La pedra apareguda

Aquests dies paro lluny. Potser sí que el cos corre per casa, però l'ànima la tinc lluny. Per exigències del guió -del meu guió-, ara m'ocupa un del oficis que més m'atrau de tots: el de percebeiro.
I no és que vagi de furtiu, que jo fins en la ficció sóc legal. Tinc el pertinent carnet expès per la Xunta i respecto tant els 5 kg diaris com les mides convingudes... Sí que en la vida real vaig iniciar-me com a furtiu, fins i tot aprofitant les baixamars d'altes hores de la nit. I tinc clar que heure-se-les amb l'embat de l'oceà a les fosques és una follia equivalent a la del Maxwell quan, a fi de descobrir els secrets de l'electromagnetisme, se n'anava a entomar tempestes amb un sac de ferralla i d'imants.


Ja que podia permetre-m'ho, a l'hora d'escollir el millor escenari per a cavar (així és com anomenem la feina), no he pensat en Fisterra (això mai!), ni les Cies, ni l'acreditat O Roncudo da Costa da Morte... He triat la costa més brava que conec, la del Cabo Ortegal; allà on es drecen els penya-segats oceànics més alts d'Europa. I, com és fàcil d'entendre, en els llocs d'aquesta magnitud se n'aprenen d'extraordinàries, i ara s'escau d'explicar-ne alguna...
Ja de ben antic se sabia que era en aquesta prominència espadada on calia situar la fi del món; tant els ritus ancestrals que encara se celebren a St. Andrés de Teixido com les cròniques de Ptolomeu ens ho confirmen. Una condició de confí -la que feia exclamar al Cunqueiro: ¿Termina aquí, Cabo Ortegal, la tierra?- , que entra en contradicció amb l'etimologia del mot Ortegal: La pedra apareguda (del llatí Ortus: part. de néixer, aparèixer; i del celta kall: pedra). Perquè néixer o aparèixer no és el mateix que morir o acabar.
Com en una mena de premonició, aquest Ortegal ens diu el mateix que ara confirmen els científics. Darrerament els geòlegs han pogut datar amb precisió les rares roques del cap i les seves amfibolites tenen 1.156 milions d'anys. Són del mesoproterozoic, de quan la vida era encara unicel·lular.
La gent d'aquí, inclosos els alcaldes, ha trigat res a vantar-se de viure damunt les roques més antigues d'Europa; cosa que no és certa: només ho són de la península. (Més del doble d'antigues que la més vella de les roques catalanes, que ja és bastant.) Aquest honor li pertoca a uns certs gneis escocesos de fa 3.000 milions; i el mineral més antic que coneixem són uns cristalls australians de zircó de fa 4.400 milions d'anys, de quan la Terra (de 4.540.000.000 anys), proporcionalment, només tenia un anyet.
També fa pensar, i força, que d'aquesta roca apareguda, que d'amfibolites idèntiques, només se'n trobin a quatre llocs del món:  aquí a Ortegal, a Polònia, a Terranova i a Austràlia... Cal imaginar la mena de puzle en moviment que és la terra i retrocedir fins a vells supercontinents (Pangea o Rodínia) per a fer casar aquestes quatre peces ara esgarriades. 


Aquí em teniu. Pintant a l'estudi i amb el cap a Ortegal. Despenjant-me pels penya-segats per arrancar pinyes de percebes dels bons, dels de sol. Comptant seqüencies d'onades per no caure en la fatalitat; i és que venen en cicles de set. I aprofitant l'ocasió per a fer una excursió pel temps llarg de la Terra, per a tirar enrere uns eons que puc tocar (aquí resulta més que oportú el parer d'Aristòtil: "Allò vertader consisteix en dir que s'ha tocat.")
Tot just iniciar el viatge vaig prendre una de les dues mostres ortegalianes de la selecta pedreria que guarneix la nostra terrassa,  i, ara, un bloc de tretze kilos de densa amfibolita regeix l'estudi. Va ser infantat en el fons d'una dorsal oceànica fa mil-cent-cinquanta-sis milions d'anys. No em fa res d'acariciar aquest bloc antic en nom de tots vosaltres.

24 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei, Jordi... Com per que després algú digui que ès d'aqui o d'allá... Pangeans ho som tots. Ja he llegit l'al.lusió maxwelliana. Merci. Salutacons.

RZ

en Girbén ha dit...

Ben d'acord, Rafa, amb què tots ho som de pangeans; i més si pensem que Gea és la mare que va parir Cronos!
Pangeans, sí..., però els barats percebes marroquins o canadencs no tenen ni punt de comparació amb els gallecs. On vas a parar!

matilde urbach ha dit...

Ja m'ho va semblar, ja, que eres tu, però no vaig gosar saludar-te perquè em fa por que em tanquin en un lloc d'aquests pels que han perdut definitivament la xaveta. Dic això perquè aquests dies jo també paro pel mateix "lluny" que tu, malgrat córrer per casa. I ara penso que s'ha de modificar la vella dita a San Andrés de Teixido vai de morto quen non foi de vivo, perquè també s'hi pot arribar Foravial, i sense moure's de casa.

en Girbén ha dit...

MU, ja veus que no em fa res el compromís de galleguejar de valent; ni fer-ho a l'extrem més brusc de tots.
Tinc al davant el nostre rosariet de Teixido; amb la barqueta, el peixet... Ja saps de la seva força mil·lenària!
També diré que ens va cridar molt l'atenció el servei de lloguer de genolleres d'hoquei per atenuar el codolar que envolta el temple. Si és que els gallecs en sou una estona d'espavilats!

