Foravial # 500

Aquests dies, apart d'aconseguir interioritzar la motricitat alentida d'un ancià artrític, m'afanyo a aplanar l'alterosa pila de llibres de l'estudi. Ara porto dos dies fent un atac seriós al Sin Salvación del Peter Sloterdijk: "El Déu que encara pugui salvar-nos es pren el seu temps."

Endinsar-se pels túnels obscurs de la filosofia alemanya mai arribarà a ser una lectura massificada. Demana voluntat, un seriós entrenament i, pel damunt de tot, la descoberta prèvia de què darrera la seva aspror hi ha el què tant busques: una gran escriptura. Au si no en té de suc el títol d'aquest assaig que trobo al llibre: La época (criminal) de lo monstruoso... A què pot fer cap?
Si fos obra d'un pensador francès amb tirada a la semiologia postmoderna no hi faltaria un capítol dedicat a detectar el retorn dels monstres en la nostra societat. El trobaria en l'èxit de les sèries de zombis i vampirs, en la idolatria pels X-Fighters, en la faç tibant del Berlusconi o en les desfilades d'alta costura. Tanmateix, l'Sloterdijk és alemany i no va a trair, així com així, la seva tradició.

Ell apunta més alt i l'època (criminal) de la monstruositat són els cinc segles d'evolució de la modernitat, entesa com a implantació global de l'artificialitat. I, què voleu que us digui? Fins el més optimista ha d'acabar concedint-li la raó a un pessimista motivat, a condició que se sàpiga explicar amb estil. I, d'estil, l'Sloterdijk en té; un estil que es manté dins la tradició aforística dels bons cops de puny a la taula nietszchians. I no hi ha estil capaç de fer anar més de cul a un lector-subratllador com l'aforístic.
És un veritable "no-parar" de guixar...

- La modernitat és la renúncia a tenir una coartada.

- Per a la teoria moderna, l'home és l'ésser que ha abandonat la seva casa, encara que sigui amb l'excusa de condicionar-la millor.


- D'aquesta forma s'acompleix la modernització com a triomf del comunisme temporal pel gènere humà en la seva totalitat.

- Aquest present terrestre es realitza com igualtat dels homes davant les notícies. Doncs les notícies no són només un gènere lingüístic mundial entre d'altres...


- Del vidre i de l'acer, de nous materials i de nous sistemes d'escriptura creix un entremón que no pot clausurar-se ni ser dominat per cap síntesi...,


- Qui creu estar veient el pròxim final del què sigui treu conclusions falses del seu cansament dels processos mundials.


Llegint-lo amb atenció trobo que, de fet, em situa entre els reduïts grups de resistents al corró de la modernitat; als quals -i en positiu- Sloterdijk titlla de "conservadors". Som aquells que, enfront la definitiva globalització, encara defensem les bondats d'un "regionalisme" i, també, tots aquells que mantenim una fonamentada "preocupació ecològica" (res que hagi de ser confós amb la crida dels innombrables lemes-placebo com ara Bio-, Eco-tech, Smart, Ultra- o Adventure).


Arribat a aquest punt, se m'ha acudit que rastrejar el meu tarannà dins del Foravial seria una manera profitosa de celebrar els primers 500 apunts. (500 si excloc els 278 previs de L'Empriu i el dret de pas, és clar). Però, com fer de saurí dels propis interessos? Com detectar, sense entrar a fons en els perquès, què sí i què no? O, millor dit en el cas d'un rodamón, on sí i on no? Seria possible una mena d'índex analític dels indrets aquí tractats, com una cartografia sumària del meu volgut univers? Res de més fàcil de projectar. Només demana la paciència d'anar recorrent, un per un, els 500 apunts i anar clavant al mapa la xinxeta virtual corresponent a cada lloc referenciat. La gràfica resultant -ho sé d'antuvi- haurà de palesar el meu criteri d'expansió radiant; com, efectivament, mostren els resultats.


