Qui tingués els seus rius!

Qui tingués rius de debò com els francesos, o els d'Europa. Allà l'afluent d'un afluent ja és un riu amb cara i ulls; no com aquí, on ens hem acostumat a uns cabals migrats escolant-se per unes lleres balderes. També cal dir que, en haver construït la nostra modernitat a partir dels rius, aquests van quedar desfigurats per un cinyell de rescloses, colònies, clavegueres...; amb el cost afegit d'una pèrdua d'estima pels paisatges fluvials que encara no hem sabut recuperar. 
Jo, que n'estic enamorat de les aigües interiors, que poques coses conec de més plaents que lliurar-me a la deriva per uns bons meandres o sestejar a l'ombra d'una verneda tot admirant l'espectacle fascinant d'un blauet pescant -zas!, una sageta blau-metàl·lica fulgurant-, jo, doncs, envejo els rius magnífics que tenen els francesos i el bon ús que en saben fer. Allà no són uns negligits espais dels malendreços sinó un front al que abocar-se. 
De tot això hem pogut rumiar-ne llargament a les ribes de l'Aglí, de l'Agout, de la Durbie, de la Jonte, del Tarn o de l'Aveyron. Aquí us ensenyo uns quants cromos:








Quedaria pendent per a una altra ocasió (millor a finals de primavera amb menys visitants) repetir el descens dels 170 kilòmetres del Tarn, entre els ponts de Quézac i d'Albi, però no amb cotxe com aquest cop sinó amb piragua. Algú s'apunta a deixar-se portar pel corrent?

19 comentaris:

Eduard Ariza ha dit...

Felicitats com sempre per les fotografies i pel text. Sempe m'han encantat els rius, més que el mar si m'ho permets. Llàstima que el que tinc més proper és El Bessós i en aquest... ni banys ni espai per posar-se bucòlic.
Me'n alegro que algú reflexioni sobre aquestes meravelles.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Prou raó tens amb el que dius. Quan vaig veure el Roine per primera vegada em vaig quedar bocabadat.
Per l'etiqueta de comentaris que has posat, en dedueixo poc optimisme?
I si, et faré la pregunta que has provocat: a la fotografia subaquàtica, la bola de petanca (símbol francès), li has posada tu o ja hi era?

en Girbén ha dit...

Si el mar és genuí, brau i solitari, no et diria que no, Eduard.
Sobre el Besòs ens varen prometre un parc fluvial que arribaria fins a Granollers. D'això en fa més de deu anys i jo encara l'espero. Poden més les servituds viàries i les extraccions d'àrids que les necessitats d'esplai dels ciutadans.

en Girbén ha dit...

Xiru, les "Causas" occitanes (o "Causses" en francès, són els altiplans calcaris del migdia del Massís Central. És una etiqueta que pretén ser tan indicativa com juganera (només cal veure la lleixa de llibres occitans en qualsevol gran llibreria de Tolosa).
La bola de botxes ja hi era! La vaig veure tot passejant amb el primer sol a St-Rome-sur-Tarn.

Lluís Bosch ha dit...

Com que és possible que el govern dels millors em regali molt de temps lliure, potser podem començar a pensar en aquest descens en pitagua. Ep, si són aigües tranquil·les, que sóc molt poruc.

Eulàlia Mesalles ha dit...

La imatge bucòlica de deixar-se bressolar per aigües tranquil·les m'atrau, no ho puc negar. Pero si be la imatge de les gorges de tarn ens remet a aquestes aigües tranquil·les, em temo que no me les pots prometre durant tot el trajecte... I la imatges del raftinc en aigües braves em sembla fascinant, però per mirar-la. Em faig gran?

Brian ha dit...

Esplèndides fotos!

¿Què és aquesta mena de Torre Eiffel fantasmagòrica, que hi ha sota el viaducte? ¿Potser per comparar-ne l'alçada?

Galderich ha dit...

la bola de petanca... tot un homenatge al Tarn!

Per cert, quan veig aquests rius també penso el mateix que tu.

I un altre per cert, són molt complicats aquests 170 km.?

Llop Estepari ha dit...

Ah! Els rius. La remor de l’aigua! A vegades, si no l’escoltes no la sens. Mai ets prou agraït amb ella. T’hi acostumes. El riu. Cada entrebanc, un soroll.