Clidice ha dit...

Amb gent com tu la blogosfera ens permet moure'ns en l'espai i en el temps, des del sofà de casa i "gratistotal"! Amb els nens jugàvem al caos primigeni, a la formació dels continents i les muntanyes. Llàstima que se m'han fet grans, sinó seguiriem la petja d'aquestes roques de casa teva estant :)

en Girbén ha dit...

Clidi, maca... Ara imagino la futura forta pujada del mar (i que déu em perdoni perquè negaria Esparreguera), que em permetés d'anar a aplegar percebes al sòcol montserratí. És una providència que, geològicament, bé podria succeir...
Ei, que consti, que no vull cap mal ni per tu ni pels teus! Només imagino el goig que suposarien uns percebes montserratins.

Clidice ha dit...

No hi pateixis, ho tenim tot estudiat, Atlantis seria Olesa i, digues-me normal, això ens provoca converses tenyides d'una sornegueria més que previsible. L'opció de pintar les finestres de casa de blau, i fer-ne fonda a primera línia de mar, no et pensis que no la contemplem ;)

matilde urbach ha dit...

Percebes montserratins? Ai virxenciña do Carmen querida!!

Lluís Bosch ha dit...

De part meva li fas una carícia a la pedra que va veure la deriva dels continents...

Galderich ha dit...

Una forta abraçada a la pedra... això si que és fetitxisme del bo!

en Girbén ha dit...

MU..., si-et-plau! Si és que m'obres les portes de la crítica més ferotge possible (per bé que imprescindible) a la supina ignorància dels nostres màxims beats radiofònics!

en Girbén ha dit...

Lluís i Galderich: no em farà res reiterar la carícia que en nom de tots ja havia fet al pedrot, però ara en exclusiva per a cadascú de vosaltres. Prou que ambdós us mereixeu aquest gest.
Fet: carícia acomplerta. acabo de tocar 1.156 milions d'anys en nom vostre!

matilde urbach ha dit...

hhhh...huashuashuas! Molt bo, Girb! Extra!!

en Girbén ha dit...

MU: Que un caralho e a medida d'o bo percebe; e faite mandar o caralho os comunicadores ruins e explotados.

en Girbén ha dit...

Ai, sí, que me'n descuidava, MU.
No estaria gens fora de lloc que dediquéssiu un dels vostres Clubs a la cultura gallega; i més quan d'altres amb molts menys mèrits l'han merescut. No seria jo qui us acusés de prevaricació.
Si apunto a un Don Álvaro no crec que erri el tret.

matilde urbach ha dit...

Així doncs, d'això meu en podríem dir que t'ho he servit en fuentes de plata, oi? I ho dic en castellà perquè safata no m'admet el sinònim.

Eu queiro, Girb, però aquesta, la prevaricació, em fa més por que una pedregada!! Merlín e familia, per exemple.

Anònim ha dit...

Aquesta frase que has escrit , Jordi, em crida l'atenció: "Perquè néixer o aparèixer no és el mateix que morir o acabar."
I l'amfibolita no prové d'un procés similar a l'oruga que es transforma en papallona?

lluís

Llop Estepari ha dit...

Girbén, t’imagino de jovenet baixant de la muntanya sempre amb la motxilla plena de pedres. Més o menys com l’Anna, la meva companya. Sempre agafa alguna pedrota. El que passa és que ella les “actualitza” i hi posa la data de la sortida, el lloc, algun motiu especial ... Ja veus.
Un udol.

en Girbén ha dit...

Aquesta pega que tan bé assenyales, Lluís, és la que té moure's pel territori difús entre la poesia i la ciència; que es fa difícil que tot casi. Aquí volia assenyalar com la condició de final (de la fi del món) alhora ho és de principi.
Apart dels d'hidrogen (i algunes rareses de la descomposició radioactiva), tots els àtoms del univers han nascut al cor de velles estrelles; tant els del nen que encara ha de venir com els de la vella amfibolita.

en Girbén ha dit...

Llop, plena de pedres o amb un pedrot tan il·lusionant com mortificador. Recordo aquell totxo de verda ofita que va baixar tot el Forat de Pendís...
Per sort, l'amfibolita era a peu de furgo... Si en va fer de quilòmetres abans d'arribar a casa! Tota la costa gallega a la menuda, i el nord portugués, i els Arribes del Duero i...
Ara he perfeccionat el sistema: amb una escarpa i el martell de geòleg sel·lecciono "el tall".

Eduard Ariza ha dit...

Realment, la pedra esta preciosa. Ara imaginar la feina que costa...

TRanki ha dit...

hahaah..des de la nostra vulgaritat aquesta cita viquipèdica em recorda a certs sonat saltant entre tarteres cobrtsde ferralla, baixant com llebres desd e les Maleïdes...

I el que si que em fa petit en extrem, és quan imagino la pedra que tant crec superar, creant-se en els llimbs dels temps...

Agafa't a la corda i no et descomptis!!!

en Girbén ha dit...

Eduard, la feina d'arrancar percebes imposa el seu preu... les pedres no valen res.

en Girbén ha dit...

Jo t'hi veig, TRanki, a Ortegal flipant de valent. De dalt el far veus allà baix tot d'agulletes on bat l'oceà. Després descobreixes que la via que recorre aquell "Totem Pole" gallec fa uns 100 m i tres llargs.