Aquí m'aturo. Sense anotar tots els indrets extra-terrenals que he visitat; el més distant de tots ells la formidable col·lisió de les dues galàxies Antennae, a 45 milions d'anys llum..., un succés de quan aquí prosperaven els mamífers arcaics però que veiem en present. I m'aturo un punt parat davant d'una coincidència que detecto. Oi que Sloterdijk tracta a la nostra època de criminal? Aquest exercici d'avui és exactament al que es dedica la Geographic profiling, aquella branca de la criminologia que manta vegades hem vist a les pel·lis i a la tele. Ja sabeu: aquells investigadors parats davant d'un mapa mirant d'esbrinar el perfil d'un criminal pels indrets on ha deixat rastres de les seves malifetes. La sèrie de les meves suma ja més de cinc-centes.

18 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Aquests alemanys...! El títol ja actua com un filtre que allunya les masses de lectors i en deixa dos o tres. Llegint els aforismes sí que penses en Nietzsche, tot i que jo aquest estil que sembla una mescla de pensament i de poesia de vegades el trobo massa críptic. Segurament és perquè sóc més superficial, i si em parlen de monstres moderns aniria a parar, també, a zombis, Berlusconi i uniformes dels Mossos.
El plànols de l'expansió de l'Imperi Foravial són fantàstics...!

SM ha dit...

500 felicitats! I que en vinguin 500 més!

en Girbén ha dit...

Això dic jo, Lluís: aquests alemanys! Imaginat un país on, des del 2002, es manté a tele pública un programa de debat filosòfic entre L''Sloterdijk i el Safranski (d'aquest només he llegit "El Mal" sobre l'origen i les raons del mal -un tema infinit, com pots imaginar-).
M'agrada això de l'Imperi Foravial. Ve a ser com jugar al RISK i que et toqui la missió impossible de "dominar el Món", quan tothom sap que l'Emperador va despullat!

en Girbén ha dit...

Salvador, ho procurarem. Potser sí que no tenim salvació però puc presumir de conèixer a un Salvador.
Hi hauran més sotragades. Arribaran nous dubtes. Un dia voldré esborrar-ho tot i, potser l'endemà, celebraré no haver-ho fet. Tanmateix -com bé saps-, quan ets d'explicar històries no tens altra opció que seguir endavant. Gràcies per l'alè.

Galderich ha dit...

500 aniversari d'un imperi gal·làctic! Això són paraules majors sense subterfugis a la manera de lemes-placebo. Tot natural, amb les dosis de mística i realitat justes.

en Girbén ha dit...

Galderich, no hi ha res com tenir lectors esplèndids... I sort que això d'imperi no ho has escrit en alemany. Perquè mira quin mal d'ulls fa: 500 Jahrfeier des Galaktischen Reich!

La cartografia deixa clar que és un territori ampli però ple de forats. Ara m'ocuparé d'anar-los omplint. Com pot ser que no hagi dit res d'Àfrica???

Clidice ha dit...

Això em pregunto jo: t'has deixat la mare Àfrica! De subratlladora a subratllador: per molts apunts! em quedo per dalt rellegint el subratllat :)

en Girbén ha dit...

Clidi, un cop detectat el meu oblid africà ara em pertoca solucionar-lo.
Aviat m'embarcaré en unes llargues expedicions que ni les del Livingstone :)

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Sort que estaves a prudencial distància de la col·lisió galàctica, altrament no haguessis arribat als 500. Moltes felicitats.

en Girbén ha dit...

No et pensis, Xiru, que nosaltres (a 300 Km/") anem camí de viure la col·lisió entre la Via Làctia i Andròmeda. Quants apunts puc haver escrit quan això succeeixi, d'aquí uns 3000 milions d'anys? El nostre Sol, si més no, continuarà cremant com ho fa ara.

Eduard Ariza ha dit...

Això de la coal·lisió galàctica m'ha fet gràcia.
M'agraden les imatges, però els raonaments són excessivament pessimistes.

Jaume Llanes ha dit...

