Tot buscant bolets, grans rocs i, també, la salvació.

És nostrada tradició anar a acaçar bolets a finals d'agost (acaçar: Cercar amb sol·licitud i tenacitat una cosa; desitjar, procurar obtenir); una tradició que posa a prova la mica de coneixença del bosc que pugui tenir. Cal -a ningú se li escapa- haver estat atent a la climatologia i calcular estatges, orientacions i altituds, per a poder fer una collita tan primerenca; i enguany tot s'ha agreujat amb les calorades de darrera hora... Davant del repte anual no he volgut retornar a la meva infal·lible rossinyolera de l'Alt Ter. Massa fàcil! Me les he empescat per a trobar rovellons a baixa altitud  (poc més de 1000 m) i a peu de cotxe ("¡Que me aspen!" és l'anacrònic crit que profereixo quan veig bolets del vehicle estant). I..., oi tant que me n'he sortit!

Primer fem via fins a Prada de Conflent; més concretament fins al seu SuperU, el lloc més proper on proveir-se d'algunes exquisideses d'aquelles que t'alegren la vida: uns memorables musclos en conserva, unes cerveses corses Pietra a la farina de castanya, o les seves patates fregides al wasabi (de llarg, les de l'U són les més rabiüdes de totes; en tenim la certesa total).

Després ens enfilem a la Roca Gelera, un desert calb on destaca un caos granític tan formidable com negligit pels practicants del boulder (sembla que sigui de predicar en el desert en qüestions rocalloses). Passat Sornian resseguim de bell nou els meandres del Desig (i no és cap fórmula poètica: tot i que els francesos li diguin Desix, aquest afluent de l'Aglí es diu Desig.., voleu nom més preciós per a un riu?). Parem a dinar a l'Illa de l'Aglí, un indret al que tenim tirada per la seva bellesa. Enguany, i és novetat, està ocupada per una comuna de jipis autèntics, de vagarívols perroflautes circenses. Una dotzena llarga de furgons adaptats, de penosos camions reconvertits, acampen sota l'arbreda; fa un mes ja hi eren. Com que d'espai no en falta no ens molestem.  

De l'Illa, en un no res, som als vinyets de l'ampla vall de la Fenolleda, que creuem per a endinsar-nos a les Gorges de Galamús, on no ens aturarem perquè ja les tenim bastant conegudes. Bé, ens aturarem al beneït semàfor que decideix el pas alternatiu per la impressionant carretera soscavada. Aquest brusc congost és, encara, el límit nord de la meva terra... Que un miserable reietó castellà signés el Tractat dels Pirineus a canvi de res em sembla un oprobi del que, perfectament, puc desentendrem. Temps hi haurà per a refer la il·lusió -em dic.
Per il·lusió, la de veure, per fi, el Puèg de Bugarag net de núvols (Puèg i Bugarag són la seva genuïna grafia occitana, als mapes francesos consta com a Pech de Bugarach). Cinc cops havia passat pels peus del cim de les Corberes i sempre l'havia encertat emboirat i plujós. La muntanya -o, millor dit, serra- té el seu què... I no només perquè remeti a l'estructura naviliera de Montserrat (de fet atenyen la mateixa altitud)... D'un temps ençà, colles de sonats, d'aquestos que corren pel món, viuen obsedits amb aquest cim. La cosa ve de lluny i per la xarxa se'n troben un munt (d'aquelles amb la fatídica Csans per a fer més por): fins i tot es diu que l'Spielberg es va inspirar en el Bugarag per als seus Encuentros... Sembla que la muntanya oculta al seu interior una gegantina base extraterrestre i que qualsevol que tingui dos dits de seny farà santament de pujar a la muntanya el 21-XII-2012, quan el Món sencer se'n vagi en orris segons el pronòstic maia, perquè serà admès a la mega-astronau-marciana i, així, salvar-se. 
Poca broma amb el tema..., que només cal llegir a la premsa els maldecaps de l'alcalde del llogarret dels seus peus. De moment ja ha imposat unes fortes restriccions immobiliàries que filtrin l'allau de grillats que pretenen viure a tocar la salvació; i ja està demanant ajuda per fer front a les desenes de milers d'expectants forassenyats que es preveuen d'aquí poc més d'un any en un poblet d'un centenar d'habitants...
Ja podeu imaginar-vos el sensfí de qüestions a la que ens acara tal trepa de frikis: A l'astronau, pots pujar-hi amb un bon pernil? Hi haurà un bar ben proveït? S'hi admet música o hauràs de suportar in aeternum el fil musical marcià? I no serà que els extraterrestres són menys generosos del que aparenten i en realitat han vingut a aprovisionar-se de carn?...
Jo, que no sóc friki sinó tot el contrari, vaig envoltant la muntanya prenent imatges per a composar immensos llençols de megapíxels que documentin fil per randa la seva pared oest mentre em demano: Com és que no forma part del nostre repertori clàssic d'escalades? Algú, apart de l'incessant de l'Armand, s'hi ha acostat mai? D'aquí a la Fi del Món..., seré a temps d'obrir-hi una nova via?
De Bugarag passem pel Coll de Sant Lluís i ens endinsem al brutal rascler emboscat de Fanges on encertem els primers rovellons... vells i ben corsecats per la xardor. Millor serà guanyar alçada. Per un vial amb un punt d'esglai acabem a l'avetosa del Bac Estable on farem nit amb vistes a la Pica del Canigó. Ai de nosaltres si haguéssim vingut cinc dies abans quina collita no hauríem fet! Tot i que la majoria tocats, rovellons a cabassos! Reconec que el Lactarius salmonicolor, el rovelló d'avet, no serà mai l'estrella dels rovellons, que amargueja netament, però com que ja som adults no ens desplau l'amargor i l'Anna se les empesca per accentuar-ho cuinar-los amb cervesa corsa.  
Per a qui s'hi vulgui entretenir afegiré el relat de la cèlebre aviatrice Claire Roman que va perdre la vida en percudir contra aquesta muntanya. És un micro-roman fascinant que a algú se li va acudir palplantar a la nostra collada d'avui.


