ANDORRA 1958-2011

Dissabte passat, a Llinars, tot buscant el nom de la vila sarda on havíem descobert aquelles magistrals olives negres "al forno", remenava la lleixa de cartografia internacional del pare quan vaig fer un crit: Ostres, el KUCERA! Si en feia d'anys que no l'obria.., podria ser que quaranta. Explicaré que aquest mapa de format francès va ser dibuixat, i molt ben dibuixat, per l'Enrique Kucera a la segona meitat dels anys 50 (l'edició és del 1958) i recull el record de l'ancestral paisatge del principat, d'un món previ a les ferotges transformacions que l'han anat desfigurant amb una vertiginosa velocitat. Un any abans de què jo nasqués tot l'esquí andorrà es limitava a dos telesquís, i el Pas de la Casa era una duana i dues bordes... Una gran lliçó sobre la història urbanística del País de l'Or Blanc!!! 

Mirant el mapa veig el traç de la pista que s'enfila als Cortals d'Encamp; ara una carreterassa que zigzagueja sota les pilones del telefèric que enllaça Encamp amb les pistes de Gran Valira. Si mal no recordo la pista s'havia obert en ocasió de les obres que canalitzaven el Torrent d'Ensagents per alimentar l'Estany d'Engolasters i les turbines de primera central elèctrica d'Andorra. La de maduixes i gerds que, amb 5 o 6 anys, havia collit al caminoi del canal... Aprofitant la pista, els Cortals es van convertir en un dels nostres indrets preferents d'acampada. Miro una foto que ho recorda i sé trobar-hi l'origen de la meva passió pels blocs erràtics. Ja de ben petit, la d'enfilar-me a les pedres, em semblava una passió vàlida.

Una mica més enllà, canviant de vall i de Valira, trobo el paisatge que millor conec d'Andorra però en el seu estat primigeni. Fa molta gràcia veure que a l'hora de retolar el mapa, al Kucera se li acudís qualificar una construcció aïllada al sud d'Ordino com a xalet! Si ara a un cartògraf se li acudís anomenar xalet a tots els xalets andorrans no dubto que pararia boig.
En un xalet dels Plans d'Escàs, al damunt de la Massana, hi va viure la meva germana uns quants anys, els suficients per tenir un parell de criatures i unes camades de gossos. D'aquí ve l'estima que mantinc pels boscos i  muntanyes de la contrada. 

Recordo fotos de l'avi on es veuen els carrers d'Andorra la Vella: un fangar per on s'hi passegen els porcs a la seva. Sense anar tant lluny, recordo perfectament els camps de tabac, patates i ordi que s'estenien entre la Vella i Les Escaldes. Ara m'entretinc amb el joc de les diferències; no de les vuit o les deu, sinó dels milions de diferències.

19 comentaris:

marta (volar de nit) ha dit...

Milions de diferències però puc imaginar-te menjant maduixes i gerds amb 5 o 6 anys. Els records i els textos creixen i els mapes i les fotografies tenen vida. Gairebé puc veure el verd i olorar l'aire.

garbi24 ha dit...

un petit però gran país, que el diner acabarà espatllant del tot.

SergiC ha dit...

Qui s'atreveix a dibuixar el mapa del futur?
S'hi posarien de manifest els caracters optimistes i els pessimistes, però segur que els més 'reslistes', aquells que tenen la geografia andorrana a les seves mans (almenys en part) ens espantarien.

Galderich ha dit...

Mai vaig conèixer l'Andorra de la que parles però si paisatges del Pirineu (Vall de Boí per exemple) que s'han transformat de tal manera que ara no els reconec. La meva experiència a Andorra ha estat decebedora i obligat a fugir abans d'arribar a veure cap de les meravelles que tothom em parla de quan surt de la carretera principal. El meu problema fou: com surts de la carretera. Mitja volta i s'acabat el bròquil!

Enric H. March ha dit...

Jo no tinc un record tan viscut com el teu perquè està mancat d'experiències, però sí que puc tancar els ulls i veure l'Andorra rústega que descrius, sense turistes.

Andorra n'és un cas, però n'hi ha tants! El meu paradís trencat és el de Tossa. A l'estiu, compartint esmorzars a la taverna amb els pescadors que havien tornat de la mar. A l'hivern, a la vora del foc, a la nit, torrant pa i xerrant mentre passaven les hores lentament.

en Girbén ha dit...

