L'Esperó d'en Girbén a la Mona Xica

Per a qui no entengui la passió que alguns sentim per les pedres explicaré que té tots els trets, si no de l'amor, sí de l'enamorament. La mateixa atracció, obsessiva, plaent i vivificant, que ens pot despertar la veïna Genoveva -posem per cas-, alguns la sentim per una paret de roca com cal. I que ningú ens vingui dient que té poca gràcia, que resulta esquerpa o -ja el súmmum- que és matèria inerta, morta; que si en res som forts, com qualsevol ferit d'amor, és en desoir tanta xerrameca amb pretensions de sensata.

Fa uns anys vaig descobrir un nou racó excels del muntanyam del Solsonès. Més tard vaig tornar-hi per feina, i també retornar-hi...
Sense encara saber que uns incessants activistes de la vertical ja l'havien nominada com la Mona -després d'enfilar-s'hi pel seu caire més factible-, vaig fixar-me en una soberga agulla adossada a la cinglera. Després d'una llarga contemplació, i amb una complaença creixent, vaig imaginar-hi una línia esbojarrada però factible pel seu esperó més desplomat. Era quelcom que de llarg superava les meves escasses possibilitats; i el més assenyat hauria sigut dir: Jordi, treu-t'ho del cap. Que a aquesta mossa no li arribes ni a la sola de les sabates...
I tanmateix... Enlloc està escrit que l'escalada sigui un plaer solitari. Tot i que pugui ser-ho -i dels grans!-, normalment s'entén que és un treball en equip. I en això, com en moltes altres coses, és ben afí a la música: una progressió incessant a partir d'un acord. El difícil territori que pretenia explorar ja m'indicava la mena de compositor-instrumentista al que, necessàriament, jo hauria de seguir.
Vaig enviar-li al PACA un retrat de l'agulla amb una breu nota adjunta: Tot i que no ens coneixem, diria que aquest perfil t'escau.



Enfiladís i generós de mena (casteller dels forts), alhora que mestre percussor (és que és bateria), el PACA va trigar res a fer seu el meu projecte. Vam fer-hi una primera sessió de treball a partir de l'únic clau que jo hauria de clavar a la via. Després vaig prendre mal a la costella; un atzar que m'inutilitzava.

El Jaume va demanar-me si no em feia res que ell continués amunt: Tu tira!
I, oi tant que va tirar! Durant dies sencers!

Podeu llegir-ne el relat al seu bloc:
LA FESTA DEL PACA
 
Al final, i a dreta llei, n'ha quedat una més de les moltes Festes del Paca, un altre dels molts ardus itineraris que va obrint per les parets del món. Que s'en digui l'Esperó d'en Girbén és només decisió seva.  No crec que haver "fotut un clau" i "pintat una Mona" siguin mèrits suficients com per atribuir-se la paternitat de res.

 D'altra banda, no puc imaginar millor profit d'aquest esperó que el d'esperonar-me.

34 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Home, tot i la modèstia ha de ser bonic que un bocí del planeta (per menut que sigui) duigui el teu nom. Altres han donat el nom a territoris havent fet molt menys, o havent-hi fet mal. Se m'acuden els "Llanos del Caudillo". Però això cau molt lluny.
Jo que tinc vertígen la naturalesa m'impedeix enfilar-me, però, també puc dir que les roques tenen una força d'atracció molt poderosa. No sé si és un atavisme que ens ve de quan ens hi refugiàvem, o hi vèiem senyals dels déus que poblaven la terra.

en Girbén ha dit...

Lluís, també jo en tinc de vertigen; del natural davant l'evidència del buit (aquí equivalent a més de 25 pisos), no de pertorbació del sentit de l'equilibri.
I tens raó quan apuntes a una inexplicable reminiscència. Ni t'imagines com ens resulta de joiós el fet de mantindre l'enllaç amb aquesta connexió ancestral.
El món pot semblar-nos un desori, però ens queden les pedres.

garbi24 ha dit...

la paternitat de les coses sempre venen donades per un clau....si tu li vares clavar el primer i t'han oferit en safata el nom, crec que no el pots rebutjar de cap de les maneres. Un clau per recordar

Clidice ha dit...

