ÀFRICA - TBOs i novel·les



Ara és ben possible que uns pares, amb ganes d'oferir al seus nens una estimulació multicultural, els portin a assistir a una ronda de genuïnes llegendes africanes; font primera de transmissió d'un saber continental. Quan érem petits això resultava impensable. Els negrets eren una de les cinc racials guardioles del Domund  i para de comptar. Diria que la primera gran lliçó d'Àfrica la vaig tenir al zoo, tot contemplant la versió malenconiosa de la seva fauna exagerada.

Aviat, al TBO, vaig veure la utilitat d'aquelles grans bèsties:  la de ser assetjades implacablement en uns safaris anacrònics. Memorables són encara els caçadors, dinàmics i esprimatxats, del gran Coll (i quina història la seva!) i del tot obviables els Morcillón i Babalí del Benejam. Eren unes històries on els negres alternaven el paper de soferts camàlics amb el de bàquics gormands, enllaminits pel pobre blanc que, amb el salacot com a condiment, feia xup-xup a l'olla comuna del poblat. 
Aquesta visió pantagruèlica dels pobles africans (versió antagònica, i culpable, d'una fam secular) tenia el seu zenit en algun dels dibuixos del Junceda a l'autèntic Massagran del Folch i Torres, l'editat per la Patufet (la llarga seqüela del nostre heroi menestral, la del Folch i Camarassa i en Madorell, ja res hi tenia a veure).
Què no vàrem aprendre de l'art del Junceda! Encara avui torno el seu LAU -seu i del Carles Soldevila- i em commoc amb la saviesa del seu traç i amb l'eficàcia de les seves capacitats atmosfèriques. 

No puc deixar d'imaginar què passaria, si aquell que ara burxa perquè el Tintín al Congo sigui universalment prohibit, conegués el rodanxó caníbal del Junceda... Seria més carn de foguera?  Tampoc és que l'Hergé al Congo fos un àlbum que em cridés massa l'atenció; en comparació als posteriors, aquest i el d'Amèrica resultaven fluixos fins pels ulls d'un nen.
Al meu aprenentatge del món hi van fer molt les novel·les del Verne. Era un atractiu univers d'aventures, ja del tot sobrepassades per la realitat, que llegia i rellegia en les infames edicions de postguerra de la col·le del meu pare. Ara veig que Àfrica va ser un escenari ben poc visitat per Verne, només en dues ocasions: la inicial Cinco semanas en globo i els tres rusos i tres ingleses en el Africa austral. Tampoc és que, a diferència d'altres, aquests vernes em deixessin cap empremta. Les portades que aquí en mostro són les que jo vaig llegir.

24 comentaris:

Allau ha dit...

Jo també, quan vaig llegir sobre aquell negre que vol impugnar "Tintín al Congo", vaig pensar en Morcillón i Babalí. Tot això delata ignorància històrica.

Carles Hernando ha dit...

Crec que Verne, al menys va "visitar" dos cops més l'Àfrica. A Un Capità de quinze anys, on l'aventura passa al Golf de Guinea aproximadament al mateix territori que va veure néixer temps després a Tarzán.
L'altra aventura és L'Estrella del Sud, que està ambientada a l'Àfrica Austral.
I amb Tintín en el Congo em passa una cosa... us imagineu que hauria passat si tot hagués quedat només en aquesta aventura, segurament la nostra opinió sobre el personatge i el seu autor seria molt i molt diferent, encara que, segurament en aquest cas ens hagués passat totalment desapercebut.

Clidice ha dit...

Ei i no t'oblidis d'en Sienkiewicz amb el seu A través del desierto y la jungla! :)

Puigmalet ha dit...

El que m'estranya és que el Partit Comunista no hagi aconseguit prohibir Al país dels Soviets... En el fons, però, l'Abbé Wallez no es va sortir amb la seva.

Eduard Ariza ha dit...

Bon article. Conté unes reflexions molt riques. No conec la segona novel·la de Verner que esmentes (la de Tres russos i tres anglesos a l'Àfrica). El continent negre sempre s'ha vist amb unes ulleres mal graduades, fins i tot avui en dia.

Aris ha dit...

Es veritat, el Morcillón seria políticament incorrecte ara i tindria que ser prohibit...
Però si fesin un comic sobre un explorador cruel, nosaltres el prohibiriem? Fa anys vaig veure un comic sobre els descobridors espanyols a América, semblant a la Matança de Texas...

LEBLANSKY ha dit...

Sí, Girbén, aquesta Àfrica teua també és la meua, i suposo que la de molts xiquets i xiquetes més. El resultat és que ens vam crear una imatge exòtica, però també romàntica -misteriosa- i aventurera. Personalment, al lloc d'honor tinc Les mines del rei Salomó i Ella. Les he rellegit més d'un cop, i cada vegada m'agraden més.

Lluís Bosch ha dit...

A casa de ma mare es conservaven exemplars antics del Patufet i del Massagran il·lustrat per en Junceda. Era una Àfrica remota i imaginària. Sorprèn veure com després aquell imaginari africà no és res més que una visió ingènua del colonialisme, que arriba al col·lapse quan llegeixes el Cor de les temebres d'en Conrad.
Sincerament, a mi tot plegat m'avergonyeix i no és un prejudici de "progre". No aen les excuses contextualitzadores: la mirada europea sobre l'Àfrica és un insult a la intel·ligència.
Altra cosa és que, en la nostra mirada infantil, aquells còmics ens fornissin d'un espai fascinant per al misteri i l'aventura.
Ai, si puguéssim seguir veient el món amb els ulls del lector d'en Massagran...!

en Girbén ha dit...

