ÀFRICA - les tribus i els jocs


Una presència constant dels primers anys de la meva vida va ser l'olor del Cola Cao. I no el de les tasses que ens preníem -que la mare era pràctica i vam ser joves lleons de Nesquik-, sinó el baf que, segons com bufés el vent, inundava el barri provinent de la factoria Nutrexpa del capdamunt del carrer Lepant. Ara resulten tan inimaginables aquelles grans fàbriques al mig de la ciutat... Ho són tant com que encara es mantingués l'escena d'esclavatge que apareixia als pots originals del Cola-Cao; ara feminitzada amb un parell de matrones encantades de la vida per treballar de sol a sol (d'un sol africà) per quatre xavos.


Recordo com m'encantava mirar l'avellutat B&N de les fotos del llibre del Meyer, Jr. Tal vegada el penúltim gran testimoni d'un món ja extingit. Avui "els pobles primitius" van vestits amb arrossinades samarretes de la Nike i, si bé continuen anant a la font a buscar l'aigua, ho fan amb bidons reciclats de molt dubtosa procedència. 
En general, i en especial pel que fa a Àfrica, em meravellava aquella profusió d'identitats propera a l'infinit: enllà de la tòpica "família Bantú" del joc de les famílies podies ser coses fabuloses com lobi, wamba, o ndebelé... Tots tan polsosos com un nen somnia i amb uns cossos fibrats com el del Bikila, el bicampió descalç de marató.
Com que una bona part del nostre lleure el constituïen unes tribals acampades lliures de dies -ara perseguides sens pietat pels forestals-, i de cabanes i de ponts, d'arcs i de llances, n'havia construït un munt, no podia per menys que valorar la traça que en aquests difícils afers demostraven els africans. És que em passaven mil voltes la mà per la cara..., i quin pont penjant eren capaços de bastir els remenuts pigmeus! I com m'hauria agradat anar a vigilar el ramat a cavall d'un bou!


Un altre llibre que no te l'acabes és aquella enciclopèdia major del joc universal editada per la UNICEF: "Juegos de todo el mundo". No es fa difícil descobrir-hi la incorrecció del nom de jocs de taula quan només val pels occidentals; incapaços ja d'ajupir-nos i de mirar al món arran de terra. I que fantàstics aquells taulers indis de parxís, uns feltres brodats (sense cap color del parxís) que les dones pàries estenen a les voreres! I la simplicitat humil dels forats del Yoté africà? Aquí sí que té sentit la fórmula em menjo una fitxa quan són nutrícies llavors!
A casa mantenim la tradició de jugar un cop l'any al bressol en família. És el dia de reis, després de cruspir-nos el tortell ritual, amb les betes que cenyien el seu embolcall... Davant l'habilitat manual que exigeixen les figures que aconseguixen les noies africanes (o les esquimals) no puc deixar de pensar que som uns impedits que hem oblidat un saber mil·lenari. També veig als nens africans jugant a la xarranca... Des de quan hem saltat tots damunt d'aquesta representació del món? Ara, per la campanya de reis, aniré a un Toys'aras i demanaré amb posat neguitós: Us queden Xarranques? És que el nen en demana una...

16 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

La fàbrica de cola-cao del carrer Lepant!!! Com recordo l'olor quan anàvem al metge passar per davant(que estava a Lepant/travessera): crec que ja no feia falta fer cap revisió i que si estava malalta se'm curaven les malalties i ja no feia falta cap medicina addicional!

I ja m'imagino l'escena al toys'aras La noia mirant l'ordinador i contestant "no me consta" o bé "charraqué? Todavía no nos ha llegado". (Per què m'imagino que t'ho diria en castellà?)

en Girbén ha dit...

Eulàlia que vaig néixer rere l'Aliança, on la Travessera era estreta perquè davant la finestra hi teníem la seva "morgue"...
I millor tu que jo en saps de la parla dominant al Toys'aras. Que tot esdevingui remenudament unificat és la norma que imposen els poderosos al món.

Enric H. March ha dit...

Mare meva, el Cola-Cao! Jo vivia més avall, a Provença, ja dins del Clot, a prop del castell de la Damm. Allà dalt Lepant s'eixamplava, vigilat per la caserna de Numància. Nosaltres, que érem de caminar, tiràvem per Sant Quintí per pujar al Guinardó. Però a vegades ens deixàvem dur per l'olor.

Jo sí, que era de Cola-Cao, perquè m'agradava fer pasta de cacau abans d'acabar de tirar la llet i veure com suraven els grumolls.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Enric: jo ENCARA sóc de cola-cao!!!!
I crec que em moriré prenent els grumollets en llet freda ...mmmmmm... (confessió inconfessable?)

Enric H. March ha dit...

Eulàlia, si tanques els ulls i amb el "mmmm..." se't posen els pèls de punta, sí, confessió inconfessable!

Llop Estepari ha dit...

M’he topat amb un “joc” per la nostra canalla (segurament per la Play o per una màquina infernal de l’estil) on cal guiar un ANDROIDE per tal que t’ajudi a aconseguir TOT L’OR POSSIBLE, mentre vas posant BOMBES per allà on no pots passar. M’ha causat un xoc brutal. Potser alguns ja aprenen el que han de fer de grans als països africans.
(Perdona’m per un comentari com aquest quan el post té un caire més alegre i festiu)
Un fort udol.

