Pels caos feliços

ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil.
SÈNECA


Què més pot demanar un afectat de topofília que indrets impecables on, alhora que el seu mal s'agreuja, hi trobi dosis de cavall de l'únic remei conegut? Aquí, a Roques-Altés (la grafia és occitana) tanta bellesa et força a escurar el temps. M'he passat la tarda rastrejant el laberint rocallós i encara aprofito el llostre per a escometre una darrera gosadia. Dormirem joiosos i ben plans, avui.

El cas era que tocava anar esborrant caos pendents de les Cevennes. Ja coneguérem fa uns anys el Caos de Brueguel le Vieux i avui ens hem acostat al més famós de tots, el de Montpellier le Vieux. No hem gosat entrar-hi. Recordant la penosa experiència del Torcal de Antequera, m'he dit que, per bonic que pugui ser, jo no pago per aparcar i caminar per un clos tancat per filferrades; que, des que vaig deixar la pell construint-ne un, li tinc mania als parcs temàtics. Puc recomanar a tothom l'exuberància absoluta dels roquissars de Montpellier, però no entrar-hi mentre d'alternatives lliures i solitàries n'hi hagi un escampall pels voltants. D'aquí que haguem vingut a les Roques-Altés; on no hi ha un trenet de pega que les rondi.

Em llevo encara fosc i m'afanyo per uns corriols que em recorden del tot els de les muntanyes de Prades. Pura gràcia, ja us ho dit. M'encalça el primer sol just on pretenia, a la Cornisa de Rajol, un morrot impagable estimbat damunt les Gorges de la Dourbie i parió del veí Montpellier. 
Ja voldria jo començar tots els dies tenint la seva visió. Llunyà, i per l'ull d'un pont natural, albiro el pontàs artificial de Millau. La reflexió està servida.


* * *


Després d'enfilar-nos a la Cauna Mejan, l'altiplà veí de la Cauna Nera on hem fet nit, i de passar per l'Aven Armand, ens perdem per una latitud enlairada ben rara pel fet de ser al cor de França. Així fem cap al tercer caos d'aquesta regió tan pròdiga en roques desballestades. Un cop haguem conegut Nîmes le Vieux només ens faltarà el Caos del Mont Lozère; l'únic que no l'adjectiven com le Vieux, tot i que els seus roquissars granítics ho siguin més de vieux.
Fem els cinc quilòmetres de sender perfectament senyalitzat que circumval·len Nîmes le Vieux entre Galy i l'Hom. És tan sols el tast d'una immensitat caòtica que es perllonga deu vegades més pel caire oriental de la cauna. A pocs indrets el fet de caminar esdevé tan meravellós. A cada portell, a cada recolze, te n'espera una de nova. 
 Imaginem un món que fos tot ell d'aquesta mena, on la bellesa sorprenent esdevingués norma. Ara una torratxa descarada, ara uns avellaners davall una arcada, ara una placeta de gespa amb un grapat de pilars...   
- Fixa't que acabo de trobar! Una cua de fura al mig del corriol! Anit deuria passar-ne alguna de grossa, aquí...

22 comentaris:

Llop Estepari ha dit...

Dons mira que ja ens estem plantejant una bona estada per Les Causses et Les Cévennes per les properes vacances! Ja havíem estat per la zona, però molt de pas. Ens has plantat una bona Guia de Viatge! Ja tinc les ròtules neguitoses!
Aauuuuuuu!!

en Girbén ha dit...

Llop, ja pots agenciar-te el 100000 Rodez-Millau del IGN. La nit a Roques-Altés és obligada. S'hi arriba des de St-André-de-Vezines per bona pista (les altres opcions que assenyala la carta no són viables), i es pot plantar la tendeta a gust del consumidor. Abans jo passaria per Rocafort; si és que la teva dieta canina inclou el formatge podrit...
A mica que pugueu no feu com jo i llogueu unes piragües.
Ja saps que em tens a disposar per qualsevol detall.

Galderich ha dit...

Pensava que amb la Revolució Francesa s'havien acabat els privilegis en el nostre país veí. Però veig que encara hi ha qui té una casa a Roques-Altés. Ha de ser espectacular viure allà dintre i sobretot en dies de tempesta on la natura pren la forma més sinistre i poètica que pot tenir.