Allau, respecte al Tintín al Congo crec n'hi hauria prou amb exigir un breu pròleg que situés el context d'origen i l'evolució posterior de l'autor. Sembla més fàcil heure-se-les amb l'Hergé que amb la monarquia i la burgesia belgues. Àfrica és tan enrevessada que, fins i tot ara, alguns assalten als cooperants de cor.

en Girbén ha dit...

Carles, em poso dempeus davant la teva erudició africana. Jo que dubtava si incloure-hi "Els fills del capità Gran" pel pas pel no lloc de Tristà d'Acunha..., "El capità de 15 anys" sí l'havia llegit, l'altre no.
Sobre el tema Tintín no puc estar-hi més d'acord.

en Girbén ha dit...

Clidi, veig que en aquesta sèrie d'apunts africans serà més el que aprendré que tot el què pugui ensenyar.
No en tenia notícies del Sienkiewicz!

en Girbén ha dit...

Rebuscada de debò, Puigmalet, la teoria de l'Abbé Wallez. Jo que en el filo-arabisme del Tintín hi veia una influència de "Els set pilars de la sabiduria" del T.E. Lawrence...

en Girbén ha dit...

Eduard, per tenir al cap l'obra completa del Verne cal haver-hi dedicat moolt de temps. Del cicle de 55 novel·les de viatges en dec haver llegit una vintena llarga. També és curiós que totes les més conegudes siguin de les primeres que va escriure; a partir de "Le rayon verd" ja esdevenen rareses difícils de trobar.
Ben dit això de les nostres ulleres mal graduades per a contemplar el continent africà.

en Girbén ha dit...

Aris, més que prohibir res, és la llei de l'oblid la que millor arranja les faltes.
Això del tribunal penal internacional és cosa de fa quatre dies i ni tan sols els majors "exportadors" de democràcia el reconeixen.

en Girbén ha dit...

Aquí anàvem, Leb: amb tots els matisos personals que vulguis, no hi havia alternativa al coneixement africà que tinguérem. De petit tenia un amic que tenia un oncle missioner a Guinea i jo l'envejava per tenir una font d'informació tan qualificada...
Pot semblar rar però "Les mines" no les vaig llegir. I aquesta "Ella" que dius? (sembla el tema d'una final mundial de buscadors d'internet)

en Girbén ha dit...

Veus, Lluís, se m'acut que pensar d'on prové el nostre pensament pugui ser un primer pas. Sobre la responsabilitat europea en la desfeta permanent d'Àfrica, m'aturo en el cas dels negrers (el dels Botín del Santander per exemple), després penso en la Condoleezza Rice com a rebesnéta d'aquell tràfic infame..., i ja tinc un panorama moral ben entretingut al davant.

Brian ha dit...

Per ca la meva germana (que havia estat la meva) encara hi corren alguns exemplars d'aquella Biblioteca Patufet: "De quan les besties parlaven", "Les aventures d'en Boi Delit" (res a veure amb Boi Ruíz), "La fortuna d'en Pere Virolet"... Cada any per Reis en queien tres o quatre.

LEBLANSKY ha dit...

Gribén, ja veig que ningú no és perfecte, haw, haw! Dissabte vinent et penso donar la murga parlant-te d'Ella, la-que-ha-de-ser-obeïda! Ves preparant-te ;)

Enric H. March ha dit...

És també la meva Àfrica, la meva primera Àfrica. Només hi hauria d'afegir un atles que corria per casa l'avi, que estava profusament il·lustrat amb els productes típics de cada lloc dibuixats sobre el mateix mapa. A l'Àfrica, curiosament, a més de productes hi afegien la fauna salvatge.

També tinc una primera referència, que si la trobo, te la porto dissabte.

en Girbén ha dit...

Brian: "Per les terres roges", "El rei de les muntanyes blaves", "Niu d'àguiles o la llum de la vall", "En Bolavà detectiu"... són títols literàriament superables -i superats-, però com a títols són memorables.

en Girbén ha dit...

Leb, ja friso per la descoberta africana que m'ofereixes. Recony si promet això de "la-que-ha-de-ser-obeïda!"!!!

en Girbén ha dit...

Enric, el dolor d'Àfrica són els seus productes: El monopoli suís del cacau, el jueu dels diamants, l'universal petrolier... Aquest coi de coltan que possibilita que ens connectem i que és a l'origen de les matances utus-tutzis...
Sense fugir de la realitat, aquí estic mirant de reconstruir la construcció de la meva percepció africana.

Passa-t'ho bé ha dit...

La nostra visió de l'Àfrica sempre ha estat semblant a la visió dels primers bestiaris medievals sobre els animals més exòtics i fins i tot fantàstics.

en Girbén ha dit...

Passa-t'ho, primer: la benvinguda, després: tens raó.... La construcció de la identitat reclama la presència de la diferència i Àfrica va omplir aquesta necessitat.