacabable de possibles ... són petites joies revestides d'ironia..

com l'Eulàlia, a vegades no crec que el que dic sigui gaire interessant i no comento i d'altres vegades comento perquè ho crec interessant i possiblement només ho sigui per a mi..
què hi farem!
bona re-vetlla!!

en Girbén ha dit...

Ferran, si en fa de dies que flipo amb les teves peces de resina!
Quan resulta que qui diu aquestes paraules és un antagonista ferotge dels murs prefabricats (en un procés que potser em porti a la curació), a mica que t'hi fixis, veuràs com de precari -crocanti del pitjor- era el meu enunciat d'avui.
Au bow... a tibar fort fins la tardor. Llavors cap niu de falcons en privarà de res!

en Girbén ha dit...

Loli, dec amagar els meus dies ferotges? La prudència em diu que no i la sinceritat que sí. Encara desconec si el refugi de la ironia és un cobert suficient.

Galderich ha dit...

Doctor, és greu si sóc comentarista compulsiu?

A mi m'agrada posar-hi cullerada malgrat que moltes vegades no ho faig per manca de temps o el que és pitjor... per manca d'idees a aportar!

La Clídice té una teoria divertida que diu que els comentaris és el sou dels blocaires!

El debat, però, és molt interessant i no superflu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Felicitats, Girbén, per aquest article. Cert i ben cert el que dius. I dius bé i ponderadament, pel que em sembla a mi.
M'hi manca una tipologia: més enllà del autosuposat aristòcrata individual, hi ha els que fan del seu silenci parcial -administrat curosament- la manifestació de voluntat de pertinença al col·lectiu de la suposada elit.
Coses del món real i del blogaire, que no és menys real.

Clidice ha dit...

En això del bloguejar hi cabem tots, els aristòcrates que ens regalen la seva saviesa, els afeccionats que ens enriquiu i alguns que, d'alguna manera, conversem i provem d'aprendre dels uns i dels altres. En qualsevol cas em felicito de poder seguir-vos a alguns i, com diu en Galderich, crec que els comentaris són el salari mental del blogaire, sobretot del blogaire de bona fe ;) un premi a una feina feta.

en Girbén ha dit...

Galde,
jo també sóc de comentar. La manca d'idees no acostuma a ser el problema sinó tot el contrari. El sou, o premi, real és l'amistat que pot florir amb aquest joc.

Xiru,
em reconec un aristòcrata de l'estètica que mil vegades ha silenciat la seva opinió sobre la lletjor d'alguns blocs.

Clid,
ja he comentat que no ha sigut el més encertat dels meus apunts. La idea de comentar els comentaris era bona, la resolució de comentar als comentaristes, no.

Enric H. March ha dit...

Ja veuràs, acabarà passant tothom per aquest apunt! :-D

El millor de l'apunt, com totes les paraules que es llancen a l'aire, és que cau on cau. Qui no comenta perquè té les seves raons (les que ha anat apuntant la gent per aquí), no se sentirà al·ludit. Diran "no, en Girbén no parla amb mi". Però si hi ha algú que sí se sent al·ludit, sigui per la raó que sigui (que potser no sospites ni tu), aleshores, touché!

en Girbén ha dit...

Enric:
m'aconsolen les teves paraules.
Ni jo sé perquè vaig voler gratar aquesta crosta...
Quan les crostes piquen de valent te les grates; tot i sabent que, així, mirant d'escurçar el temps del perfecte guariment, te'n restarà un registre cutani permanent. I, d'aquests petits testimonis, en tinc uns milers que m'assenyalaran per sempre.