Equinoccial

Clareja el dimarts 27 i salto del llit. L'espectacle és a punt de començar. No he d'anar gota lluny perquè he dormit al mig del gran teatre i en la pantalla més gegant de totes les conegudes s'hi projecta l'actuació de l'únic actoràs que mereix la categoria divina. Surt el SOL equinoccial i el seu relat és tan cabdal com senzill: No t'hi capfiquis... L'Est, el llevant, sóc jo!
Veient com s'encén el Canigó no pots estar-te'n d'esdevenir poèticament verdaguerià i filosòficament presocràtic. Ai caram! Així que estic vi20 un temps d'exactitud on el dia i la nit són de pariona durada... Ja em plauria que aquesta fraternitat fecundés l'estol dels humans. Pot sonar massa alt i sublim però és l'indret qui imposa la seva veu. Jo no faig més que escoltar, que sentir amb tots els sentits amatents. L'aire té una sentor pirinenca que no te l'acabes. Deu ser cosa dels pins negres, dels faigs, avets i moixeres, de la plèiade de safrans de muntanya ara closos pels prats.
Rememoro un desig sorgit durant la passejada d'ahir. El d'esdevenir un bloc en un neguitós equilibri; res important, alhora que una alegria en mig l'afany dels que recorren el gran camí. Aspirar a ser un bell roc tampoc em sembla demanar massa...
 Llevat el sol, em pertoca afanyar-me. Que si sóc aquí és per amor. Que necessito estudiar uns abruptes abismes ara objecte major del meu desig. 

* * *

Quan escrivia tot això res en sabia de què aquest sol equinoccial que veia néixer era el darrer que il·luminaria al meu cunyat Fede Lopez. Qui ni tan sols va veure com es ponia enllà d'Aranjuez... És per ell que l'apunt esdevé una elegia. I trobo oportú evocar una jornada magnífica, de fa un grapat d'anys, on ell i jo ens les haguérem amb un objectiu de ple consens.
Vinga Fede!

30 comentaris:

Enric H. March ha dit...

"Al punt en què dia i nit són de pariona durada" L'equidistància, més que un concepte, deu ser un lloc, una frontera, un forat de cuc, per on s'escolen les ànimes de qui han compartit amb nosaltres temps i espai, com la del Fede, que va triar el dia propici sense saber-ho. La teva i la seva, dues ànimes equinoccials.

Ja s'ensuma el color de la tardor!

Jaume Llanes ha dit...

Ostres, sento molt la mort del teu cunyat: et dono el meu condol més sincer. Ara entenc l'expressió que posaves al meu bloc i que m'ha fet trencar el cap: "malauradament elegíac". Resulta que fa molts anys que tinc el llibre on surt la vostra obertura, i segur que m'havia fixat en una via feta amb un estil tan bell, que és el que admiro i intento practicar. No recordava el vostres noms, però potser secretament han anat treballat pels laberints de la meva memòria..., quines casualitats!
He de qualificar la treva entrada de sublim. M'ha fet emocionar profundament. Trobo increïble que algú pugui dir coses tan profundes i belles en aquests temps tan relliscosos...
A més, em sento un privilegiat, perquè una part important del sentit d'aquest missatge només la puc entendre jo. Ho sento, companys comentaristes que vindreu (segur), en aquesta entrada hi ha un secret que se us escaparà..., i que potser algun dia serà desvetllat si nosaltres volem.

Ferran Guerrero ha dit...

Acepta el meu condol Jordi, i aquest es un bon homenatge que li has fet.

una abraçada

Allau ha dit...

Trist equinocci, bell homenatge. Em sap greu, Jordi.

Eduard Ariza ha dit...

Les elegies sempre reconforten l'ànima, més encara si tenen un motiu natural tan bell com un equinoci per enforti-les.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Com s'assemblen les eixides i els capvespres!
Em sap molt de greu.

Anònim ha dit...

El meu sincer condol Jordi. Força i endavant.

"Il n'y a pas de soleil sans ombre, et il faut connaître la nuit."

lluís

matilde urbach ha dit...

Vinga!
I muac.

lolita lagarto ha dit...

és l'indret qui imposa la seva veu.. hi ha qui se'n va, però l'indret perdura, cal escoltar-lo.. i oblidar uns instants les pròpies veus.

