ÀFRICA - les muntanyes

Tindria uns 6 o 7 anys quan per primera vegada vaig veure les neus del Kilimanjaro. Ara mateix puc recuperar aquella imatge al tractat LA MONTAÑA del Maurice Herzog (l'home que després de perdre les mans per fer el primer 8000, l'Annapurna, va ser ministre d'esports francès).

De fet, a mi no em cal remirar-la per l'empremta que ens deixen les primeres imatges. El Kili sempre serà aquest dom gegant que apareix rere la cresta del Mawenzi. I que ara el cim d'Àfrica ja no sigui com necessito que sigui només puc acceptar-ho amb dolor. En el darrer segle, les neus que inspiraren a Hemingway s'han reduït en un 82%.


De la mateixa procedència són les imatges d'altres grans muntanyes africanes que van quedar al meu net cervell. El Kènia... Això sí que és una muntanya com cal! Mai convocarà les corrues de turistes que van cap el Kili. Mai per l'exigent corredor del Diamant que s'enfila entre les puntes del Nelion i el Batian. 
També té unes quantes puntes el Ruwenzori; les més altes l'Alexandra i la Margherita, per decisió d'aquell fascinant explorador que va ser Lluís Amadeu de Savoia, el Duca degli Abruzzi. Es veu que Stanley s'hi va passar uns anys als peus de les Muntanyes de la Lluna sense veure-les, sempre ocultes per les boires.
I que bells els penyals de l'Hoggar saharià! 
En canvi, la primera impressió que vaig tenir de l'Atles era la d'un secarral sense gota de gràcia.

* * *

Aquí inicio una petita exploració per la formació de la meva idea d'Àfrica. Quan al capítol 500 del Foravial vaig traçar la cartografia dels meus interessos globals, vaig descobrir una immensa Terra Incognita que cobria el continent negre sencer. Com que era un oblid que de cap manera corresponia a la realitat, vaig decidir esmenar-lo confegint una sèrie de cromos que expliquessin les meves primeres visites a Àfrica i com, a cavall de la imaginació i la raó, es va anar formant la idea que tinc d'aquella basta realitat.


28 comentaris:

Llop Estepari ha dit...

La de vegades que havia mirat el corredor del Diamant en revistes i ressenyes! (Les meves preferències hivernals eren per fer el que encara en dèiem “couloirs”) Un regal haver-lo vist amb els propis ulls. Jo no vaig arribar a anar-hi mai.
Mentre escric aquest comentari tinc davant meu les esgarrifoses imatges de l’Herzog i d’en Lachenal, arribats al límit, descendint de l’Annapurna. M’ho has fet recordar.
Un udol.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Doncs si que has vist món!

en Girbén ha dit...

Llop i Xiru, MAI he posat un peu a Àfrica. Tanmateix, quan un nen és capaç de passar-se estona i estona remirant les imatges d'un llibre, qui sap si realment no hi viatja.

Llop, tinc ben presents les imatges del retorn de l'Annapurna sota el monsó. La col·le de muntanya de la "Juventud" era una altra de les meves dèries infantils.
Ah, i el dubte estava en si el Diamant o l'Ice Window!

Clidice ha dit...

Millor que no li posis el peu a l'Àfrica, no tornaries mai més. M'agradarà molt "viatjar-hi" amb tu, igual que ho feia, de menuda, amb tots els llibres que em queien a les mans. Un grapat d'arròs, una mica de nyame, la carabasseta amb aigua, les abarques i comencem a passar?

en Girbén ha dit...

Suposo, Clidi, que les abarques que dius són com les que acabo d'afegir al capdavall de l'apunt. L'adherència de la sola no sembla que hagi de ser gran cosa.

Clidice ha dit...

N'hi ha de tota mena i condició, la majoria com les que duia el meu pare pels camps de rostolls urgellencs, tros de pneumàtic i cordills.

Jaume Llanes ha dit...

Confesso que de jove, i no tan jove, també vaig visitar aquestes misterioses muntanyes amb la imaginació i amb el cor. Com tu, a través de referents literaris i muntanyencs. No sé si és perquè em reconec en la teva visió sublimada, però el teu apunt té força per transportar-me de nou a aquells llocs somiats.

Carles Hernando ha dit...

De fet Stanley, va veure dos cops de lluny el Ruwenzori, en va fer la primera descripció trencant definitivament l'encanteri que tant i tant de temps havía durat, va anomenar alguns cims i per sort, el nom amb el que va batejar el massís no va perdurar (Mount Gordon Benett el nom de l'editor que li pagava el viatge).
I encara que es tracta d'una Àfrica molt sui-generis, no em puc creure que no hagis trepitjat mai els secarrals (però no tant) de L'Atles, si és així m’ofereixo per fer- te’ls conèixer.

Carles Hernando ha dit...

Una cosa més, de fet el Ruwenzori ha estat i és un territori del meu subconscient, no sé si aniré mai, però com tu ben dius ja he viatjat amb les lectures i les imatges dels llibres.
Per cert, recomano els dos volums del resultats científics de l'expedició del Duc dels Abruzzi, que es poden consultar a la biblioteca del Museu de Zoologia.

en Girbén ha dit...

