5 poetes, 5


A salts, en contínues travesses... És una de les possibles maneres de llegir però no tots els llibres l'admeten. Aquest quasi ho exigeix.

Sabedor que al llarg del temps hi aniré tornant, vaig d'una riba a l'altra del volum com qui passa un riu a gual: mirant d'escollir les pedres d'aparença més planera. D'opcions de trànsit n'ofereix un munt. El mínim són cinc salts, cinc escales als cinc ports segurs que, segons l'Antoni Marí, asseguren una bona navegació per la poesia moderna. Poe > Baudelaire > Mallarmé > Valéry > Eliot.

Podrien haver sigut uns altres? I perquè no: Whitman, Rilke, Cavafis, Lorca i Pessoa? Tots ells substancials, sí, però, tanmateix, no dibuixen la definida línia successòria del quintet que aquesta antologia recull.

Cinc grans poetes, doncs, amb lligams decisius..., i ni un poema com a tal. Tan sols aquells textos tan difícils de trobar a casa nostra: només assaigs, articles, conferències, correspondència... Tot prosa sobre poesia (que és com dir sobre tot el possible) amb un muscle extraordinari en tots els ordres; no només en el poètic. Alertant d'això, tothom entendrà que el present recull defugi qualsevulla pressa lectora. Li fas una passada. Anotes uns passatges enlluernadors... I l'endemà, o l'altre, hi tornes amb les ganes intactes.














[...] Es en la música, quizá, donde el alma alcanza de manera más íntima ese gran final por el que lucha al recibir la inspiración del sentimiento poético: la creación de la belleza celeste. Puede ocurrir, de hecho, que en ocasiones se alcanze realmente ese final sublime. A menudo se nos hace sentir, con un estremecimiento de placer, que en un arpa terrenal se han pulsado notas que no pueden serles desconocidas a los ángeles.

Edgar Allan Poe
El principio poético








Se ha hablado mucho en estos últimos tiempos de Edgar Poe. El hecho es que lo merece. Con un volumen de nouvelles, su reputación ha cruzado los mares. Ha asombrado
, sobretodo asombrado, más que emocionado o entusiasmado. Ocurre generalmente lo mismo con todos los novelistas que se mueven apoyándose sólo en un método creado por ellos mismos, y que es consecuencia de su personalidad. No creo que sea posible encontrar un novelista fuerte que no haya llevado a cabo la creación de su método, o, mejor, cuya primitiva sensibilidad no se haya reflejado y transformado en un arte concreto. También los novelistas fuertes son todos más o menos filosofos: Diderot, Laclos, Hoffmann, Goethe...

Charles Baudelaire
[Presentación de Revelación magnética]




En efecto, traigo noticias. Las más sorprendentes. Un caso igual no se ha vivido aún.

Se ha tocado el verso.
Los gobiernos cambian; la prosodia queda intacta siempre: sea porque en las revoluciones pasa desaprecibida, o porque no se impone el atentado con la opinión de que este dogma último pueda variar.
[...]
Si, en el futuro, en Francia, resurge una religión, será la amplificación en mil gozos del instinto de cielo en cada uno; mejor que otra amenaza, reducir este impulso al nivel elemental de la política. Votar, incluso para si, no contenta, como expansión de himno con trompetas que convoca al júbilo de no emitir ningún nombre; ni el motín envuelve suficientemente con la tormenta para chorrear, confundirse y renacer, heroe.


Stéphane Mallarmé
La música y las letras
(transcripció d'una conferència dictada a Oxford i a Cambridge)











Se creyó por mucho tiempo que algunas combinaciones de palabras podían estar más cargadas de fuerza que de sentido aparente; eran mejor comprendidas por las cosas que por los hombres, por las rocas, las aguas, las fieras, los dioses, por los tesoros escondidos, por las potencias y resortes de la vida, más que por el alma razonable; más claras para los espíritus que para el espíritu. La misma muerte cedía a veces ante los conjuros rítmicos y la tumba dejaba escapar un espectro. Nada más antiguo, ni por otra parte más natural, que esta creencia en la fuerza propia de la palabra, que se creia que actuaba menos por su valor de cambio que por alguna clase de resonancias que debía excitar en la substancia de los seres.


