ÀFRICA - dues exploracions "laborioses"

I màgiques figures i sentits
es van entreteixint davant dels ulls,
i cauen, ja fets música, en el cor,
que així coneix i estima el seu misteri.

JOAN VINYOLI

De petit poc sabia jo que rere els esplèndids llibres de l'Editorial Labor, que arribaven a casa amb regularitat via una subscripció, sempre hi hagué, entre d'altres, el Joan Vinyoli. Ara, quan retorno a la joia dels milions de descobertes fetes a les pàgines de l'avançada Enciclopèdia Labor , no puc deixar de pensar en la bondat de tots els treballs escolars que vaig extreure dels seus pesants volums. Res a veure amb el saber instantani de la Viquipèdia..., la consulta de la Labor exigia un esperit explorador, aquell capaç d'enamorar-se dels topants inèdits que sempre precedeixen el destí pretès. També no puc deixar d'imaginar que, com un suplement vitamínic i abans del meu tracte, totes i cadascuna de les pàgines del llibres de la Labor havien desfilat davant dels ulls del Vinyoli. Només amb una fortalesa poètica fora mida es pot explicar d'extracció vital de tant saber que ens va saber lliurar.

I ara vaig al tall, a dues exploracions africanes que vaig fer guiat per dos llibres de la Labor.

Els Mandara, els monts Mandara de l'extrem nord del Camerun, sempre els associaré a poblats bastits enmig de gloriosos caos granítics i a les sobergues espines rocalloses que els circumden; al majúscul saber tecnològic d'uns ferrers nus que una vegada vaig intentar repetir sense èxit. La jíbara reducció del món que hem aconseguit em permet entrellucar l'extrema banalització que ara plana damunt d'un dels més braus confins africans: Vergonya em faria capbussar-me a la iniqua piscina que hi han bastit per alleujar la idiòcia turística.

Miro el plànol de l'Àfrica política de quan vaig néixer i hi endevino l'origen de molts dels seus mals. També, com un mal menor al sistemàtic extermini que suposava la mascle pràctica dels safaris, en aquest relat vaig tenir notícies de l'espoli faunístic que practicaven els zoos del món, tots capficats en acumular una galeria de curiositats que els donés rellevància. I és que a falta de "mujer barbuda", bo pot ser un OKAPI capturat en terres dels disminuïts PIGMEUS. No serè jo qui infravalori la crida permanent de les impossibles espècies garbuix: dels ornitorincs, dels tapirs, dels óssos formiguers, dels okapis o dels pigmeus.

18 comentaris:

Clidice ha dit...

I quant de mal hem estat, i som, capaços de fer en el continent mare! Això dels lodges i les piscines ja menja a part :(

LEBLANSKY ha dit...

Qui ho anava a dir que l'Àfrica m'acabaria recordant a Xàbia. O a la costa brava, o a Cassis. El turisme salvatge que va arrassar les costes mediterrànies també s'està carregant la salvatge Àfrica. I jo que segueixo creient que un turisme respectuós amb les persones i els llocs és factible. Algun dia...

garbi24 ha dit...

I espera...que ara hi estan aterrant els xinesos amb afany de negoci i diner fresc.....Resultarà ara que el continent oblidat serà aviat primera potència.
Humans!!!!!

Puigmalet ha dit...

L'Àfrica també és un vell topònim d'una de les zones més insalubres del Delta del Llobregat, on els anopheles eren els amos i els pobres pagesos ni ho sospitaven.

Enric H. March ha dit...

I malgrat tot, Girbén, aquella Àfrica colonitzada m'enlluernava, inconscient, perquè era el reflex dels aventurers indòmits. Àfrica era més una curiositat que no pas una realitat.

Llop Estepari ha dit...

Els paral•lelismes que em venen al cap són inevitables i alhora complaents. Recordo haver llegit amb fruïció tota la enciclopèdia de “A través del ancho mundo”. En aquelles pàgines hi vaig llegir als 11 o 12 anys l’aventura de l’Hermann Buhl al Nanga Parbat i que penso que em van senyalar per sempre.
En quan al suplement vitamínic que comentes, el meu no va ser tant il•lustrat: unes bones cullerades de Ceregumil que em feia empassar la meva avia tan si com no.

Aauuuuu!

Lluís Bosch ha dit...

