Del final al principi

Alhora que R.L.Stevenson es demanava "Què he de fer per a viure una aventura verídica i poder tenir, així, coses per a explicar?", al 1872 Negelmackers fundava la Wagons-Lits i amb ella el modern viatge turístic. Imagino que encara ens movem entre aquests dos pols i, també, davant la necessitat d'explicar un viatge m'urgeix la pregunta: Com ser succint?

Ara recordo la resposta del meu padrí en ser preguntat sobre NY (a finals dels 60 ell era el primer conegut que la visitava). Ni tan sols va dir "Brutal!"..., només "Bruta!". Una conclusió que ho deia tot d'ell i res de la ciutat, i que, ja de petit, em va ensenyar a sordejar durant l'anual visionat dels seus carros de diapositives, no fos cas que m'anorreés tot allò que de fabulós tenien llocs com el Salto del Ángel o la Polinèsia; llocs que fa quaranta anys el padrí inaugurava pel turisme català.
Quan al 1977 vàrem trepitjar Manhattan vaig veure que s'havien afanyat a fer neteja; i al 1997 que l'endreça encara es mantenia.

 Com ser succint, doncs, i no anar atabalant amb un dubtós anecdotari viatger, i, encara menys, mirar d'embotir un nou feix d'imatges a l'atapeït arxiu icònic que tots tenim? De la darrera excursió per alguns racons occitans, després d'un fort destil·lat, n'han quedat unes 250 imatges vàlides i ara caldrà fer-ne una esporgada radical.

De tot això se'n podria perfectament parlar a l'indret que recull la darrera de les imatges d'enguany. Un cafè filosòfic és una immensa prometença i més si pertany al CORNELIA, un d'aquells hotelets de somni (per qui se'l pugui pagar); del que us recomanaria l'habitació "La Romantique" amb llit rodó, jacuzzi i wifi (que filosofar cansa més del que sembla). Això para al casc medieval de Bruniquel, una vila encimbellada en un meandre de les gorges de l'Aveyron; un lloc tan habitable que s'hi coneix població des de fa 350000 anys. Era tan d'hora quan ens hi passejàrem que no ens varem creuar amb ningú, fet que ens va fer creure  desitjables uns preciosos palaus del XIV en venda; una opinió que hauria variat al migdia, quan el poble funciona com escenografia turística a ple rendiment.

 
Vam remuntar els carrerons fins al llegendari castell, que, com tan sovint passa per aquestes dates, trobàrem desfigurat pels escenaris del seu festival de teatre. I, en veure el cartell de La Bella Helena que a les nits s'hi estava representant, vam arrencar a córrer cames ajudeu-me. 

De l'altre extrem del viatge, del seu inici, en recupero una imatge inesborrable...
Plovia sens parar, cosa que magnificava la solitud de les Corberes. Seguíem un estret fil d'asfalt entre els colls de Paradís i de l'Òme Mort i, de sobte, vaig frenar davant la portalada del paller d'un mas aïllat. Mentre la retratava un home osc aixoplugat sota un porxo va assentir amb orgull. 


Davant d'aquesta porta estic obligat a ser succint... I si algú es veu amb cor de creuar-la, que vingui i m'ho expliqui. 
 

12 comentaris:

Brian ha dit...

De Manhattan a la porta dels peus (de be?) de Bruniquel. Déu n'hi do, no es pot ser més succint.

en Girbén ha dit...

De be, Brian, no..., un llarg carnatge de senglars (imagino que ara es deu veure millor). I és impensable a Bruniquel, una de les viles amb més guardons turístics de França. El turisme és asèptic per antonomàsia.

Brian ha dit...

Sí, i també té més sentit. La zoologia no és lo meu... :)

Glòria ha dit...

Jordi, quina imatge terrible la d'aquesta porta! Els meus ulls veuen tallats tot de peus dels meus veïns (et recordo que visc a Sant Genís dels Agudells)... I per més inri sóc vegetariana... No seré jo qui traspassi aquesta porta, ja t'ho dic ara.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Sens dubte, em quedo amb la porta plena de peus de porc senglar.
Entre fer el turista o viatjar em quedo amb la segona opció. Els temps actuals ens impulsen a la primera, la qual també té avantatges. Potser ens cal saber triar entre les coses bones que ens ofereixen les dues opcions. No sempre és fàcil.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Pel que fa a la porta... volia dir que les coses terribles tenen un punt de bellesa fascinant i misteriós... Ens atrau ens fascina i alhora ho temem. Suggerent.

en Girbén ha dit...

Glòria, em fas pensar que la novel·la podria anar de la persecució d'un home, vist com cruel als ulls de la gent, quan, de fet, està fent un gran servei caçant els senglars de Collserola. Perquè hauríem de veure si el que entenem com un parc natural no s'ha convertit en un àrea reservada a la cria del senglar. Cal veure els estralls que fa la seva superpoblació al sotabosc. Aquí no hi ha tendresa que valgui, urgeix una partida de llops que faci net de tant porc. I no seria bonic d'escoltar els seus udols des de St. Genís?

en Girbén ha dit...

Eulàlia, el joc que exigeix aquesta dualitat és permanent; i ho és tant per com mirem de satisfer el nostre neguit viatger com per la gestió del nostre territori. No tot pot estar promocionat i edificat; calen bons espais inalterats on retrobar la real cadència del temps.
A una hora d'aquesta portalada hi ha l'escenogràfica ciutadella de Carcasona funcionant com a gran hit turístic..., i a mig camí vam encertar una abadia gòtica, perduda pels boscos i, volgudament, no ressenyada a les guies. Ja saps que no som missaires, però vam passar-hi una estona gloriosa escoltant-hi la missa de 8, cantada per unes monges clausurades i fora del temps.

Galderich ha dit...

La darrera imatge és impactant, massa impactant!

Només esperem que "Foravial editors, els llibres sensacionals" ens diguin quan serà la presentació. L'esperem en candaletes...

en Girbén ha dit...

Galderich, encara recordo haver vist, i d'això no fa pas tant, unes urpes de voltor clavades a la portalada d'un casal muntanyenc; protectores del mal com ho són les carlines. Crec que d'aquí pot venir aquest desfici terrible.

El llibre respon a la voluntat de ser succint: un disseny de portada que permeti imaginar el relat del seu interior.

Eduard Ariza ha dit...

Enhorabona per la publicació. Segueixo el comentari del Galderich, a veure quan és la presentació.

en Girbén ha dit...

Eduard, el llibre és la ficció d'una ficció; tan sols l'arxiu JPEG (1800 x 1485) de la portada. Ara, si algú s'anima a escriure'l em comprometo a canviar-ne el nom de l'autor ;)