Em sap greu , és un preciós homenatge..

Lluís Bosch ha dit...

Si em crec el text, no sabria imaginar una elegia millor. Impremeditada, com una intuïció.

en Girbén ha dit...

Enric, ja voldria jo que els tercers temps fossin moneda comuna; que arreu imperés la consciència de l'elegància de la paritat.

en Girbén ha dit...

Jaume, hi haurà qui dubti de què el pirineisme és una alta cultura? Tens el llibre de l'indòcil Joan Prats?
La cosa promet, i molt!!!

en Girbén ha dit...

Ferran, a poc que tinguis paciència -tal vegada la pitjor de les adversitats a les que t'has d'enfrontar-, sabràs d'un paradís nou de trinca. El Fede és va forjar pedricero i allà aniran a parar les seves cendres.

en Girbén ha dit...

Allau, si t'expliqués amb pels i senyals tant la darrera hora del Fede com tots els seus anys anteriors te'n faries creus.
Ja et dic que ell era un dels escassos titulats en la provocació d'allaus. Pura ciència!!!

en Girbén ha dit...

A l'hora compresa de les elegies, Eduard,se t'obre un ventall formidable de possibilitats.
Jo, seguint l'ancestral tendència a silenciar les foscors del finat, m'he pronunciat.

en Girbén ha dit...

Xiru, no passis ànsia.
La cosa al·lucinant del cas és la nocturna travessa ibèrica de mon pare als seus 83 anys! Un gegant, ja t'ho dic!!

"PACA" ha dit...

...t,acompanyo en el sentiment.Resaré als meus Deus per un inútil consol per a Tu i per la teva germana.
El teu escrit commovedor excel.lent com sempre.Anims i amunt!!!

Clidice ha dit...

Costa dir res, però sou dels que heu sabut, i sabeu, que hi ha un lloc on ets més que mai. Si ho has viscut, la resta es porta millor. Una abraçada.

en Girbén ha dit...

MU, això: Vinga Fede, Núria, Mireia i Ramon!

en Girbén ha dit...

Lolita, lagartos no però sí sargantanes vaig escoltar pels roquissars. Gràcies!

en Girbén ha dit...

Lluís, creu-me! És realitat màgica, que no realisme. Jo només m'obro i aprenc.

en Girbén ha dit...

PACA, tan sols dir-te que el Fede tenia un martell d'aquells que prou es veu que han fet molt de servei.
Això sol ja el situa en una especial categoria.

en Girbén ha dit...

Clidi, "un lloc on ets més que mai..." Recordo que el Fede per poc no s'hi queda, en atac de mal de muntanya, a l'Himàlaia. Gràcies, maca!

en Girbén ha dit...

Ai, Lluís, que me'n descuidava de tu.
El nombre dels comentaris ha de ser sempre parell, equinoccial podríem dir-ne. Que el fet fos anunciat tampoc canvia les coses. Recullo la teva força!

Llop Estepari ha dit...

Amb el constant gaudir de tant miracle, sembla talment que la mort no existeixi!
Udols.

Galderich ha dit...

Impressionant homenatge. Esdevenir pedra en un paisatge així... per rumiar-s'ho!

en Girbén ha dit...

Llop, ni se m'ha acudit d'esmentar-la, i per miracle el del sol damunt el mar, entre Salzes i Begur; exactament enfront de Colera.

en Girbén ha dit...

Galde, la recerca d'una certa certa permanència, via la pedra, és a l'origen de l'estada en aquesta talaia pirinenca. Ara ja no cal tan rumiar-s'ho com decidir-se.

Anònim ha dit...

Una entrada molt sentida, espontánea i senzilla. Crec que ens has trasmés, a tots, la passió per la montanya d'una persona que va viure la bellesa i majestuositat callada, l'esplendor silenciós de la natura. Jo també ho sento. Condols. RZ

TR ha dit...

El meu condol, JOrdi, per a la familia...

TEMPUS FUGIT diuen, i aquest equinocci marca un nou recomençar...?

Si quelcom queda d'un ésser és aquests "moments" i tanta altres que guarda en la intimitat...Segur que els vau gaudir...

A gaudir doncs, i que en quedin molts més en el bon record!!!

Salut

TRanki