ÀFRICA - els cromos i l'Art


Res de més poderós que les tonades publicitaries: Soomos los Conguiitos... Així va ser fàcil que, davant d'un dels pocs negres que llavors corrien pel país, la canalla reiterés l'enganxifosa cantarella: Somos los Conguitos... Qui és què? Si ells són un cacauet folrat de cacau... què podem ser nosaltres?

Els cromos foren el nostre aprenentatge del sistema capitalista; reductible a no gaire més que a això, a un intercanvi de valors ficticis entre immadurs. En el jocós diàleg del "tengui-falta" hi és tot: el poder dels poderosos, amb lligalls fastuosos de cromos titllats d'impossibles, i el delit per omplir aquella carència als teus ulls onerosa... Dic de l'extremosa magnitud, sens fons ni nord, de l'avidesa que pretén definir-nos i que, en l'afer necessari de superar-la, podem dedicar-hi la vida sencera sense entreveure-hi  resultats.


Recordo els cromos del darrer capítol del VIDA Y COLOR, l'històric mega-hit dels àlbums de cromos. Amb la malèfica voluntat d'espaterrar a la canalla ens oferien unes estampes d'humans parions als ornitorincs precedents: tan inversemblants com reals. Gent abonyegada, perforada i gravada per decisió pròpia..., i orgullosa d'estar-ho!!!
Ara estic auto-tatuat en un puny i a l'antiga manera sangonosa -res d'indolores  pistoletes industrials ni de dissenys de garrafa-. I d'escarificacions no faig curt sinó tot el contrari: que els indrets de nou cuny que pretenc es defensen amb espines.  Quan n'has acumulat tantes de petites ferides ja et sembla que res et pot ferir. Tant de bo que fora això possible... Malgrat el sens fi de cicatrius iniciàtiques que he anat acumulant, sento, encara, a la meva pell fina del tot vulnerable.., blanca, sí, i alhora negra.

El meu VIDA Y COLOR presenta, encara avui, unes poques llacunes que mai he intentat reomplir. L'únic àlbum que vaig voler completar va ser el de LA HISTORIA DE LA PINTURA. I ja us dic que la cosa va tenir el seu mèrit. Que si els cromos de la lliga o del vida y color eren una mena de dòlars, de moneda franca, les meves joies de la Pintura res valien a l'infantil mercat cromatístic. Era com anar a WallStret amb les butxaques plenes, però plenes de tugriks de Mongòlia!
Pel cromo nº 2 d'aquest àlbum, i l'únic africà, vaig tenir notícies del més magne TBO que la humanitat hagi confegit mai, del milkilòmetric mural que constitueixen les pintures i gravats saharians. La repanotxa! - que diríem aquí.


Quan obria les històries de l'art que corrien per casa era cosa de veure la penosa situació africana. A la impecable HISTORIA DEL ARTE de H.W.Janson (Labor, 1967), el tema africà se'l polia aviat, just després de l'home prehistòric, en un capítol titulat "El arte primitivo"... És clar que quan veies els caps de bronze a la cera perduda del regne de Benín no podies estar-te'n de clamar, des de la teva ingenuïtat,  que què coi estava passant si allò donava mil voltes escultòriques al munt de devotes reiteracions europees que venien després.
Encara ara, quan corro pels laberints de ferro corten que va bastir el Richard Serra al Guggenheim de Bilbao, no puc lliurar-me de la presència del seu precedent, dels espirals passadissos de la gran Zimbabwe... Qui  és capaç de dir que, en avall de l'Egipte faraònic, Àfrica ha sigut incapaç de construir res perdurable?
Enllà de l'obediència que pretenen exigir els sil·logismes tomasians, sortosament,  s'estén el món sencer.  A mi m'agrada el què m'explica... Enamorat n'estic!

23 comentaris:

Aris ha dit...

Això dels conguitos avui seria racista...
Per cert, les xocolates arumi portaven un segell o un cromo enganxat entre el paper d'alumini i el d'embolicar, i es podien col'leccionar...

Anònim ha dit...