Enguany hem passat pel Pont de Millau, el proper haurem de fer-hi marrada passejant per aquests indrets. I tot al costat de casa com aquell que diu!

en Girbén ha dit...

Apuntes un detall important, Galde, el de la casa del roquissar. Una runa encerclada de reixes a excepció d'un corral arranjat per una família ben discreta. Al petit rètol que es veu a la facana hi posa: l'escalade est interdite. I pel que sembla que li fan cas (només hi ha una línia d'expansions a les torres quan podria haver-n'hi uns centenars). Això li fa un bé infinit al paisatge del lloc.
En honor teu penjaré una mostra magnífica de l'arquitectura popular de la zona. Que es noti que no tan sols de pedregars viu l'home!

Lluís Bosch ha dit...

Aquest periple s'ha d'apuntar i guardar ben guardat, però per a fer-lo servir. L'erosió deu ser l'escultor més impressionant que mai ha aparegut a la naturalesa, i nosaltres amb escarpes i martells i maquinària diversa provem d'imitar-la...

en Girbén ha dit...

Lluís, no puc deixar de pensar en la vivència de temps amplificat que suposa un viatge amb cara i ulls. Si totes les nostres setmanes fossin d'aquesta intensitat és segur que no podríem suportar-ho; perquè el periple va ser d'una setmana justa.
I sí, l'erosió s'afanya a obrar meravelles. Tot i que els neederlandesos potser ens ho desmentirien amb raó.

Lluís Bosch ha dit...

Res en excés, ja ho diu el savi. Massa intensitat viatgera ens convertiria en uns patètics Stendhals. Però carai, qui pugués...

Jaume Llanes ha dit...

Uns llocs extraordinaris, sublims, i una mirada virtuosa, a l'alçada d'una realitat poderosa.

en Girbén ha dit...

Lluís, un bon amic m'explicava l'atac de "Síndrome de Pessoa" que, de jove, havia patit a Lisboa. Curiosament els seus efectes són inversos als del "mal de pedra" que vaig patir als caos. El què en un cas era enfigassament i perdició, en l'altre esdevenia hiperactivitat i total concisió.

en Girbén ha dit...

Diria, Jaume, que en unes 3 hores us planteu a Roques-Altés des del vostre occità Canejan. Prou saps que la virtut de la glòria és la viure ben escampada, malgrat això, sembla que en alguns llocs es densifica per a joia nostra.

Eduard Ariza ha dit...

No en sabia res d'aquest paratge. És preciós Foravial. Espero poder-lo visitar aviat.

SergiC ha dit...

Preciós indret, però de caos en veig ben poc; més aviat em sembla un ordre absolut, dels naturals, és clar.
I ben cert és que fora dels tancats turístics per al gaudi de les masses hi ha els racons més bells oberts als que saben apreciar allò petit, efímer i discret.

Clidice ha dit...

Un jardí de pedres com aquest bé mereix una visita. Gràcies per temptar-nos. :)

Aris ha dit...

quines fotos més maques! m'encanten

Eulàlia Mesalles ha dit...

Cada cop estic més enamorada dels caos que em descobreixes!
com sempre, un post que convida a descobrir...

Anònim ha dit...

Avui he respirat la frescor i nitidesa de l'aire pur, montanyenc i rocallos que, just ara, trobava a faltar. Gràcies. RZ

en Girbén ha dit...

Ja vas veient, Eduard, que aquí som molt de la bellesa consistent.

en Girbén ha dit...

Ben vist, Sergi, al regne de l'ordre és on pertanyen aquests paratges arcàdics. Ja voldria jo ser el pastor de les ovelles que seguen la gespa de Nîmes le Vieux! La de talaies per aguaitar-les mentre toco el flabiol que tindria.

en Girbén ha dit...

Clidi, el teu estimat retratista es posaria les botes amb tan magnífic jardinet!

en Girbén ha dit...

Aris, gràcies. Només em guio per un criteri que he procurat afinar.

en Girbén ha dit...

Eulàlia, ja veus que els caos donen molt de joc. De fet, estic convençut que només existeixen com a deliciosos
terrenys dels nostres jocs.

en Girbén ha dit...

Veus, RZ, només per aconseguir de tant en tant aquesta mena de transferència ja paga la pena tot l'afany.