Un cop acomplerts els nostres objectius anirem fent via, xino-xano cap a casa, per aquests abruptíssims estreps septentrionals de la Serra de Madres; que els gavatxos amb un absolut desvergonyiment anomenen Les Pyrénées Cathares.  No puc estar-me'n de quedar de nou meravellat davant de tanta roca amb aparença intacta. No acabo d'entendre com és que ningú la festeja. Penso en les desenes de vies paral·leles que s'enfilen a les parets de la Noguera, l'Alt Urgell o el Berguedà, i no entenc aquest oblid rocallós.
La mare del tano! El Roc de l'Assestadou, assequible en una mitja horeta planera, té dibuixada una clàssica d'escàndol, d'aquelles per sempre, de la que no sé trobar-ne notícies. A mica que em refaci de la costella i hagi recuperat la forma, serà qüestió de trobar un company -traçut i valent- i anar a treure-hi el nas. Esperem que sigui abans de què, com diuen, peti tot.

10 comentaris:

Allau ha dit...

Fantàstiques, com sempre, les teves rutes. I les fotografies! La imatge de la collita de rovellons ja és un clàssic anual.

en Girbén ha dit...

Allau, algú havia d'avançar-se i tractar el tema del Bugarag. Ja veuràs com d'aquí a un temps se'ns farà familiar.
I la paradeta de rovellons és el meu anunci de la fi de l'estiu.

Galderich ha dit...

Excursió, rovellons... això és vida!

Eulàlia Mesalles ha dit...

He resseguit tot el recorregut i sempre em meravella la de coses que he de descobrir encara...
Hauré de visitar el superU d'Egat i firar-me unes rabiudes patates wasabis...
Recordo ara fa un any més o menys un deliciós plat de sípia amb bolets -era sípia? crec que sí, si no em falla la memòria- degustat a cal LEB...

Lluís Bosch ha dit...

Els bolets no m'han mai gran cosa: potser perquè els hi veig un aspecte estrany i misteriós, sempre penso que tindré estranyes digestions amb al·lucinacions... Però en canvi les rutes i llocs que proposes desperten fantasies assimilables. I veient la gran roca, confesso que m'han vingut ganes d'agafar una vioneta i estimar-m'hi. D'aquí a 40 anys, això sí.

en Girbén ha dit...

Galde, sí que és vida... sí que ho és! Amb l'afegit d'haver d'abrigar-se a les nits!

en Girbén ha dit...

No tens pas lluny de la Cerdanya, Eulàlia, passat el Capcir, Aude avall fins Axat..., i allà tombes a l'esquerra.
Les patatetes wasabi tenen la gràcia de deixar-te la llengua ben verda. I sí: eren amb sípia i fesols de Sta. Pau!

en Girbén ha dit...

Els bolets, Lluís, apel·len a la la nostra reminiscent condició de recol·lectors. Jo he gosat menjar-me unes desenes d'espècies i no recordo haver pres mai mal.
I, si Perucho encara escrigués, dono per fet que en diria alguna del Bugarag. Segur!

Aris ha dit...

Oh! has estat al Bugarach! i no has vist la llegió de fanàtics que diu que corren pels seus voltants?
Molt bones les fotos, com sempre!

en Girbén ha dit...

Oi tant, Aris, que els hem vist; Famílies senceres sota la pluja. Se'ls distingeix pel seu aire d'anar flotant i per anar descalços. Tenen la seva seu principal als dos Rennes, le Chateau i les Bains.
Amb aquestes indicacions ja pots córrer a buscar-los.
Ah sí, no fan pinta d'acceptar que ningú se'n foti de la seva dèria.