A La Vila Joiosa, on vaig viure de petit, van haver fins a vint fábriques de xocolata. Una vegada, un company de curs em va portar a la fábrica de xocolata del seu pare i em va mostrar una cambra, farcida de prestatges, on s'amagatzemaven els cromos per les xocolatines. Em va envair una sensació miracolosa, com si hagés entrat a la cova d'Alí Babá. Es clar, amb cinc anys... envoltat de milers i milers de cromos nous... ¡que pot haver millor!
RZ

en Girbén ha dit...

Aris, per sort existeixen els conguitos blancs... O hauríem d'anomenar-los albins?
Xocolata i cromos era un tàndem infal·lible: la Nestlé, la Torras...

en Girbén ha dit...

Conxu, Rafa, dius de la Vila... Alguns cafès-licor m'he fotut a les tavernes del port.. Hi tenia amics i era una base perfecta per anar a Ifac o al soberg Puig Campana.
I dels seus productes xocolaters fa res n'he fet una bona glosa. Aquí la podràs veure i llegir: http://decasaalclub.blogspot.com/2011/10/paraula-dillustrador.html

en Girbén ha dit...

Ui, RZ, que me'n descuidava: mentre et responia sonava, i sona, el teu "mare internum" (per mi, més plaent que les Bonso sessions).... Pot ser que en aquest tema hi vegi alguna cosa del Villa-Lobos? És clar que el seu mar no és internum.

LEBLANSKY ha dit...

Vaja, Girbén, no m'entra al cap la comparació entre el col·leccionisme de cromos i el sistema capitalista. És una bona comparació i força didàctica, però em nego a veure-la: prefereixo quedar-me en la superficialitat i la immaduresa del que va a canviar-los amb la il·lusió a tope, i frueix dels colors fauves que els il·lustradors anònims, autèntics motors de la cultura popular, van inventar per a tan infantil plaer.
I vull veure també aquest fauvisme i aquest primitivisme en algunes de les obres d'art claus dels nostres dies, com tu mateix ens ho fas palès. I per cert, segueixo fent-me la teua col·lecció: espero que no se'm passi per alt cap cromo i hagi d'anar al mercat de Sant Antoni a la recerca i captura ;)

Carles Hernando ha dit...

Una pregunta, el teu Vida y Color no se'l trobaria el teu fill al Pompeu Fabra? ho dic perquè el meu me'l vaig deixar al pupitre, quan el meus pares van decidir canviar-me d'escola a meitat de curs.

en Girbén ha dit...

Veus, Leb, ara vaig de la Vila Joiosa del Rafa a la Xàbia on vas començar a bescanviar cromos. Prou es nota que m'has entès i et demano disculpes per la tan lletja com insostenible comparació que avui he establert. A qui se li acut malmetre així un dels darrers recers sagrats que queden al món!
I tu tranquil, que encara queda pendent un bon grapat de cromos. Si ets pacient crec que podràs acabar aquest àlbum.

en Girbén ha dit...

Fi, què dic fi, Carles, finíssim el teu comentari... Així que ets dels temps heroics del Pompeu? I és que n'hi ha per tirar el barret al foc; què dic barret... el salacot!

Galderich ha dit...

L'art africà m'emociona. He intentat esbrinar el per què i no puc. A veure si aquest dissabte a cal Leb us puc portar una feina que vaig fer fa ja uns anys i on vaig introduir un capítol dedicat a l'art més enllà de l'occidental. No tocava, però hi va entrar!

Clidice ha dit...

No tenia col·leccions de cromos, els pares creien que era una despesa del tot innecessària, pel que m'havia de conformar mirant el goig que vivien les meves companyes -i la hermana Rosario que els les mangava-. Ara, si en podia haver un el guardava en una capsa de llauna, amb les nines de picar i me'l mirava extasiada :) Poc que hi pensava jo en el capitalisme aleshores, ja s'havia inventat? ^^

De l'art africà, com en Galderich, m'emociona, encara que no he caigut en la bogeria que sembla que domina ara d'omplir-te la casa de màscares i altres bibelots. La veritat és que crec que cada cosa ha d'estar allà on pertoca, i l'art africà no sol ser ornamental, és, sempre, útil.

en Girbén ha dit...

Galderic, això de l'art africà, no la seva magnífica estatura sinó on l'hem hagut de situar-lo, encara és un problema. En d'altres cromets de la col·le -sobre música , literatura o plàstiques- hi tornaré perquè és cosa que m'importa.

en Girbén ha dit...

