24 h del LEM #16 o "Amb l'aigua al Coll"

No perquè sí la contrasenya del LEM d'enguany és amb "Amb l'aigua al coll" (frase que mussitada a les barres de certs bars suposa l'obtenció d'una mitjana de franc). Si corren mals temps pels serveis bàsics ja no us explico pel que fa a la també bàsica cultura. Una retallada del 10% ja ens semblaria la glòria, d'aquí l'oportunitat de la contrasenya. Tanmateix, al ser pertinaços en el goig dels sentits i en els plaers inèdits, un cop la cosa s'engega la forçada reducció d'escala acabem no notant-la. Sort en tenim d'estar perfectament entrenats per l'escassedat!

Una bona mostra en va ser la nit del dimecres, la 33 IMPRONIT al l'Elèctric del Gràcia. 33 nits són moltes nits d'improvisació i 33 és una xifra que assenyala l'hora del gran canvi. Perquè de canvi n'hi haurà, bé el nou ordre creu imperatiu deixar la ciutat erma de possibilitats tancant escenaris sense manies. Ara ha arribat l'hora de l'Elèctric on mai més s'escoltarà l'única música de veritat, la del directe que desconeix botó d'Stop.
A la 33 IMPRONIT, per fer honors a l'ocasió, vam poder escoltar la grandesa... Res d'estrany si pensem que entre el Saura, el Villavecchia, el Zíngaro i l'Arnaldo deuen acumular, pel cap baix, uns 250 anys de recerca i saber musical. Aquesta fita irrepetible ja no ens la treu ningú.

Ahir la tarda, veient una gran clariana al radar, vaig fer via a la seu de Ràdio Gràcia, situada en el costerut confí del Coll. Durant dotze hores el LEM ocupava creativament els seus estudis i no era cosa de perdre-s'ho. Vaig acabar passant set hores enrolat en aquell vaixell i puc dir que no recordo cap estona sobrera. Van ser tres actes memorables separats per uns llargs i sucosos interludis a la coberta de la nau, gaudint d'un horitzó fins l'aeroport del Prat i d'una posta rogenca després del beneït aiguat.

Acte primer: SIN ANESTESIA (copio el pronòstic acomplert del prospecte del LEM):
"Arran del projecte documental The Most Infamous Saxophone Players, bolcat pel cronista Jack Torrance al seu bloc Overlook Hotel, saxofonistes provinents de les més diverses selves locals de la improvisació, l'experimentació i el llibertarisme musical (Pepino Pasqual, Ferran Besalduch, El Pricto, Agustí Martínez, Liba Villavecchia, Lluís Vallès, Xavier Díaz Herrera, Albert Cirera, Tom Chant i Alfonso Muñoz) han format l'esquadró de vents i metalls més letal i imprevisible que us pugueu imaginar. Una ràtzia en constant mutació que s'espargirà per les entranyes del Centre Cívic El Coll - La Bruguera (y també a les ones de Ràdio Gràcia, al 107.7 fm) en una operació que promet no deixar rastre d'indiferència ni de presoners. "


Res a objectar o, si de cas, dir que fa curt. Perquè, com és norma de la casa, aquí mai es tracta d'assistir sinó de ser partícip a fons. Indistingible el músic de l'oïdor, tant les maniobres prèvies a la Música com la festa que culmina l'èxit de l'experiment, t'exigeixen una fusió desconeguda en l'àmbit, volgudament preventiu, dels concerts.


Acte segon: LA SISENA FLOTA A BARCELONA 
Tot i que la idea inicial prometia de debò: BARCELONA ERA LA BOMBA (retratar la Barcelona canallesca que va de "la Rosa de Foc"  a  "la Sisena Flota"), mai tindrem queixes de la seva reducció. Meravellats vam escoltar la glosa que el mestre Xavier Theros ens va oferir de la història, ara sepultada, de la presència americana a la ciutat. Gegant davant del micro -res d'estrany després de dècades oficiant Accidents Polipoètics-  ens va servir un panorama anecdotari fabulós dels garitos, prostíbuls i restaurants -i de les implicacions a nivell polític i social- que va suposar l'ocupació americana. Al cim: l'anècdota de la puta subornada per uns del tèxtil igualadí per a robar-li els gallumbos a un marine; moment crucial de la modernització del país amb l'aparició dels slips OCEAN....


La reflexió final del debat de cloenda va atènyer el fons d'una qüestió essencial: Creus que aquella època, la de l'ara ocultada presència de la Sisena Flota a Barcelona, fou la font d'inspiració del turisme massiu que hem de patir? La resposta tots la sabem.

