Goya als peus dels caos

Passem per Castres amb un adreça assenyalada a l'agenda: el Museu Goya.  

El museu ocupa l'antic palau del bisbe -un edifici que arquitectònicament ja paga la pena- i les seves tranquil·les sales permeten fer una ben curiosa excursió per la història de l'art espanyol. Des d'una munió de fantàstics ídols ibers fins a un inevitable Picasso de garrafa, passant pels mestres gòtics i barrocs (Borrassà,Velázquez, Ribera, Ribalta, Murillo i un destacable quasi-surrealista Zurbarán), i Fortuny, Zuloaga, Sorolla..., i un pati del Rusiñol que ja voldria jo al menjador.

Del Goya que dona nom al museu -sèries de gravats de perfecta estampa apart-, en tenen tres i tots boníssims: l'aclaparadora Junta de Filipinas, el vívid retrat de Francisco del Mazo, i l'obra per la que volgut entrar al museu, l'Autoretrat amb ulleres. A partir d'ara, quan pensi en Goya (un pensament més que útil) me l'imaginaré més proper, amb ulleres com jo.

En la petita història de com es va forjar aquest anòmal museu hi apareix un personatge que em diu forces coses del seu país, tant de França com d'Occitània. Raymond Nauzières (1861-1940) fou, com a arxivista i bibliotecari de Castres, el primer a pensar que aquests Goyas havien de fer-se públics. També va ser felibre, és a dir poeta i activista del Felibritge, el moviment occitanista fundat per Frederic Mistral; un moviment que, vist el panorama actual, va ser un de tants fracassos de la dignitat. 

Un mèrit més que li hem de concedir a Nauzières és el de la descoberta del Sidobre. Com a excursionista, poeta i fundador de la secció local del Club Alpí, es va dedicar recórrer aquesta fantasiosa comarca veïna de Castres, a cartografiar-la i a nominar la infinitud de blocs que s'apilen als seus portentosos caos granítics, publicant-ne després els resultats de les seves descobertes. Així, si ara el Sidobre és un dels més estimables paisatges que ens puguem imaginar, poc o molt és per mor del Raymond.

Anava jo rondinant: On coi són el famosos pedrots del Sidobre? quan per poc no ens estampem al riu de pedra de la Rouquette. I quina cosa mai vista! Dir-li riu resulta correcte: bé escoltes la remor d'una aigua que no veuràs en cap moment colgada com està per aquest codolar fora mida. 
Remunto la llera, 1/2 km o més, pel corriol que la flanqueja, per a després llençar-me, en una cursa brava, riu avall, saltironant per les testes dels monòlits. Que ningú ho provi, això de galopar per un trencacames com aquest, si abans no ha aprés els rudiments de tan salvatge i joiosa disciplina per les tarteres pirinenques. Si tingués més iniciativa de la que tinc, aquí organitzaria una cursa d'obstacles naturals que faria furor com a esport de veritable risc. Les teles me la traurien de les mans..., i res de permetre que els corredors anessin protegits com a gladiadors (com ha esdevingut norma)!  La gràcia rauria en què els errors tinguessin el seu just preu i -digueu-me morbós-, que qui se la fotés necessités uns litres de mercromina i una bona mà de guix per a refer-se.
A la tarda, tot recorrent l'emboscat Caos de la Baume, entenc perquè el Sidobre no s'ha convertit en una meca pels practicants del búlder. Aquest blocs constitueixen una escenografia de conte però la seva superfície no té per on agafar-la. Cap relleu, cap presa, només els cristalls roents de quars, feldespat i mica.  Al vespre maldo durant una estona amb una bola de petanca poc més alta que jo. La perfecció de la seva esfericitat m'acaba rebutjant tal i com preveia. Si més no, la impossibilitat, en el seu grau absolut, et lliura del fracàs.