Et felicito sincerament per la quantitat d'entrades assolida, però sobretot, per la qualitat que sempre saps mantenir toquis el tema que toquis.
Confesso que per a mi és un immens plaer visitar sistemàticament (en silenci o participant ocasionalment) el complex, singular i riquíssim univers del teu bloc, ple d'energia creativa, i espero que el gaudi no s'acabi.
Voldria destacar també l'exquisidesa del tracte que dones als comentaristes, pels quals sempre tens una resposta personalitzada, positiva i respectuosa: en els temps agitats que corren és una gran virtut ètica i estètica.
I per no semblar un pilota, voldria apuntar una petita nota discordant: tot i sentir-me identificat amb el "teu" posicionament final de la lectura del llibre que comentes, no puc estar-me d'expressar que no veig gaire diferència entre la retòrica alemanya i la francesa, a part de les particularitats dels adjectius. No sé reconèixer la filosofia en aquesta mena de foc d'encenalls de negativitat, perquè sempre he pensat que la filosofia era una activitat aspra, humil i mesurada (no és un cert art de la mesura, la filosofia?). Per molt que l'autor comparteixi programa televisiu amb Safranski, em sembla que aquest té un tarannà força diferent, com es reflecteix en les seves també brillants obres. Però a França també es poden trobar propostes alternatives a la aborrida retòrica dominant, només cal tastar per damunt l'obra d'un ja clàssic actual com Nicolas Grimaldi (la nissaga Grimaldi també té algun personatge il·lustre de veritat).

en Girbén ha dit...

Per bona, Eduard, aquesta coal·lisió que t'has tret de la màniga ;)
Sobre el pessimisme et diré que ha sigut una el·lecció meva. El llibre és un recull d'assaigs i el del pessimisme no n'és el to dominant. Imagino que aquí deu haver posat en pràctica el vell recurs de tensionar dramàticament el cas; fins assenyala, en un altre text, que això ve del mateix Sòcrates. Només cal passar al següent assaig sobre Cioran (al que magistralment qualifica d'atleta de la desesperació), per sentir-lo conciliador. És clar que al costat de Cioran tots passem per ànimes càndides!

en Girbén ha dit...

Ep, Jaume, espero que l'escampall Foravial no s'aturi. No saps la mena de satisfacció que és per a un diletant que li reconeguin una certa qualitat.
Sobre les teves discrepàncies diré que en la resposta a l'Eduard ja matiso el negativisme que planava per l'apunt. Per bé que subterràniament, en Sloterdijk és pot detectar la influència dels seus mestres hindús; i, d'humils i mesurats, aquests ho són prou (seria un tema llarg esbrinar perquè encara resulta necessari dissimular les incorporacions d'altres tradicions en el pensament occidental).
Una mostra de com el pessimisme no és el seu discurs principal la trobo a la saludable Postil·la teòrica sobre la ironia, on preconitza l'aparició d'una tercera via irònica: la ironia cibernètica. Un mínim contrast entre les seves consideracions sobre l'efecte civilitzador de la ironia i la realitat que anem construint rere les pantalles li dona la raó.
I buscaré al Grimaldi -que desconeixia-. De fora estant, si realment pertany a la nissaga principesca, aquest home n'ha de saber un munt de simulacres d'opereta.

Puigmalet ha dit...

Un exercici fantàstic de cartografia blocaire, que necessita el seu temps i deu provocar moltes reflexions a l'autor.

A partir de la segona cita del filòsof he corregut a la lleixa a buscar la resposta de Hölderlin...

Felicitats pel camí fet i desfet. I salut!

en Girbén ha dit...

Si que n'ha provocat de reflexions, Puigmalet, aquesta cartografia... Com és que encara no n'hagi dit res del nou sindicat de xamans siberians? Són coses que si no resolc jo no ho farà ningú.

Dius que has corregut a buscar la resposta de Hölderlin... Potser era aquella de "La vida és la tasca de l'home en aquest món"; que bé podríem acarar amb l'aforisme de Cioran: "Algú fa servir contínuament la paraula vida? Sapigueu que és un malalt". No cal que digui quina de les dues trio.

marta (volar de nit) ha dit...

Quina sort que vaig tenir de descobrir el teu blog! Quants universos, quantes pedres, quantes imatges que hi he trobat. Fa dies que volia dir-te que la violeta africana ha fet flors. És el primer cop que em passa. Segur que és perquè va notar que parlàvem d'ella. Una abraçada molt gran. O no. Millor cinc-centes! I jo també em quedo amb Hölderlin.

en Girbén ha dit...

Marta, això de la violeta m'ha emocionat. Només volia solet, bon reg, i molta vidilla del col·lectiu.