Després d'una llarga pausa reblerta de sàvies converses, de transmissions oraculars mentre queia la nit, i de repartir-nos un sant sopar de catering...

Acte tercer: JACQUI DÉTRAZ & CAROLA ORTIZ feat. BERNARD DONZEL-GARGAND (torno al prospecte del LEM):
"Jacqui Détraz arriba dels Alps francesos, però la seva música ve transportada de molt més lluny, dels cursos hipnòtics i els vasts enigmes sonors que poblen la memòria i l'imaginari dels territoris orientals, especialment de l’Índia. Per la seva banda, Carola Ortiz, resident de GTS aquest 2011, també ancora bona part del seu treball en aquestes màgiques línies de flotació. En aquest episodi de l'ocupació del Centre Cívic El Coll - La Bruguera, les percussions de Détraz i el clarinet d'Ortiz s'obriran a una lectura i descobriment mutus, embastats per les fórmules electroacústiques servides per Bernard Donzel-Gargand. Si la música és l'expressió del món com a misteri, aquí teniu uns intercessors perfectes. I recordeu, podeu seguir la intercessió també a Ràdio Gràcia, al 107.7 fm".

Oi tant que els intercessors del món com a misteri ho foren de perfectes!!! Després vaig poder escoltar les declaracions d'alguns conversos: Mira que sóc poc d'aquesta música mística però això d'avui no crec que ho oblidi... Aquest no seria el meu cas i vaig córrer a comunicar-li al Jacqui i al Bernard: "Carola Fateh Ali Khan... Ça va bien?" I vaig estar-me una bona estona amb aquell parell de savis músics alpins, explicant-lis els matisos lingüístics que acabava de percebre: En francais, la bonne musique est toujours un jouer al carré. Mais en catalan la musique devient tactil: "es toca", on la touche... Alors il faut penser les différences subtiles, celles entre les votres mots.  "Jeu et Jeu" et les notres "Toc i Joc".
Amb la Carola ens vam abraçar la mar de feliços mentre em confessava: Ostres, ni punt de comparació amb l'altre dia al Bruit de la Niege (el festival musical alpí). I quina felicitat aquesta perfecta concordança!
Ja us dic que la Carola, amb gran alegria, no atura la seva recerca per racons musicals negligits. I  ja té el seu què veure que la renovació del qawwali’ sufí sigui cosa de catalans i savoiards enxarxats.
Només quedava la llarga caminada urbana fins a casa, una tradició nocturna del LEM. Temps suficient per a acaronar el feliç passat immediat.

6 comentaris:

Galderich ha dit...

Un recorregut ben complert. Des de música a paraula (per cert, boníssima l'anècdota dels calçotets!).

És curiós, com a "Comprovació de paraula" la màquina em demana: desti

És justament el que has fet, anar d'un lloc a un altre amb un destí prefixat però no lineal!

en Girbén ha dit...

Tot escoltant l'espaterrant reflexió del Xavier Theros sobre la Sisena Flota vaig pensar més d'un cop: Si el Galde pogués escoltar això!
Queden poquíssims exemplars del seu llibre: ell diu que a Documenta en queda algun...
Que quedi entre nosaltres, la pel·li del Tintín pot estar bé..., però ni punt de comparació amb les 6D d'un grapat de músics, poetes, cinèfils i gastrònoms, d'amics i amigues insistents.

Eduard Ariza ha dit...

Jo ho trobo molt ben narrat a molts nivells. Transmet molt bé l'esperit musical.

marta (volar de nit) ha dit...

Zero dubtes: Em quedo amb aquest recorregut 6D. I me'n vaig a dormir ben de pressa aviam si el cervell em regala un somni feliç i laberíntic com aquest escrit.

en Girbén ha dit...

De res, Eduard. Ja has detectat que "escriure la música" és un dels gèneres més difícils per com és d'esmunyedís el seu objecte. És la pràctica la que t'ensenya una poètica factible; possible tan sols fent bon ús de la sinestèsia i rememorant les impressions climàtiques rebudes.
Podria gravar fragments dels concerts i penjar-los aquí, però, aïllats, poc o res dirien del temps especial en què havien nascut per a desaparèixer a l'instant següent.

en Girbén ha dit...

Marta, la comparació amb un feliç laberint és ben escaient. Hi ha un seguit d'espais, amb ben diverses i cuidades decoracions musicals, enllaçats per recorreguts aleatoris que recorres xerrant pels descosits amb els amics. I si veiessis quina patuleia de rars més magnífica, cadascú amb un all i una ceba ben especial! Si t'expliqués la sortida del laberint LEM de dissabte... un laberint sense murs de separació on tothom hi és convidat.