No és que el Sidobre sigui només caos de granit. També hi corre un bon riu, l'Agout; als torrents podem trobar-hi salts que mereixen la seva anomenada; els seus boscos -de roure, castanyer o faig- fan goig de tan esponerosos..., tanmateix, una i altra vegada retornem al seu rocam identitari. Només cal passar per Burlats, la població monumental del Sidobre. A l'Abadia desensostrada hi trobem una meravellosa hipòtesi simbòlica. Què passaria si, en absència de creus, fos l'ou l'emblema representatiu de les nostres creences? Quina inversió més justificada; tota la joia i les prometences de l'inici en comptes del dolor torturat del final... Aquí recordo que som en terres tendents a les místiques alternatives, de càtars o albigesos, d'il·luministes i hugonots...
Retornem al plateau del Sidobre (per unes rampes del 30% que farien les delícies dels ciclistes) i dalt retrobem el granit: Qui en vulgui una llosa de la mida que sigui només ha d'aturar-se i agafar-la (si pot). Els vorals de les carreteretes són els magatzems de la infinitat de picapedrers de la comarca (aquí és produeix el 70 % del granit francès). També hi ha l'opció de passar per l'exclusiva Boutique du Granit i emprovar-se uns quants modelets...

Poc o molt, aquí tothom passa per la pedra. Resulta imprescindible acostar-se a Sept-Faux i conèixer la Mme. Archimedes, l'amable senyora que t'obre les portes de casa per tal de poder passar de la teoria a la pràctica. Ella soleta, amb un curiós bastó del que'n penja un cistellet, es capaç de moure dos penyals apilats que pesen més de 900 tones!!! (el cistellet, no cal dir-ho, és per recollir les almoines que mereix la seva gesta qüotidiana). Sembla una mica de Sísif, això de viure de moure un pedrot...
Passarem la jornada dedicats al caos, a aprendre la impagable lliçó sobre les virtuts de la desorganització que ens ofereix;   a recórrer minuciosament els chaos i prendre imatges de tots els blocs que Nauzières va batejar ara fa un segle. Només ens deixarem les Trois Fromages per així tenir una innecessària excusa per a retornar-hi.

19 comentaris:

Ferran Guerrero ha dit...

Fantastic, no puc dir res mes...

Molt bones vacances

en Girbén ha dit...

Ferran, d'alguna manera aquest post te'l dedico. Em costa d'imaginar a ningú més feliç pel Sidobre com ho series tu.
I no és cert que la impossibilitat sigui la norma absoluta -era només un recurs retòric-; de línies factibles, per bé que poquíssimes, n'hi ha..., les que hi ha són excepcionals, de pura antologia; línies mestres que enfosqueixen tota la morralla supèrflua.
Tot i sabent que et posaràs malalt, per email et passo dues perles: l'una d'una inusitada rebava del Caos de la Baume i l'altra de l'antropomorfa pedrera abandonada de la Rouquette (amicalment et demano que em perdonis aquesta infecció).

Brian ha dit...

Quan era jove m'encantava saltar d'un roc a un altre, i si entre mig hi corria un riu, molt millor. Si ho intentés ara, no me'n sortiria ni amb mercromina i guix :)
M'has fet venir ganes de anar a visitar aquest país dels grans ous. Aquests sí que ho son, i no els del Dalí.

en Girbén ha dit...

Brian, veus..., la meva edat mitjancera em permet entendre't del tot.
Ja us ho dic: les passejades pels caos del Sidobre poc tenen a veure de l'exigència que aquí pugui haver-lis atribuït. Tot són corriols planers de somni!!!

Lluís Bosch ha dit...

Jo més m'esimo no dir res de la meva habilitat per saltar entre grans pedres, perquè crec que tu en vas ser testimoni ara farà un any. El vertígen m'aclapara.
Prò sabent saltar o no, la potència creadora de la naturalesa no tan sols ens supera de llarg, sinó que crea imatges magistrals. Qui pugués ser igual de creador, ni que fos per un dia...!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

No m'imagino un àpat millor. De primer el museu, de segon els granits, o a l'inrevés?
Si els del Syndicat d'Initiative de la zona et llegeixen, segur que et compren els drets d'autor del teu magnífic article.
Per poc que pugui, un dia o altre et seguiré les passes. Les menys agosarades, és clar.

en Girbén ha dit...