Res més factible, i doblement viable, que imaginar-la la via. Quan et mous per segons quins viaranys cal conversar amb la pedra i amb l'aigua. Enveja que tinc d'aquest pintamones que va fotent claus en llocs tan preciosos.

Lluís Bosch ha dit...

Tens raó: la sensació de poder connectar espiritualment amb l'home primitiu (que encara som) produeix una emoció mlt potent i molt agradable: potser encara hi estem connectats, feliçment.

Ferran Guerrero ha dit...

Meravellos, i escalar-ho en lliure Jordi????, es factible???, el perfil esta cridant, ja estic neguitos.

en Girbén ha dit...

Garbi, el clau en qüestió (una P extraplana americana que vaig fendir al caire d'un gran còdol fins que la l'anella no fes palanca), només permetia elevar-nos un 0'1% de l'alçària de la via... I l'altre 99,9%? Una desproporció com ara la de l'ovari i l'espermatozou.

en Girbén ha dit...

Clidi, l'Anna em diu ja està bé d'anar parlant dels claus que foto fora de casa! Jo li dic que què deu pensar la dona del PACA, un paio que si no ha fotut unes desenes de milers de claus al teu estimat Montserrat no n'ha fotut cap.

Clidice ha dit...

Ja el vaig llegint en PACA i estic per denunciar-lo per marranot, tant de claus per 'munt i per 'vall ;) Pobra serreta meva, que se'ns desmunta. :)

Una fan d'en PACA (que consti)

en Girbén ha dit...

Ferran, hauries d'enraonar-ho amb el Jaume. Aquí la roca és un conglomerat delicat; per més que hi tingui una retirada, no és l'Agulla dels Naps. Em consta que a altres llocs de la cinglera pot ser millor, però això és un món encara per explorar.

SergiC ha dit...

Home: una d'escalada i en un conglomerat dels poc fresats que hi ha, i dels que s'esmicola, tot i que en això de la qualitat de la roca s'hi ha d'estar content, que de pitjor sempre s'en pot trobar. De fet crec que ja he trobat la pitjor possible.
Massa claus; jo si que no li arribo a la sola de la sabata en aquest caire (el de l'agulla, no el que pren la conversa).

Jaume Llanes ha dit...

Tens la paternitat de la idea de la via: tu ets qui l'ha vista primer, el seu autèntic descobridor. Que després l'hagi continuat un mestre com en Paca, diu molt de l'encert de la teva visió. El nom és encertadíssim.
Per cert, quin és el teu clau: la pitonissa o el ganxo de gel?

"PACA" ha dit...

...Benvolgut company:El millor cotxe del mon sense un bon pilot,no es cotxe ni res...

La idea es d`en girben,l`execucció de l`idea es meva:un equip perfecte!!! l`un sense l`altre res de res...

La via només es podia anomenar així,no hi havia cap altra opció.

I no soc mestre de res.Els mestres de la meva escola eren tots uns ignorants:es pasaven el dia fent-me preguntes a mi!! (Jo que anava a apendre)

Lo millor d`aquesta vida es fotre un clau.i despres unaltre,i unaltre...això es l`artifo.

Jordi:gracies!!!!! Avui en dia,si algú troba algun tresor,s`el guarda per Ell sol....Tu no.

en Girbén ha dit...

Sergi, si només conèixer la fantàstica escletxa de les mones ja paga la pena imagina't com de fabulós és fer-hi llarga estada. La pedra era prou potable, crec; qui millor ho podrà explicar serà el mateix PACA quan en parli al seu bloc.

en Girbén ha dit...

Si no em queixo del nom, Jaume, només em dol haver-me perdut les pertinents jumarades. I veus la polivalència dels estris, no crec que el PACA hagi clavat mai cap de les seves àncores al gel.
El meu clauet era a peu de terra, no pas més amunt.

en Girbén ha dit...

Si que estem fets un bon duo, PACA, de cornetí i bateria!
Si tu dius que no ets un mestre del martell doncs no ho ets, però m'has de reconèixer que ben pocs li han dedicat tantes hores.
I no et pensis, d'aquests tresors de pedra encara en tinc un bon grapat desats al calaix.