Paul Valéry
De l'assaig Le decía yo a veces a Stéphane Mallarmé




[...] lo más que se puede decir, y ya es mucho, es que lo que (Baudelaire) sabía lo descubrió por su cuenta. En sus Diarios íntimos, y especialmente en Mi corazón al desnudo, tiene mucho que decir sobre el amor entre hombre y mujer. Un aforismo que se ha citado con frecuencia es el siguiente "La volupté unique et suprême de l'amour gît dans la certitude de faire le mal". Esto significa, a mi juicio, que Baudelaire ha percibido que lo que distingue las relaciones entre hombre y mujer de la cópula de las bestias es el conocimiento del Bien y el Mal (del Bien y el Mal morales, que no son el Bien y el Mal naturales ni lo Bueno y lo Malo de los puritanos). Como tenía una noción imperfecta y vaga del Bien, fue almenos capaz de comprender que el acto sexual como acto maligno es más digno y menos aburrido que el jovial y natural automatismo "dador de vida" del mundo moderno. Para Baudelaire, la maniobra sexual al menos no es algo análogo a unas sales medicinales.


T. S. Eliot
Baudelaire



Just ahir, mentre llegia el poema Las d'un amarg repòs del Mallarmé, pensava en aquells profits que pretenia treure'n del meu forçat repòs. Valgui l'entrada il·lustrada d'avui com a mostra de la meva voluntat.

Ah! I qui aconsegueixi, ja no dic treure-li tot l'entrellat, acostar-se al sentit dels retrats -marca de la casa-, tindrà com a premi la ploma sintètica TRADIO amb què ahir els vaig dibuixar.

18 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Dilluns tornaré a la civilització, i ja tinc un llibre per anar a comprar de seguida (aquest és dels que cal comprar). No hi ha gaire literatura que es pugui llegir d'aquesta forma intuïtiva o a l'atzar, ben pocs.
(Veig que els teus dies de repòs són apassionats).

Ferran Guerrero ha dit...

Ara m'has fet recordar Flores en la hierba de Walt Whitman, un llibre que sempre portava a sobre en la meva epoca d'estudiant.

Sempre sorprens, a veure si et puc sorpendre el cap de setmana...

Ferran Guerrero ha dit...

Jejejejej, que bo, no m'havia adonat fins ara de detall "Bleau".

en Girbén ha dit...

Lluís, en trauràs petroli. Hi ha una cosa extremadament moderna en la llibertat d'aquests escrits d'aparença casual; com, també, hi ha un alè clàssic en la seva profunditat.

en Girbén ha dit...

Veig, Ferran, que ja te n'has adonat que el Mallarmé sesteja al peu de "le coeur"... Endevina d'on l'he tret.
La cosa ve de la temporada de repòs que el poeta va haver de passar a Fontainebleau. No vaig saber estar-me'n d'imaginar-lo pel "Bois".
D'aquí en deuria treure'n uns versos com aquests:
calm bloc ací caigut d’algun desastre fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.


Ah! Molta sort pel Piri!

Ferran Guerrero ha dit...

JIijijij, no he dit res encara del Piri, i tu ja has llegit el meu pensament, estic neguitos com un nen, molt nervios per volar divendres cap alla dalt i veure que ens espera alló que vas recomanar-me, ara i anem, espero que a per totes, i amb totes les bones intencions del mon.

Ja t'explicare, la idea es aconseguir el Rotpunkt de tota la via, alliberar els artificials.

Et mantindre informat.

Gràcies

Galderich ha dit...

És curiós. Anava a dir que aquests dibuixos semblen fets d'un professional. Per què "semblen"? Per què són d'algú que jo conec? Vet aquí una cosa que ens hem de plantejar quan llegim i gaudim del teu bloc!