Puc recordar, Jaume, els relats dels primers catalans que s'acostaven a les màgiques muntanyes africanes a finals dels 60 i principis dels 70. L'aresta del Garet el Djenoun a l'Hoggar o la travessa del Kènia explicats en primera persona i amb passi de diapos inclòs.

en Girbén ha dit...

Carles, vull creure que si mai fundéssim el Centre Català d'Amics del Ruwenzori no estaríem sols; un club que tindria una secció d'adeptes al Duc dels Abruzzi. No perquè si li dona nom a un dels grans glaciars del Karakorum.
Fa no sé quan fa vam tenir la pensada de fer una travessa per l'Atles i vaig documentar-me a fons i prou sé que no és com la foto. Ara se'm faria més difícil d'anar-hi. Com que només viatjo a partir de llocs ja coneguts, abans hauria de creuar l'estret i entretenir-me pel Rif.

Carles Hernando ha dit...

Si coneixes les serres d'Almeria (que segur) i els Alcornocales de Cadis (que també) ja pots fer el pas a l'Atles sense aturar-te massa al Rif i així pots estalviar-te de veure les destrosses que fan el cultius d'haixix en els increïbles boscos rifenys.

Enric H. March ha dit...

Ara m'has agradat, Girben! Esperaré amb interès aquest recorregut mític per la teva Àfrica, amb olor a paper vell.

Galderich ha dit...

Esperarem els propers cromos d'una col·lecció apassionant sobre l'Àfrica.

LEBLANSKY ha dit...

Girbén, seré un addicte a la teua nova col·lecció de cromos.

(signat Leblansky, l'home que estimava l'Àfrica)

Lluís Bosch ha dit...

M'agrada la idea d'aquest viatge "mental" o gairebé oníric on t'has embarcat. Àfrica segueix sent el lloc del misteri, l'ebnigma i el perill. Els perills han anat canviant de forma, però hi ha en el fons alguna imatgeria del terror que n em sé treure de sobre. Només he posat els peus al Marroc, però allà mateix ja vaig sentir que si estimava la meva vida, més em valia no seguir avall pel plànol. De manera que m'he conformat amb la literatura i les fotografies. Potser va ser culpa del Joseph Conrad i el maleït "Cor de les tenebres".

en Girbén ha dit...

Enric, vas bé: miraré de treure profit d'haver conservar durant mitja vida tant de paper.

en Girbén ha dit...

Galderich, com no podia ser d'altra manera, alguns dels cromos aniran dels cromos.

en Girbén ha dit...

Leb, l'assenyada de l'Anna m'assenyala una contradicció:
-El Leb, africà..., ell que és tan net i endreçat?

en Girbén ha dit...

Lluís, prou bé estarà poder compartir aquesta modesta exploració i que la recerca de les fonts del meu pensament africà també sigui la del bon lector.

Eduard Ariza ha dit...

Bona entrada com sempre. Debía ésser impressionant veure el Kilimanjaro de tant petit.

"PACA" ha dit...

jo vaig estar 1 any i 7 dies a l`Africa...i,malgrat( com suposes) va ser un (putu) any militar,Africa hem va atrapar...la porto al cor i,creu-me,es un continent on algun dia tornaré!!!!

(i tinc una via oberta i varis boulders...no es perd del tot el temps a la mili)

en Girbén ha dit...

Eduard, insistiré... Mai he posat un peu a Àfrica! Només és un ambigu joc a propòsit de la realitat i la seva imatge. Segur que també tu deus recordar la primera vegada que vas veure el Kilimanjaro.

en Girbén ha dit...

PACA, diria que un apunt sobre la teva "Festa" africana i moranca seria més que celebrat. Si per a res valen els blogs és per a recuperar aquestes baules perdudes.

LEBLANSKY ha dit...

Anna, i en especial al Leblansky l'excita, l'incita, l'encisa i l'apassiona l'Àfrica negra. Contradictori que és un ;)

en Girbén ha dit...

Leb, ja saps des de quina estima comentem les teves contradiccions; no majors que les meves. Imagina't la meva passió pels confins orientals dels Himàlaies, on caldria situar Shangri La, el mític regne regit per dones.

Anònim ha dit...

Hola Jordi, potser ja el coneixes, però hi ha un llibre molt bo sobre el Duc dels Abruzzi de Mirella Tenderini i Michael Shandrick.

Sempre he admirat també l'esperit del Duc i quines fotografies les del seu amic Vittorio Sella!

lluís

en Girbén ha dit...

No, Lluís, no el conec. Com que sóc un escampall em perdo un munt de fils meravellosos que voldria estirar, i el del Duc i, també, el del seus Abruzzi n'és un.
Tinc un arxiu enorme de cartografia dels Apenins... de quan havia pensat fer el llibre italo-britànic "Apenins-Penins". A que sona bé?