Aquests llibres ja tenen un valor afegit com a objectes rars, fotografia d'un temps que ja és impossible. És un retrat de la cobdícia occidental però metàfora de la cobdícia humana, de tots nosaltres. I a la vegada, la capacitat que tenim de fabular i de crear imaginaris. Quin món...!

en Girbén ha dit...

Clidi, jo m'hi pixaria a la vergonyosa piscina dels Mandara. Les dones dels poblats esllomant-se fent d'aiguaderes i els turistes fotent-se un daiquiri en remull!

en Girbén ha dit...

Leb, se'm fa difícil d'imaginar aquest confí camerunès urbanitzat com Xàbia. I dono per fet que l'alegria del turisme passarà a la història quan el querosè quatripliqui el seu preu.

en Girbén ha dit...

Garbi, pel que sé, els xinesos són força ben vistos en terres africanes gràcies a la seva política: no hi van precedits per exercits sinó per inversions i enginyers. És una manera més subtil de treure'n el màxim profit.

en Girbén ha dit...

Gazo, recordo haver escoltat que les maresmes del Besós, entre el Fòrum i la Vila Olímpica, també eren un focus de malària.

en Girbén ha dit...

Oi tant, Enric, que resultava enlluernadora, a punt per als nostres somnis. Aquí caldria recordar la "Operación Impala" del 62, de Ciutat del Cap a Tunis a cavall d'unes montesas per part de quatre eixelebrats (l'Oriol Regàs entre ells). La crònica del Manolo Maristany paga la pena per la seva fina prosa.

en Girbén ha dit...

Home, Llop, la del Buhl al Nanga és de les més grosses que s'hagin fet mai a muntanya, pura anticipació!
Un llobató prenent Ceregumil? La imatge paga la pena! Auu!!

en Girbén ha dit...

Lluís, entre la impagable foto dels pigmeus descobrint les ones hertzianes de la mà d'un blanc gegantí, i el mòbil que, segur, més d'un dels seus descendents deu tenir... Quant de temps ha passat? Mig segle o dos mil·lenis?

TR ha dit...

I dels Escalhomes?

Són una barreja entre humans i simis, viuen recluits en ciutats però escapen a la que poden al seu hàbitat natural ( la roca).

Són bastant endogàmics, a costa de desaparèixer sinó ( ja sigui per esunhió amb la seva parella ja sigui per absorció i dissolució de les seves principals característiques en favor de les purament humanes).

Se'ls reconeix per un desenvolupament excessiu del tors superior, sudoració pavloviana quan es parla de pedres i una mirada perduda quan estan lluny d'elles...parlen una llengua específica amb dialectes locals i habiten entre coves i parets, es desplacen generalment amb habitacles mòbils i s'alimenten d'espaghuettis i muesli.

En conec uns quants i estan en vies de extinció, especialment superats per una variant humana mé centrada en aspectes purament humans que en aspectes muntanyencs...

Mr Girben, suposo?

en Girbén ha dit...

TRanki, el capvespre encén la nostra l'Eternal Flame. Som a la càpsula i, mentre es cou un bròquil liofilitzat, endrecem el set de nuts; que demà toquen les "double cracks". Més lligats no ho podem estar, ni, alhora, ser més lliures..., remenuts en un món immens.

TR ha dit...

El secret és l'endogamia, que tampoc es compleix...jo hi he renunciat de bon grat,deterministament conscient de l'extinció a la que ens aboquem...ha estat bonic!!!

ves prearant els gats per la propera setmana que podriem celebrar una bona despedida damunt del Caputxó...em miraré la biblia *( incompleta sense dubte) i d'en Rodés, i podríem fer quelcom per completar l'estada l racó ( el Tub? La patata? el emlindro? el queixal?..per noms que no faltin !!!)...
*La del Tudela ni mentar-la...és un document deslleial, apòcrif, inexacte i vanitós...

en Girbén ha dit...

TRanki, ja no sé on para Àfrica... en fi. La propera setmana, si no ve cap cicló, la tinc compromesa per obrir "The Last Crest".
Serà per agulles a Frares, a mi em crida La Nina, clàssica i seriosa com el mal de morir, però com que és un racó que no tinc tractat qualsevol objectiu em portarà a l'eufòria.
La del Tudela dius? Ja en parlarem del seu VI,A3,VI,VI,A3,VI, etc de la Bessona.