Text i dibuixos ben lligats però tinc una època massa estrellada per treure'n l'entrellat més profund. A vegades el gaudi intel·lectual i visceral complementats són el millor per mirar i deixar que tot flueixi de la vista al cervell sense més explicacions.

en Girbén ha dit...

Amb els teus comentaris, Galderich, també deixes traslluir la bondat del teu ofici. Prou entendràs que digui ofici i no professió. M'agrada pensar que ens lluiria més el pèl si tothom acceptés la magnànima entrega, alhora que anivelladora condició, que suposa un ofici. Una professió es té -és una possessió-; en canvi, d'un ofici s'és -és tant una identitat com un saber.

De tot això tracta -com bé has endevinat- aquest apunt; el 499 del Foravial. Com que se m'ha concedit temps a dojo, vaig imaginar una entrada com les faria totes si disposes de tot el temps del món.

Eduard Ariza ha dit...

No estará mal per llegir un llibre d'aquest tipus.

en Girbén ha dit...

Eduard, és una lectura radiant com una ceba. A partir del nucli de Poe, la cosa creix a base de textos fonamentats en lectures prèvies.

maite mas ha dit...

Girbén,

Molt interessant aquest intercanvi intel·lectual entre els grans. Veig que el teu repòs està sent molt productiu. Mentrestant gaudeix d'aquestes petites joies en la seva part teòrica.

Eulàlia Mesalles ha dit...

L'immobilitat t'és pròspera! Resulta molt interessant aquest diàleg que produeix la tria de textos. M'agrada això de parlar de poesia des de la prosa...
Amb aquestes recomanacions necessitaria un repòs imposat com el teu... (no és que en necessiti la causa, ep!)

Glòria ha dit...

Ei Jordi! Sóc la Glòria. Vaig ser la teva "pájara" una nit de música relacionada. A través d'en Victor m'he assabentat del teu repòs forçat. De dolors en sé un xic i el millor que et puc dir és que aquests que ara pateixes són temporals. Ànims i força!
Tornant al tema d'un post anterior, et diré que mai abans he posat cap comentari bàsicament per dubtar de l'interés del que pugui jo dir, però que sàpigues que et segueixo i admiro.
I com que no et vull fer mal, guarda la forta abraçada que t'envio per quan estiguis del tot recuperat!
Salut!

en Girbén ha dit...

Maite, no et pensis, que també he dedicat una bona estona a rellegir una part de la seva obra substancial: L'amorosa Annabel Lee..., les confidents Femmes damnées..., el fonamental Un coup de dés, jamais..., una mica de la ferotge intel·ligència de Monsieur Teste, només unes gotes per no prendre mal..., i un bon raig dels Four Quartets, que sempre fa bé revifar la presència dels quatre elements.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, és exactament com dius: un diàleg, un continuu transvasament d'idees que desfigura aquella concepció del poeta com un paio enfilat en una torratxa. La veritat és que la seva prosa és tan llustrosa que fa goig.
Ep, no et fotessis ara una trompada a fi de poder disposar de temps!

en Girbén ha dit...

Glòria, qui no sàpiga de què va això de "la meva pájara" estarà obligat a malentendre-ho.
Prou recordo que el darrer cop que et vaig veure estaves ben ferida. I estic encantat de saber que segueixes les meves divagacions; i, de comentaris, aquí n'hi caben de tota mena..., fins i tot les abraçades en diferit.

Glòria ha dit...

Tens tota la raó Jordi! Això de la "pájara" porta a malentesos. Aclarirem, doncs, que no, no té res a veure amb el Tour ni la nostra relació es basa en el ciclisme. Però durant una nit d'allò més "piola" (a la argentina) vam relacionar música i ornitologia. I, de moment, no diré "ni piu" més. Apa.
Espero que et trobis millor! Salut!

en Girbén ha dit...

Glòria, ja em vaig trobant millor. Gràcies!
I el malentès es resol aviat amb un enllaç:
http://foravial.blogspot.com/2009/05/musica-i-ornitologia.html