Marta, el cas és que aquelles maduixeres i gerderes encara són al mateix lloc. Per no perdre peu davant tanta diferència, m'aferro a aquesta certesa fonamental.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És collonut:
i les muntanyes s'ho miren de dalt estant
com l'infant es mira les botes plenes de fang.
("Que veinte años no es nada.." diu el tango. I té raó).

en Girbén ha dit...

Garbi, arribarà un dia en què hauran exhaurit el territori i totes les valls i vessants estaran construïts i ja no serà un país sinó una megalòpolis única.

en Girbén ha dit...

Sergi, recordo els ancians andorrans, espupiditzats davant la tele mirant dibuixos. Tot per no sortir a fora i veure l'irreconeixible paisatge que estaven bastint els seus fills.
I sí, els mapes del futur, sota el nom de Nous Plans Urbanístics, fan força por.

en Girbén ha dit...

Oh, Galde, la Vall de Boí rai; que encara la pasturen grans ramats d'ovelles...
Si mai volguéssiu saber d'aquests racons meravellosos ja te'n faria una ressenya. Això sí: haureu de caminar de valent.

en Girbén ha dit...

Enric, i diria que Tossa encara no és la desfeta major de la costa...
Desconec si la psicologia té present el concepte de "dol territorial" -aquest sentiment rosegador de pèrdua dels escenaris on ens reconeixem-, però em consta que existeix.

en Girbén ha dit...

Sí que és un mapa magnífic, Xiru; sobretot per com ens explica l'obscena desmesura de l'ambició. Llegint els relats excursionistes de principis del XX te n'adones com la penúria extrema de la vida andorrana és a l'origen del seu experiment vertiginós. I, oi tant que queden els cims: recomano la salvatge cresta entre l'Ensagents i l'Alt del Griu, encerclada per tots costats d'estèrils pilones.

Jaume Llanes ha dit...

Un mapa esplèndid, molt millor que els de l'Alpina d'èpoques molt posteriors (crec que fins als anys noranta no fan uns mapes comparables al que comentes).
Els canvis a Andorra, i gairebé a tot arreu, en cinquanta anys i escaig superen els que s'havien esdevingut durant mil·lennis, i l'acceleració continua. És trist.

en Girbén ha dit...

Dius bé, Jaume, tot i alguns topònims curiosos o desplaçats, el mapa és de primera i testimonia l'acceleració pirinenca.
La gran pega d'Andorra no em sembla tant la destrucció patrimonial que practiquen (que allà ells i els seus munts de quartos) com el fet d'esdevenir aspiració i model de les valls veïnes. Que potser no hi han aranesos sospirant per una mena de reialme econòmic semblant, regit per les seves mans?

Llop Estepari ha dit...

Jordi, quasi t’estic veient entaulat al Molí dels Fanals! És veritat que cada cop costa més diferenciar els dos móns a Andorra. Les pistes d’esquí alpí s’ho van menjant tot. Però fins i tot les pistes d’esquí de fons de La Rabassa les han transformat en Naturlandia.
Un udol.

en Girbén ha dit...

Llop, he pogut enraonar-ho amb andorrans que estimen el seu país de tot cor (no són multitud però alguns n'hi ha). Queden encara uns bons espais intactes (alguns fins i tot amb protecció oficial); el meu preferit per a perdre'm és l'abrupta Coma dels Llops... Ja veus ;)

Puigmalet ha dit...

M'ha fet gràcia el principi. Dissabte vinent (que no passat) un servidor anirà a Llinars. El motiu serà visitar un pratenc il·lustre que hi resideix. Potser també acabarem parlant de les Valls d'Andorra.

Clidice ha dit...

Hi arribàvem, a Andorra, per Tor, que el pare era prou valent com per passar amb el 1.500 pel mig d'uns prats que feien frontera entre el Pallars i Andorra. Potser vam compartir gerdera, no ho sé pas, però aquell era un món molt distint del d'ara, com si l'haguéssim somniat.

Eduard Ariza ha dit...

Noi ahor estava buscant una ruta de senderisme i ara me la dónes feta. Gràcies