Galderich ha dit...

Girbén,
Només un ignorant no és capaç de veure la passió que comporta la muntanya. Cadascú xala amb el que vol i pot.
I tenir un racó de món amb el teu nom... això és el súmmum! I no per egolatria, sinó per sensibilitat de qui t'ho ha dedicat i perquè t'omple d'un orgull especial.

en Girbén ha dit...

Galde, una de les gràcies extraordinàries de la muntanya, i quan esdevé difícil encara l'accentua, és el bell lligam que establim amb el company de jocs; un fruit del compromís davant del risc compartit que després perdura a la terra baixa.
Em sembla ajustat que l'Esperó porti el meu nom, al cap i a la fi és tracta d'un lloc ben foravial; i sobre el fet de nominar (ara que homenatgen al Badia i Margarit) hi ha molt a dir. Alguns es cobreixen de glòria batejant la seva via com la "Me cagüen tu padre".

A la dedicatòria de l'amic PACA, hi he respost amb la més bella ressenya que sabut fer, inclòs l'acrílic damunt cartró. Sobre el funcional art d'explicar els nostres afanys rocallosos damunt paper, també hi hauria molt a dir. Com que conec la teva passió iconogràfica, et recomano una ullada al bloc de l'Armand Ballart, el més ressenyable dels ressenyadors. Fliparàs, mai millor dit!
http://armand-ballart.blogspot.com/2011/08/el-mundo-de-los-croquis.html

SergiC ha dit...

L'autor material del 'clau' ja ha piulat.
http://festadelpaca.blogspot.com/2011/09/lespero-den-girben-a3.html
El nom de la via em sembla més just que ajustat, i la ressenya és una obra d'art.
Felicitats.

Vaig a comprar un parell de martells...

Eduard Ariza ha dit...

Sempre m'ha encantat la muntanya. Més que el mar i això que sóc de costa. D'altra banda, sempre he preferit el senderisme perquè l'escalada m'imposa molta por. És admirable com us atreviu alguns.

en Girbén ha dit...

Tens raó, Sergi, millor just que ajustat.
Ja he enllaçat el bloc del PACA. Ell sí que dona idea de què va la cosa.
Un parell de martells, dius... Que potser no en teníeu?
Els nostres ho diuen tot de la idiosincràsia de cadascú. El meu un dels fabulosos ESTWING de geòleg (el cap del Cassin ja balla); i el seu un Black Diamond ultra-reforçat pel ferrer del seu poble.

en Girbén ha dit...

Les dues activitats, Eduard, són ben compatibles. Això de l'escalada és una cosa que t'agafa fort a l'adolescència i després, si el compromís era sincer, es queda per sempre.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Bé mereix l'apassionat amant de la pedra el seu nom a un esperó. Felicitats!

Enric H. March ha dit...

Doncs a mi em sembla fantàstic deixar petja, Girbén, i que es reconegui. I més si és per arribar a aquest mugró de la mare natura, encara que sigui plaer incestuós.

en Girbén ha dit...

Xiru, si no coneixes la contrada te la recomano. Ben accessible (hi arriba l'asfalt), ens ofereix aquell magnífic contrast entre la placidesa dels prats i l'altivesa des cingles. Amb l'afegit, i més en el teu cas, del simple encant de la talaia del santuariet.

en Girbén ha dit...

Enric, tant o més que el resultat de l'acció que explico resulta fantàstica la diversitat de lectures que aquí expresseu (fruit de fer bo el sentit de Foravial, al deslliurar un tema tan específic del seu àmbit)
Una mirada al sens fi de blocs d'escalada (una majoria dels catalans agrupats al portal B2EC) permet veure com difícilment s'escapen dels límits de la pròpia parla. I que consti que els llegeix encantat de la vida!
I considero que algunes de les nostres felices expressions haurien de fer-se comunes: "La via és un rostoll" (res que mereixi la pena, a desestimar completament); perfectament podria dir-se "Aquest llibre és un rostoll".

Llop Estepari ha dit...