L’home que pensava como una muntanya, vivia com un riu i creixia com un arbre.

De mica en mica deixem de viure a la natura i vivim amb la natura.

Una forta udolada!

Carles Hernando ha dit...

Girbén, és evident que els rius de França o els del centre i nord d'Europa són més grans, però puc asegurar-te que els nostres els doblen o fins i tot els tripliquen en espècies animals i vegetals.
També es diu que l'Ebre és un dels rius més intactes d'Europa.

Carles Hernando ha dit...

Ep!!! i jo m'apunto a baixar el riu...sempre que no ens passi com als de Deliverance.

en Girbén ha dit...

Lluís, abans de llençar-nos aigües avall, no creus que hauríem de resoldre uns temes pendents? Ho dic perquè jo tinc llarg ofici de galiot i no hem costaria res fotre't una empenteta en el lloc més remot... I, au! Apanya-te-les com puguis, naufrag fluvial!

en Girbén ha dit...

Eulàlia, a mica que t'informis veuràs que no sóc de mentir. Al taller dels avis ja hi tenien un vell cartell que publicitava les gràcies del Tarn... Calculo que als meus 52 caldrà afegir-hi uns 20 anys més de plàcids descensos de les gorges del riu; cosa que deuen haver fet uns milions de persones.
Si vols bravura aquàtica només cal que de la Cerdanya t'acostis a Axat. A les ribes de l'Aude la trobaràs tota.

en Girbén ha dit...

Brian, a-quili-quà!
La part metàl·lica del portentós viaducte és factura de la companyia Eiffel... Quan ets davall el pontet resulta més que evident la intenció de superar els 325 m de la torre; que a França equivalen al metre patró de platí de les coses grosses. No lluny de Carcasona pots endinsar-te al pouàs de l'avenc de Cabrespine, allà també fan servir el barem de l'Eiffel per a oferir-te una noció de les seves descomunals dimensions: sencera hi cabria la torre. Així de grandiós és l'espai subterrani!

en Girbén ha dit...

Galde, no cal fer els 170 km, les ribes del riu (i les dels seus afluents Jonte i Dourbie) són un enfilall d'empreses i empresetes de lloguer de piragües: tu t'embarques aquí i jo et recullo on em diguis.
I els poblets riberencs són peces mestres de l'urbanisme rupícola... Què més vols?

en Girbén ha dit...

Llop: sembles (o ets) home fluent; no llop de mar sinó de riu!

Resulta inapreciable la nostra coincidència entre "riu" que davalla i "riu" de pura alegria, no creus?

en Girbén ha dit...

Carles, que m'has de dir..., si genèticament sóc "ebrenc" de la capçalera als peus!
I ja fora bo que tots féssim bandera de la nostra inigualable biodiversitat... Tanmateix, què li he d'explicar a un badaloní assenyat i documentat!

Tot i així, quan penso en l'Ebre, també em venen al cap els silurs, els musclos-zebra, els cargols-poma i els crancs americans...

en Girbén ha dit...

I, ep!!! Carles, seria cosa de passar a l'acció, a l'acció fluvial!
Au si no donaria de si una riallera invasió blocaire-catalana del Tarn!

Clidice ha dit...

Avui, a la bassa de Can Cardús, un espai per protegir les tortugues autòctones, mentre vèiem l'abocament d'un veí emprenyat perquè no el deixem aparcar el camió, el d'un altre que li venia de gust molestar-les llençant-hi uns calaixos, una taca d'oli sospitosa, i decidíem quin dia posàvem les nanses per capturar les tortugues estrangeres i terriblement carnívores que alliberen innocentes criatures i progenitors mal informats, parlàvem del riu, del poc que en sabem, del poc que el vivim, i de la fascinació que exerceix en alguns de nosaltres. Quan he viatjat el primer que he cercat en les ciutats ha estat el riu. Et parla de moltes coses dels seus habitants. I els nostres rius, petits i malcarats, també tenen la seva fascinació, potser només en alguna tolla, si tu vols, però fascinació al cap i a la fi. Tot depèn de si la volem trobar, i tu, d'això, en saps un munt.