Ara que hi penso, Clidi, a casa no hi tenim res d'africà; d'objectes amb pretensions artístiques, vull dir. Cap talla de banús ni de vori...I mira que gaudim de rèpliques d'arreu. Així m'enamoro d'una peça remota en el temps i l'espai l'honoro amb la meva més curosa dedicació (al Tel en tens una mostra)....I res d'africà, ja veus.
Un dia d'aquests m'hi posaré: fotré un cap de cera dels Ifé i el duré a Collbató, a cals fonedors de campanes, per a tenir-lo en bronze.
Ah, aprofito a dir-vos que l'Anna em diu com de gust li vindria que féssim aquella trobada. I jo que li dic un també amb escreix.

Clidice ha dit...

Estic pendent de saber on para aquella cova, en pic m'hi portin parlem :)

Llop Estepari ha dit...

En aquest aiguabarreig de cromos, art, xocolata i tugriks de Mongòlia, trobo a faltar el súmmum pel que fa referència al tema: “Yo soy aquel negrito del Africa tropical, que cultivando cantaba la canción del ColaCao”. No tinc paraules però udolo: Aauuuuuuuu!

en Girbén ha dit...

Temps al temps, Llop, temps al temps... Tems als temps? Tens temps? Auuuuu!!!
Per cert, a Àfrica de llops quasi cap, només els darrers exemplars de llop egipci i para de comptar.

en Girbén ha dit...

Ara que hi caic, Llop... El teu compositor de referència deu ser l'Heitor Villa-Lobos que per aquí havia citat.

Llop Estepari ha dit...

Girbén, sóc “bluesero” de tota la vida. Per tant, posats en el tema, em decanto més per l’afroamericà Howlin’ Wolf. Deixa anar unes bones udolades amb la seva harmònica!

Enric H. March ha dit...

En el meu cas, el descobriment de l'art africà a través dels cromos només posava color a la meva font original, els cinc volums d'unes Maravillas del mundo (ara no sóc a casa i no puc posar la referència sencera) que vaig heretar de l'avi.

Tot estava en construcció. La realitat estava en construcció, Àfrica era un misteri massa gran que ens arribava a través dels ulls dels colonitzadors. Compta, que parlo de l'Àfrica subsahariana! L'altra, la magrebina, era tota una altra història: tenia informació més propera d'un cosí que hi va fer vida. I una misteriosa fotografia emmarcada d'un nadiu penjada a la pared (també a casa de l'avi), que ara tinc a casa, i que ningú em va saber dir (o no va voler dir) qui coi era i per què compartia la nostra llar.

en Girbén ha dit...

Enric, just ara comencem a tenir les primeres notícies de la major fractura que coneix la humanitat. En avall del Sàhara no hi ha vestigis de cap intercanvi genètic entre sàpiens i neandertals. Més amunt estem la resta, un creuament.

Victor Nubla ha dit...

Renoi! Vida y color! i l'Atlas Bimbo! Era la bomba tot això. Bé, de fet era ben poca cosa, però l'aprofitàvem de debó.
Sobre les fàbriques de xocolata: al carrer Martí, entre plaça del Nord i Torrent de l'Olla, hi havia una fàbrica de xocolata que ara ocupa l'Instituto Europeo di Design i que impregnava el carrer d'olor a cacau i els nens que anàvem a la Salle de Gràcia, en sortir de classe, solament haviem de passar el dit per les rectes motllures racionalistes de l'edifici industrial, plenes de pols de xocolata, per fer-nos un berenar extra tot just sortir de classe.

en Girbén ha dit...

Nubla, fixa't les coses... Just havia escrit del baf que la Nutrexpa estenia pels límits graciencs!
Ho trobaràs encapçalant la nova entrega dels meus cromos africans.

TRanki ha dit...

Jo recordo l'avia enganxant els CUPONS per aconseguir l'àlbum.

Dels VIDA I COLOR els tenia tots!

Vaig acabar el HECHOS DEL SIGLO XX ( guerres i tal)...em faltava el soldat de les SS i el vaig aconseguir!!!

De les seqüeles de la GUERRA DE LAS GALAXIAS ja me'n vaig despenjar...hehehe