Xiru, del Syndicat d'iniatives de Castres en fou fundador en Nauzières; ja pots imaginar com puc arribar a preuar el teu comentari...
Deu ser un pensament esbojarrat, però crec que ens pertoca a nosaltres l'abraçada primera o renovada; un dir o constatar: Ja m'explicareu on recoi veieu les diferències???
Poso les mans al foc sobre que la contrada del Sidobre us complauria.
(i no t'abstinguis a demanar-me items turístics, els servo tots a la rereguarda).

en Girbén ha dit...

Ara que m'hi aturo, Lluís...
Si algú del món blocaire pot donar fe de la meva inútil habilitat per a gaudir dels més intransigents caos de blocs, aquest ets tu.
Corro a dir que haver adquirit un do tan notòriament estèril només és cosa dels pares, i que ja m'agradaria poder competir amb ma mare, en igualtat de condicions, per inferns rocallosos i del tot descuidats, com les Canals de Boteró o la Coma de l'Abeller.
Arribarà un dia en què les meves passions caòtiques em diguin prou... Mentrestant ja sabeu on trobar-me: pels Caos!

Galderich ha dit...

Tant el museu de Castres com el Sidobre són una tartera de roques descomunals que no es poden saltar sense prendre mal.

I si, quan pensi amb en Goya -el meu iniciador a l'art- tindré present aquest retrat, amb ulleres. Recordo de petit la visita al museu i com em va impressionar el seu contingut. Encara recordo una exposició de gravats de Goya tunejats per en Dalí... un autèntic fracàs ja des de la mirada d'un infant que comença a fascinar-se per l'art.

en Girbén ha dit...

Veus, Galderich, hi ha coses que sí (com els teus comentaris de lector amb bones ulleres o conèixer Castres), i coses que no (Goya tunejat pel Dalí? Abans la cursa pel caos!)

Lluís Bosch ha dit...

No dubtis que ens retrobarem en qualsevol Caos, tot i que si és de rocs me la podria fotre. I en els altres també. Però què hi farem, no els podem pas evitar si ens atreuen.

Eduard Ariza ha dit...

D'això se'n diu saber fer turisme.

Ferran Guerrero ha dit...

Gràcies per el detall, ho has aconseguit, no deixo de mirar aquestes pedres ni aquelles que ara figuren a la carpeta al e-mail.

Gràcies

Eulàlia Mesalles ha dit...

Començo a declarar-me fan incondicional dels Caos. Són d'aqusts llocs màgics i semiirreals amb que se'ns regala si en saps gaudir. Una de les imatges inesborrables d'aques estiu és l'estona de passeig entre l'aigua i les roques un capvespre calorós a los barruecos... i no sé si geològicament són del mateix origen que aquests o no, eprò en tot cas l'efecte màgic sembla el mateix... I no pas per enfilar-m'hi sinó més aviat per empetitir-me'n.

en Girbén ha dit...

Creus, Eduard, que els turistes dormen a les pedreres abandonades? No són més d'hostals o càmpings?

en Girbén ha dit...

Eulàlia, si que el Sidobre i los Barruecos tenen un origen similar; la diferència estaria en que a Càceres hi ha uns horitzons que els boscos del Tarn oculten.
Suposo que passaríeu per Malpartida a veure el mestre Vostel.

Enric H. March ha dit...

Tens la virtut de fer-me creure que perdo el temps. Hauria de començar a moure'm, però no sé per on començar.

en Girbén ha dit...

Enric, si de cas no comencis per saltar pels caos. Diria que Castres, que tampoc és tan lluny, fa més per tu. Si li'n trauries de suc al seu rar museu!

TRanki ha dit...

Que la modernitat no ens faciu oblidar la practicitat clàssica...

Un bonic pas de esqueneta no és escalada en lliure, fet i fet?

hehee!