LEBLANSKY ha dit...

El colacao, l'Abebé Bikila, la família Bantú... quanta fibra sensible que toques en aquest post!

en Girbén ha dit...

Enric, no dubto que, de petits, algun cop ens deuríem creuar.
Camí del col·le, vaig passar la infantesa fent dos cops al dia la llarga vorera del "cuartel".
Recordo que, en dies nítids com el d'avui, la mare alçava els ulls al cel i, tot inspirant a fons, em deia: "Veus, Jordi, avui fa un dia de muntanya!"

en Girbén ha dit...

Llop, tu que no has perdut la capacitat d'ajupir-te i saps veure el món arran de terra, entén que ara només pretenc volar com ho feia de nen (amb adults tocs sarcàstics).
Conec el Doom i el Quake des de les seves primeres versions, i allà no és que hagis de guiar a un assassí sinó que ho ets tu en primera persona. És des d'aquest punt que rememoro la grandesa universal de la xarranca.
Com que queden cromos africans, temps hi haurà... com dient-ne alguna del Fela Kuti.

en Girbén ha dit...

Leb, si poses "Bikila" al cercador primer et surt una cadena de botigues d'esport, una mica paradoxal en el cas d'un tio que corria descalç... També em pregunto si van pagar un duro per fer servir el nom del primer campió africà.

Clidice ha dit...

El Pueblos Primitivos de hoy el tinc a casa! :) M'encanten aquelles fotos i, com tu, també havia mastegat aquells noms tan misteriosos. Imagínat l'emoció que vaig sentir el primer dia que algú em va fer una demostració del llenguatge dels "clics"! Per cert, fa un parell d'anys, per tot el sud de l'Àfrica, des del barri de Soweto fins a les catarates Victòria, tots els nens jugaven amb uns camions "teledirigits" de filferro, que es feien ells mateixos, i amb llaunes de coca-cola per rodes.

Ah! si, i el Cola-Cao sempre, contra l'opinió de tots els de casa meva, nesquickers de tota la vida. Visca els grumolls! :)

en Girbén ha dit...

Clidi, l'adverbi "de hoy" sembla que ja ha quedat antiquat. I, davant aquell devessall de gentilicis, jo pensava: "això deu ser com aquí: Empordanesos, Garrotxins, Ripollesos, Ceretans, Andorrans, Pallaresos..."

Pel que fa als nens, ja tenia raó el Loquillo: "Yo para ser feliz quiero un camión!"

TRanki ha dit...

hahah! Els Grumolls..no recordo l'OLOR que dieu ( ja devia ser quelcom normal per mi?), i si la olor de llet amb colacao, i les "nates" que s'hi feien, i els grumolls...

de tant en tant ens "pujaven" bafarades de CIVADA de la DAMM ( recordo que molt petit em marejava i se'm posava al nas!!!)...deprés hi vaig viure just al davant...ja no s'hi sentia res...
XERRANCA, CAVALL FORT, ARRENCAR CEBES...

El joc més bestia i multitudinari que he viscut és l'ESTAMPIDA...a l'ESTEL "nova"(del 76) el pati feia baixada i era polsós...100 mts de devallada on totes les classes ens tiràvem a la càrrega ( veiem molt john wayne al SESION DE TARDE dels dissabtes)..i els de 8è tractàven d'aturar-nos a base de travetes i qualsevol sistema ( absolutament brut es clar...)...els "atrapats havien d'anar darerra les linies de defensa ( a la paret del fons)...i l'objectiu era travessar-les i alliberar els presoners que s'escapaven altre cop amunt enmig de cops, empentes i travetes...
Era un joc foll però adrenalínic total...hi passavem els matins i els migdies, organitzavem càrregues kamikaze, hi havia cops, tombarelles, plors i gemecs...i no passava res, ens ho pàssàvem de fàbula i la adrenalina i l'eufòria anava a rierades...

en Girbén ha dit...

TRanki, la de jocs i fets que arribes a convocar! Aquell pendís salvatge de la parròquia motserratina pertany a la memòria de molts.
On s'és vist un camp de beisbol amb una inclinació de 40º? I els radicals Cavall Fort que s'hi practicaven?

Júlia ha dit...

L'Eixarranca, Xarranca o 'Rayuela', ja que té molts noms, és un dels jocs més universals i ancestrals.

Jugar a Cavall Fort actualment desvetllaria les inquietuds i les prohibicions dels adults del present. Reconec que vaig saber de nois que s'havien fet força mal jugant-hi però ara hem caigut en el proteccionisme desfermat.

en Girbén ha dit...

Ja t'explicaré, Júlia, les destrosses que he vist provocades pel Cavall Fort. Ara bé, era un joc de carrer i possible només en colla; res que que ara estigui de moda.
Sempre l'he imaginat convertit en esport, amb gent entrenada, faixada i amb les proteccions necessàries. Com espectacle les teles ens ho traurien de les mans... "Demà, la final mundial: un Catalunya-Austràlia!" I per què no?