La contemplació en sí ja és un regal. Un esperó. Una canal. Unes llastres. Imagines els passos: El bloc empotrat el passaria per l’esquerra; després em caldria fer un franqueig, després .... Si a més trobes el company, ni t’ho explico! Arribar a peu de via i tocar la roca o el gel. Se’m entelen el ulls.
( no puc comentar massa. Quasi no tinc cobertura ni bateria)
Salut i udolades.

en Girbén ha dit...

Llop, un dia ens vam posar drets i va ser magnífic: ens va créixer el cap amb uns efectes espectaculars... Ara hem omplert el món d'artefactes que ens humilien per la passivitat que ens exigeixen; tant d'automatisme ens converteix ja no en passius sinó en agonitzants.
Coneixes prou la bondat de contemplar el món del cim d'una roca estant.

TRanki ha dit...

Ei Girbén, he deixat un extens comment al blog del PAca...però no seria prou complert sinó passés pel teu racó per felicitar-te...

Com diuen tots el mecànic és l'executor, i és imprescindible, tant com el inventor que intueix, motiva i fa que es posi en prèctica una idea...

No ens posarem a discutir si és millor el dia o la nit no?

FORAVIAL també hagués estat un nom ben bonic, sens dubte.

I si, FELICITATS i BRAVO ( BRAVISSSSSSIMO) per aquesta ressenya, crec que NO SË PERQUÈ, però em recorda MOLOT a les el.laboradíssimes i estranyes ressenyes que en MALUTA fia ( ell a carbó i rotring de traçat desquiciant i hiperdens)...

Soat convit previ d'0un vermut a la masia del Guinardó, un aperitiu d'aquells de senyor en un solejat diumenge, ja xerrarem i em postraré als vostres peus per talq ue ens facis ,si més no un esbós, de la ressenya de via del MALUTA, la de la MALADETA que gairebé m'atreveixo a dirq ue estem apunt d'acabar...

Igual no li dones vlor però aquesta ressenya que has fet poratrà cua..no tant per la via ( que s'ho val), com per la ressenya...és simplement quelcom nou i genial...i n'he vist moltes...el poptoxop, el copia i pega de collage windows o la cutrada pseudo manualq ue tots practiquem queden infinitament empetitides davant d'aquesta troballa...


Salut!!!!

O.

en Girbén ha dit...

TRanki, tu sí que fas bon ús de la teva magnànima explosivitat, sigui a la Sibèria, la Maladeta, o comentant un bloc.
Sobre la ressenya, apart de dir-te ja que sí a la Maladeta del Maluta, jo només pretenia fer una mica de pinzell... Perquè estava desentrenat i ara me'n tocava una bona tanda. Passa que l'estudi és un lloc on si no es pensa no es fa res. I, és clar, em va pertocar reflexionar sobre les ressenyes des de la meva òptica particular; la d'un que preua la permanència dels paisatges abans que la circumstància del nostre pas.
Com aconseguir que a la ressenya corregués aquell aire de tardor que, fa uns anys, va fer-me enamorar d'aquest racó de món? Com explicar que a aquest extraplom el recordarem, tant el PACA com jo, com allà on ens vam fer amics?
D'aquestes premeditades intencions (més l'ajut de l'ofici) en sorgeix el resultat.
Ara, un cop afinat un estil que podríem anomenar invers (primer pintar i després escalar), ja tinc a punt noves fites (per mail te n'envio una que fa per tu).

Eulàlia Mesalles ha dit...

Recordo la imatge de la foto que inspira el dibuix, En concret, el núvol lenticular.

Combinarquesta connexió ancestral, un racó de món porti el teu nom, claus cordes, fotografies magnífiques. Girbén 100%

Galderich ha dit...

Quan agafi la revista Muntanya amb les vies que hom hi ressenya ho miraré d'una altra manera després de la teva recomanació!

en Girbén ha dit...

Eulàlia, el núvol havia de sortir com fos.
I ja veus quines pensades tenim! Aquí no ens estem de res: pel dret encara que tiri enrere.

en Girbén ha dit...

Galde, no hem de menystenir l'ofici de l'Armand. Publicar amb continuïtat des del 80 no està a l'abast de tothom.
I deixa'm dir que si bé les ressenyes són una mena de cartografia, exigeixen molta responsabilitat. Les grans parets són llocs on perdre's pot tenir un cost molt alt.